L’ascens d’Aliança Catalana, deia el passat dilluns Jordi Basté en un programa que escolten centenars de milers de persones cada matí, “és la conseqüència d’un discurs sense embuts, cru, directe, que posa damunt la taula el que molta gent pensa i poques vegades s’atreveix a verbalitzar en públic...". No era una afirmació fruit d’una tertúlia escalfada, era una afirmació central del seu davantal, una mena d’editorial del programa "El món" a RAC1 que dirigeix i condueix. 

Aquestes afirmacions es feien poc abans que entrevistés a Sílvia Orriols, d’Aliança Catalana. Un entrevista on Orriols, com fa habitualment, va tornar a carregar contra les persones migrants que viuen a Catalunya amb afirmacions que no són certes. Basté havia acabat el seu davantal dient: "Perquè el problema no és que Sílvia Orriols parli, el problema és que la resta calla." ¿Qui va respondre a les mentides que Orriols va exposar en l’entrevista amb Basté? Cap va ser contestada. Només quan les persones integrants de la tertúlia van poder preguntar a Orriols, Monica Terribas va assenyalar qüestions no respostes o alguna afirmació incorrecta. 

¿Què podem esperar d’una entrevista a una persona que acusa la immigració dels mals del país sense que s’informi de les mentides que es diuen? En nom de la llibertat d’expressió podem defensar que tothom ha de poder expressar les seves propostes, però hem establert límits. Límits que hi ha qui busca forçar constantment buscant uns profits que poc tenen a veure amb construir una societat democràtica. Ho fa Orriols, però no només. Un dels greus problemes que tenim ara és que la nostra societat s’ha acostumat a conviure amb les mentides i li costa diferenciar mentides de veritat. Hi ha qui ha decidit, des de fa temps que importa més fer creure una mentida que parlar de la realitat. No importa la realitat, importa la realitat irreal que som capaces de crear. 

Un 63% de la població de Catalunya creu que hi ha més immigració de la que realment existeix, ho recull un estudi del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) d’aquest 2025. I un 20% de la població creu que la meitat de les persones que viuen a Catalunya són immigrants. La dada real d'immigració és del 23,8%. ¿Per què la població de Catalunya té aquesta percepció alterada de la immigració? Alguna cosa hi tindrà a veure els discursos que escolten constantment sobre les persones migrants i segurament això també afecta com perceben determinats perills que associen a la immigració. 

Aquesta setmana que avui acaba s’ha parlat molt d’immigració a Catalunya. Vam començar dilluns amb l’entrevista a Sílvia Orriols a RAC1 i vam acabar divendres al Matí de Catalunya Ràdio amb entrevistes als alcaldes de Vic, Albert Castells (Junts), de Mataró, David Bote (PSC), i de Manresa, Marc Aloy (ERC) on també es parlà força de les persones migrants. Es va centrar l’atenció en com l’estat del benestar no dona resposta al conjunt de les necessitats existents. Hi ha qui parla de col·lapse, hi ha qui parla que el col·lapse és causat per la població migrant arribada els darrers anys... Al mig de la setmana vam tenir la gran controvèrsia de la delegació de competències en immigració al Congrés dels Diputats i tot el que va generar. De totes les oportunitats que hem tingut aquesta setmana per parlar d’immigració costarà trobar algun moment en què s’hagi dit res mínimament positiu de la immigració...

“A Catalunya no hi cap tothom”, aquest va ser un dels lemes electorals de Convergència i Unió l’any 2008 per les eleccions generals. Aquell lema va generar controvèrsia. No era ni el primer cop ni el darrer que aquest projecte polític generava discursos que podien ser considerats com a xenòfobs. Una frase d’aquestes característiques parteix d’una obvietat, efectivament a Catalunya no hi cap tota la població que viu en aquest món. Evident. Però no és aquesta l'única lectura que ens planteja aquest enunciat. També ens pot dir que a Catalunya no hi caben totes les persones que ara hi són o que podrien venir aviat. Ara es torna a dir.  

