En els darrers temps hem anat resolen diverses incògnites que s’havien plantejat. Fer un repàs ens pot donar una perspectiva de com està evolucionant el procés de secessió i identificar quines seran els propers reptes. Al principi de tot existia la temença de si CDC i el president Mas aguantaria la pressió. Avui podem dir, sense vacil·lar que hom creu que no només està aguantant si no que avança fermament.

Avui el president Mas està aconseguint ser un president de Catalunya respectat més enllà dels votants directes; està sent un president valorat per tot el catalanisme d’arrel nacional. Entre d’altres motius, segurament, hi ha el que ha estat molt respectuós i acurat amb el protagonisme de la gent en aquest procés. No ha estat un president barroer que ha intentat monopolitzar i fer partidisme de curta volada.

La segona incògnita que se’ns plantejava era saber com aniria la internacionalització del conflicte. Tindríem prou força? Efectivament, competim amb un Estat i la seva diplomàcia, però crec que  la resposta és “sí”. Tenim la gran força de la raó, la força de la democràcia i la força de les formes pacífiques. Internacionalment el nostre cas ja no és un tema que es pugui amagar , tot i els intents del govern espanyol de fer-ho. A nivell mediàtic hem aconseguit gran editorials en els principals mitjans (alemanys, nord-americans, anglesos, sectorials econòmics). No hi ha acte exterior del govern espanyol que hagin de posicionar-se i, a més, sempre a la contra. Grans lideratges intel·lectuals de qualsevol àrea ens han brindat el seu reconeixement públic. I tot això sense cap lobby específic que ens garanteixi aquest espai en les agendes internacionals.

El tercer gran repte era saber si el poble de Catalunya, en general, es cansaria del procés i tornaria a casa. La resposta és no. El que ha anat esdevenint és que la gent, crec, ja ha sentenciat. És a dir, una part molt important dels que es declaren partidaris del “sí-sí” ja ha decidit que res els farà tornar a enamorar-se d’Espanya i que ara només cal esperar a votar en un referèndum, en una consulta o en unes eleccions plebiscitàries; però ja no cal parlar excitadament cada dia amb el seu entorn: ho donen per suposat.

Tot plegat, però, no ens pot fer afluixar i ser conscients que encara tenim molta feina per endavant. Una de les més importants és guanyar la partida del grup minoritari d’indecisos. La segona, és ser conscients que ens caldrà més fermesa quan anem arribant a l’hora de la veritat. Que el camí encara se’ns farà llarg i no podem errar en les properes votacions. Aquest cop no podem jugar a endevinar quina serà la segona força, donant per suposat quina serà la primera. Aquest cop haurem d’apostar a cavall guanyador per a que no hi hagin interpretacions. Ens caldrà tenir un president molt fort, un president que ja ha demostrat el seu coratge i que necessitarà dels nostres vots i el recolzament dels altres partits per jugar l’última mà de la partida.

I, finalment, haurem de tornar a sortir al carrer per protegir el nostre Parlament el dia que faci l’acte de sobirania i els nostres diputats puguin treballar segurs i garantir el debat democràtic dins la institució. Una institució internacionalment reconeguda en democràcia i sufragi universal. Crec, com deia fa uns mesos el respectable sociòleg i economista Salvador Cardús en un article, que ara els independentistes de sempre hem de ser prou hàbils per entendre que no és hora de repartir reconeixements de patent, el que ens cal és actualitzar velles consignes: si abans dèiem que “el seny no ens faci traïdors”, ara hem de dir que “la recerca de la puresa del missatge no ens faci ser traïdors”.