Ja hi tornem a ser. I ni queda el consol divertit del joc de paraules: “vam jugar com mai i vam perdre com sempre”. Dos rivals de pes en l’àmbit europeu i un equip sòlid de mitja taula han servit per despullar les vergonyes i carències del Barça quan amb prou feines s’ha disputat el primer terç de temporada.

Excepte quan Nuñez va aguantar Cruyff el primer any –contra la voluntat de la directiva-, a Can Barça en l’últim quart de segle no es recorda un projecte nou que destrempés tan aviat i tan bruscament. Fa anys l’equip estava abonat als “novembres negres” però ara el panorama s’ha enfosquit a l’octubre. Un empat insuls a Màlaga, una ensopegada a Paris i un triomf pírric contra un Eibar ingenu eren avisos que es van confirmar amb el desastre al Bernabéu i la impotència contra el Celta.

L’apatia de l’era Martino –amb l’argentí l’equip va arribar a ser campió d’hivern però es va deixar la Lliga arrossegant-se a Granada i Valladolid en un final lamentable-, ha deixat pas a un bloc desorientat, sense sort ni capacitat de reacció que no juga a res. La directiva ha malbaratat 80 milions en un jugador sancionat per una mossegada i la defensa no mossega en sentit metafòric. Suárez, com tants altres davanters que l’han precedit (Ibrahimovic, Henry, Villa i un llarg etcètera), ha baixat automàticament el seu nivell i la seva cotització tan bon punt s’ha vestit de blaugrana. I tot per reforçar una posició saturada mentre a ningú se li acudia fitxar centrals de primer nivell.

Amb Piqué als núvols des que va conèixer Shakira, Puyol retirat, Mascherano reubicat i pendents del lentíssim creixement de Bartra, a la rereguarda li manca grapa. Alves a la seva, corrent com una cabra boja, perdent la posició i centrant tant bé com Zenden. I Montoya, frenat en sec a la banqueta. Bartomeu, que va gastar-se 20 milions d’euros en el testimonial Song en comptes d’invertir-ne 40 en Thiago Silva, (petició expressa de Vilanova) o en David Luiz, es va passar l’estiu marejant la perdiu per acabar portant Vermaelen, que va arribar lesionat i encara ho està, i Douglas, sparrings de tercera fila pels quals algú es deu haver embutxacat alguna comissió. Zubizarreta, després de tres anys de fer el ronso, els va presentar com la culminació d’una recerca extenuant, com quan Parera va arribar a l’aeroport d’El Prat suat però eufòric: finalment havia pogut fitxar Geovanni i Rochemback.

Queda un any i mig per a les eleccions. Amb un president no elegit directament pel soci, qüestionat pel cas Neymar i la sanció de la FIFA i que es va afanyar a exhibir el projecte del nou Camp Nou (va “comprar” els socis de tercera edat amb l’argument que els accessos de l’estadi serien més còmodes), no n’hi ha per tirar coets. Però és clar, al soci, conservador de mena, li costa molt separar rendiment esportiu de gestió directiva i només un cataclisme esportiu (com quan el Barça de Van Gaal i Gaspart era a prop del descens) el portaria a “començar” a qüestionar la legitimitat i vàlua de la llotja. El soci prefereix votar “malo conocido” que “bueno por conocer”, ja ho va fer ratificant la confiança en Nuñez en comptes d’apostar per l’Elefant Blau, votant Laporta en comptes de Bassat, triant Gaspart en lloc de Bassat i creient massivament en el fugitiu Rosell en detriment de la saba nova que representava i representa Benedito.

Davant del Celta, conjunt educat per Luis Enrique, es van fer quatre pals. Que a efectes de resultat compten igual que els xuts a fora. És a dir, zero. Messi, obcecat des que es va quedar a un gol de Zarra –ara qui té ganes de celebrar l’imminent rècord-, i els seus companys ni van tenir l’orgull o la decència de guanyar per la memòria de Gustau Biosca, un mite del Barça de les 5 Copes en els anys foscos de màfies blanques en què els jugadors s’hi deixaven la pell.

L’evidència és que Lucho, un jugador excel·lent i un prodigi inaudit de versatilitat i caràcter guanyador, no ha sabut transmetre ni encomanar el seu caràcter i agressivitat des de la banqueta. El Barça està tirant a les escombraries el llegat del tàndem Guardiola-Vilanova, basat en saber guanyar i caure amb el cap alt, com per exemple en l’eliminació de la copa del Rei 2009/10 contra el Sevilla, en què l’equip va donar fins a la darrera gota de suor.

Ara l’equip no es conforma amb perdre, sinó que torna a coquetejar amb la històrica temptació de fer el ridícul. Ja sabem que l’esport és un joc que depèn de molts factors, que l’atzar i  els rivals també juguen i que és pot guanyar, perdre o empatar. Però no és necessari fer pena en les derrotes ni fer avergonyir al personal. Coneixem de memòria el vocabulari que ens inundarà: cimeres, reflexió, autocrítica i apel·lacions a la unitat. I això que estem en ple octubre, no en una eliminatòria de Champions! Paraules boniques per a un llibre d’autoajuda o una sessió de coaching que s’esvaeixen a la gespa.

Després del magre balanç de Martino (una Supercopa espanyola), la paciència és molt escassa i encara que els judicis s’han de fer al juny, els socis i aficionats necessiten resultats positius i bon joc a curt termini. La jornada vinent. Una immediatesa potser condicionada per Pep i Tito, que van “malacostumar” la parròquia a l’estabilitat guanyadora, al cicle triomfal durador. La diferència en el discurs és clau: Pep va arribar dient que no prometia títols sinó treball (després de caure a Numància i  d’empatar contra el Racing tot va anar com una seda, amb un triplet i un sextet inèdits), en canvi Luis Enrique va començar avisant que necessitaria el suport de la gent en els moments difícils. Com si sabés que trigarien poc a arribar, cobrint-se les espatlles.

Cal una reacció urgent, rectificar i decidir amb totes les conseqüències, assenyalant amb el dit si fa falta. Deixar-se estar de “vaques sagrades” i córrer tots com animals. I si es perd, que es perdrà, fer-ho amb dignitat, però sobretot suant la samarreta. Com a mínim, ara ningú podrà dir que la culpa és de Cesc.