Aquest tipus de missatge mai fan referència a les persones que són d’identitat catalana, sigui allò que sigui aquesta identitat. Aquest tipus de missatge sempre fan referència a les persones que han arribat d’altres llocs a Catalunya, i fins i tot a la seva descendència encara que hagin nascut aquí. Més concretament, fan referència a persones que han vingut d’altres llocs a Catalunya i que es consideren no útils, rellevants, productives... És un tipus de missatge que no s’adreça a persones migrants riques, a persones que venen a fer inversions o persones amb alts sous... És un tipus de missatge que s’adreça a persones que es presenten com a problemàtiques, delinqüents, culpables de la pèrdua de la identitat catalana i del país... És un clàssic de la nostra societat i no només de la nostra. Un clàssic que es va repetint, que torna. És interessant preguntar-se quan torna i per quins motius. Ara està tornant i ho fa amb força. Està tornat a Catalunya, a Espanya, a Europa i molts països del món. Això pot fer pensar que raons no falten per fer aquests tipus d’afirmacions. Segur? Quin tipus de raons?

Quan ens diuen que partits com Aliança Catalana creixen perquè es decideixen a dir allò que molta gent pensa i no s’atreveix a dir, caldria explicar clarament que diuen mentides. Com també ho fa VOX, el PP, Junts... Massa projectes polítics es mouen entre la mentida i la criminalització de les persones migrants buscant els seus suposats beneficis electorals; això té conseqüències en les vides d’aquestes persones, el racisme creix i creix, i en el conjunt de la societat. Avui Núñez Feijóo no ha tingut cap problema a dir “Los españoles cumplimos la ley y los inmigrantes deben cumplir la ley y si no la cumplen, deberán de irse”. Entre la població espanyola hi ha molts incompliments de la llei, per què fer aquestes afirmacions donant a entendre que qui no compleix són el conjunt de les persones migrants? 

Aquests partits ens diuen que les persones migrants col·lapsen el nostre estat del benestar, que no ho és perquè no satisfà el conjunt de necessitats que tenim.  No és veritat que aquest sigui un problema causat per les persones migrants. Els estudis internacionals que tenim, per exemple els de l'OCDE, són clars: les persones migrants aporten més del que reben en els països europeus. Les seves contribucions fiscals són superiors al que els governs els hi dediquen. Els mateixos resultats s’obtenen en estudis centrats en l’estat espanyol. És a dir, hi ha partits que culpen les persones migrants del col·lapse de l’estat del benestar a Catalunya i Espanya quan aquestes persones contribueixen més que les natives en el seu finançament. Ho hem sentit dir per algú aquesta setmana? Això és el que avui la major part dels partits no s’atreveixen a dir. Això és el que avui bona part de la població no sap per què no ho escolten. Hem de poder tenir un veritable debat honest i profund sobre l’estat de benestar que volem tenir, que necessitem tenir; també sobre usos del català i tantes altres qüestions essencials per la nostra societat, però no el podrem tenir des de les mentides.  

Podrem negar les dades, com va fer Orriols quan no va acceptar les de Nacions Unides de persones mortes a Gaza que li va presentar Terribas. Podem negar les dades de l’OCDE o dels diferents estudis que ho mostren clarament. Ho podem negar, però aquesta és la realitat. Hi ha qui diu que no es vol parlar de migracions i que per això creixen les posicions d’extrema dreta. Cal parlar de tot, però no podem parlar amb mentides i creant realitats fictícies. A parer meu hi ha quatre qüestions claus que hauríem de tenir ben presents davant d’aquesta gran conversa que hem de tenir. Primera, les persones han de tenir el dret a migrar, però no l’obligació i convindria pensar què poden fer els nostres governs per evitar que hagin de marxar dels seus països quan no voldrien fer-ho. Segona, les persones migrants, ahir i avui, han estat i són perseguides, estigmatitzades i criminalitzades amb objectius polítics convertint-les en víctimes expiatòries. Tercera, els processos migratoris generen canvis i conflictes, però no s’haurien de tractar des del supremacisme  que porta a pensar i actuar com si unes persones fossin millors que les altres i mereixin més que les altres. Quarta, els estats de benestar són fonamentals per garantir la satisfacció de les necessitats humanes i els debats necessaris per defensar-los i desenvolupar-los no poden convertir-se en un atac a qui precisament ajuda a finançar-los obtenint menys del que aporta. 

La història ens ensenya que atacar la immigració, responsabilitzar-la dels mals viscuts, pot resultar profitós per a qui ho fa. Hi ha projectes polítics que obtenen èxits per aquesta via; però, mai, en cap cas, els discursos i les propostes que ja vivim avui contra les persones migrants han permès construir democràcia, llibertat i drets.