¿Puc dir que m'interessa poc si Michael Jackson va tenir o deixar de tenir tractes carnals amb menors, perquè allò que em sembla destacable de la seva figura és l'obra que ens ha llegat? ¿I que desitjo que el senyor Woody Allen aconsegueixi trobar un bon editor a qui no li impressionin els linxaments populars i que faci el favor de publicar-li el llibre de memòries que ha escrit? ¿Podem opinar aquesta mena de coses i no ser acusats de còmplices del crim organitzat?

Aquí hi rauen dues qüestions. Una, la de la pressió social al voltant d'un fet del qual ningú no en té la menor idea (perquè ni el lector ni un servidor érem allà quan representa que van passar aquelles coses tan lletges), però les connotacions del qual ens conviden a apostar instintivament per l'opció que creiem dominant en el nostre ambient. Els abusos a menors han esdevingut una qüestió hipersensible, i davant de certes imputacions sostingudes en els mitjans (o a les pantalles, com el recent documental Leaving Neverdland, sobre Michael Jackson), a l'acusat se li gira feina, ja que s'hi posi com s'hi posi passarà a fer automàticament cara de culpable i tot allò que digui accentuarà encara més la ira popular.

Mala peça al teler, quan ets innocent (si és el cas) d'un afer que toca un nervi sensible de l'opinió pública: fins i tot en el cas que siguis exculpat pel jutge, l'estigma potser t'empaitarà tota la vida. Amic lector, si mai ha de delinquir, faci-ho en una especialitat que no estigui de moda.

Això és el que ha passat amb l'autor de Thriller, ja que sembla que haver estat declarat "no culpable" l'any 2005 per un tribunal nord-americà no tingui cap mena d'importància. Aquesta setmana ha fet deu anys que Jackson va traspassar, i en els mitjans i a les xarxes s'han pogut escoltar i llegir més escarafalls especulatius sobre la seva vida privada que no pas recordatoris de la rellevància artística. Molt de groc, molta acusació histèrica, molta banalitat i molta incapacitat de reconèixer el talent, que és allò que ens distingeix de les bestioles.

L'altra discussió bascula al voltant d'un vell debat: el gran artista, ha de ser, a més, un model de comportament? És bonic pensar que totes dues coses poden trobar-se, que l'obra que toca l'eternitat amb la punta dels dits només pot haver estat feta a partir de la bondat suprema i la puresa d'esperit. Però també són formosos els contes de fades (fins i tot els que són molt heteropatriarcals) i no ens els creiem pas al peu de la lletra. És possible que la resistència a dissociar l'obra del tarannà, el creador del ciutadà, tingui a veure amb una necessitat d'adorar ídols, figures integralment admirables.

A la música popular, a vegades és fins i tot més important ser bona persona, o semblar-ho, que no pas fer grans cançons. Aquestes són les virtuts que destaquen sovint els admiradors de molts cantants de rock, folk o mestissatge. "És autèntic". Michael Jackson era un freak notable. Potser, d'aquella mena de genis als qui preocupa poc caure bé a tothom. I a més era una estrella a qui li sortien els milions per les orelles, senyal definitiu de la seva rematada culpabilitat.