Fins al 4 de novembre les enquestes donaven un frec a frec entre Donald Trump i Kamala Harris, amb un lleuger avantatge per aquesta última en el conjunt dels Estats Units (mitjana de 25 enquestes) un 48,4% per un 47,2%. Tanmateix, el dia abans de les eleccions les enquestes es decantaven per la victòria de Trump en quatre dels estats frontissa (Arizona, Geòrgia, Nevada i Carolina del Nord), per la de Harris en dos (Wisconsin i Michigan) i per un empat a Pensilvània, sempre dins d’uns marges molt estrets. La realitat, però, és que Trump s’ha imposat en tots aquests estats, encara que amb una escassa diferència en percentatge de vots, inferior al 3% o àdhuc a l’1% (Wisconsin), amb les excepcions de Nevada i Arizona on Trump va treure un avantatge del 3,1 i el 5,5% dels vots respectivament. I vet ací la primera diferència amb les eleccions del 2020 en què Joe Biden va guanyar en tots aquests estats, a excepció de Carolina del Nord.
Però, hi ha encara una segona diferència respecte al 2020 molt més significativa, que és el descens de la participació a pesar de l’increment del cens electoral. Ha estat, això no obstant, una davallada diferencial: el 2020, Trump va treure 74.216.747 vots, enguany arribava als 76.453.640, el 50,0% del total, és a dir, un increment de més de dos milions; contràriament, Joe Biden el 2020 obtenia 81.268.867 vots, mentre Harris només en sumava 73.755.129, el 48,2%, un retrocés de més de 7,5 milions de vots (dades de la CNN). La desfeta del Partit Demòcrata ha estat, doncs, notable. Segons l’enquesta a peu d’urna d’Edison Research-Reuters, per tant de votants reals, els homes, sobretot els blancs (el 71% dels votants) i els hispans (el 12%), han optat majoritàriament per Trump, mentre les dones (excepte les blanques), ho feien per Harris, incloses les hispanes. Entre la minoria afroamericana (l’11%), de manera aclaparadora en el cas de les dones (91%), s’imposava Harris. Per grups d’edat, la candidata demòcrata guanyava entre els més joves (18-29 anys) amb el 54% i entre els menors de 45 anys amb el 51%, quedaven igualats entre els majors de 65 anys i Trump li treia sis punts a Harris entre els majors de 45 anys. La diferència més gran la marcava, tanmateix, el nivell educatiu, Harris s’imposava clarament amb el 55% dels vots (Trump el 42%) entre el 57% dels votants que tenien estudis universitaris, i Trump, amb el 56% (Harris el 42%), ho feia entre el 43% que no en tenien.
També resulta interessant veure quina era l’opinió dels votants sobre diverses qüestions: entorn del 46-47% tenien una opinió favorable dels dos candidats, però confiaven més en Trump (el 52%) que en Harris (el 46%) per gestionar l’economia, que, juntament amb l’estat de la democràcia als Estats Units (el 34%), era el tema més important (el 32%) a l’hora de decidir el vot, per davant de l’avortament (el 14%), que en un 49% confiaven que ho gestionaria millor Harris que no pas Trump, la immigració (l’11%), i la política exterior el 4%). En aquest punt destaca la divisió d’opinions sobre el suport dels Estats Units a Israel: el 31% dels votants considerava que era massa fort, el 30% que no ho era prou i el 31% que era el correcte. Respecte als immigrants sense papers, un 40% creien que se’ls hauria de deportar als països de procedència i un 56% que se’ls hauria de donar una oportunitat per sol·licitar l'estatus legal.
D’aquest esbós del retrat-robot dels votants es desprèn que, contràriament a les anàlisis que es fan des d’Europa, els estatunidencs no han votat en funció de la política exterior, que és el que ens afecta als europeus i a la resta del món, sinó que ho han fet sobretot en relació amb la situació econòmica interna, a l’avortament i, aquest cop, a la qualitat de la democràcia del país. En aquest punt, la victòria de Trump posa en relleu un canvi substancial com és la pèrdua de credibilitat i de seguiment dels mitjans de comunicació tradicionals, cadascun amb un biaix ideològic més o menys pronunciat, ja siguin els diaris (The New York Times, Washington Post, Los Angeles Times, Chicago Tribune...), o les grans cadenes de televisió (CNN, Fox, ABC News...), davant l’embat d’unes xarxes socials com Twitter, ara X, controlades i manipulades obertament per un magnat sense escrúpols com Elon Musk, que no té cap altre interès a incrementar la seva fortuna. Unes xarxes socials i uns mitjans no convencionals al servei d’un delinqüent (jutjat i condemnat), misogin, dèspota i reaccionari com Trump, que han difós insults contra la candidata demòcrata i fake news increïbles com la dels immigrants porto-riquenys que es menjaven les mascotes dels habitants de Springfield o la més insidiosa i perillosa de la gran conspiració internacional demòcrata per sotmetre Occident al totalitarisme comunista. La fantasia del senador republicà Joseph R. McCarthy cavalca de nou.
D’altra banda, Harris no ha sabut o no ha tingut prou temps per trobar el to i el lloc a la campanya electoral i, alhora, ha generat un triple rebuig, com a dona, com afroasiàtica i com moderadament progressista. Un triple rebuig entre un electorat, sobretot entre els homes blancs -i també entre alguns afroamericans i hispans- dels estats rurals i dels antics estats industrials en crisi i del denominat Bible Belt (cinturó de la Bíblia) del sud-est del país on el cristianisme evangèlic és predominant, que es consideren amenaçats pel creixent empoderament polític de les dones; que manifesten un sentiment d’inferioritat envers l’establishment amb estudis de les costes est i oest del país; i que desconfien de les polítiques i l’estil de vida que atribueixen als demòcrates, que sovint consideren immoral.
La victòria de Trump pot tenir pitjors conseqüències encara de les que es preveien. The New York Times avançava el passat dia 11 que Trump sospesava nomenar secretari d’Estat al senador per Florida Marco Rubio, que el 2016 va competir per la nominació republicana, però que en l’actual campanya ha treballat activament per atreure el vot llatí a favor Trump. Aquest fill de cubans seria el primer llatí a ocupar un càrrec de tanta responsabilitat en l’administració dels Estats Units. És, sens dubte, un falcó de la política exterior republicana que dona suport a les sancions contra Cuba, Veneçuela i Nicaragua, que defensa postures molt dures contra la Xina, l’Iran i Corea del Nord i que s’oposa a la resolució 2334 del Consell de Seguretat de Nacions Unides de desembre de 2016, per considerar-la contrària al dret internacional, que condemna la construcció de nous assentaments israelians a Cisjordània. També destaca la nominació de Robert F. Kennedy, un negacionista antivacunes, com a secretari de Salut. Trump també nega el canvi climàtic i, per tant, els Estats Units s’allunyaran de nou dels objectius de l’Acord de París de 2015. I, més enllà de les negatives conseqüències que tindrà l’elecció de Trump en les guerres d’Ucraïna i de Gaza, en les tensions comercials i geopolítiques amb la Xina, en les relacions transatlàntiques i en l’OTAN i en la geopolítica mundial, destaca l’impuls que donarà als moviments populistes i d’extrema dreta arreu del món i, sobretot, a Europa.