L’altre dia, Josep Pinyol, escrivia aquí mateix un article magnífic per la seva contundència i claredat. El títol era una declaració d’intencions pròpia d’una posició cada dia més visible entre els independentistes més decidits i decebuts pels dubtes esgotadors de l’oficialisme: “O referèndum, o presó i suspensió de l’autonomia”. L’opció és clara: quanta més gent a la presó per desobeir a l’Estat millor de cara a obrir els ulls als demòcrates catalans i europeus en benefici de les aspiracions independentistes.

La desobediència o la resistència no-violenta és una fórmula segura per sortir del cercle viciós. N’estic convençut. El que és més difícil de precisar és quin seria o serà el resultat d’aquesta acceleració. La batalla al carrer és una manera segura de provocar l’èxit o el fracàs del primer full de ruta del segle XXI per la via ràpida. La presumpció de que els governs europeus aplaudiran la vulneració d’un estat de dret homologat als seus pel fet que els seus col·legues de Madrid s’hagin enrocat cegament en la literalitat de la llei no s’hauria de donar per segura; no s’hauria de descartar que aquests governants tinguessin un alt concepte del respecte a la legalitat democràtica.

Quina actitud tindran els catalans no independentistes en aquest conflicte? La resposta a aquest interrogant és la clau de volta per intuir el resultat al pols pacífic a l’Estat desitjat per molts independentistes, començant per Lluís Llach, que pel que diu esperarà els tancs fent un cafè en llet. El càlcul és transparent: la meitat dels catalans que no comparteixen la idea independentista s’horroritzaran de la imatge de les presons plenes de dirigents polítics i faran costat a la mobilització popular de l’altra meitat. És possible. ¿Però aquesta solidaritat democràtica entre tots els catalans es perllongarà més enllà de l’alliberament dels detinguts o la rehabilitació dels inhabilitats fins a sumar-se a la reclamació de la independència o serà només una aliança transitòria pel restabliment de la normalitat?

El desafiament a l’Estat podria no atraure els catalans no independentistes. És una hipòtesi a considerar. Aleshores, les possibilitats d’èxit de la revolta dels somriures disminuirien sensiblement i seria derrotada, en part, pels mateixos catalans. És clar que sempre se’ls podria acusar de poc demòcrates a aquests ciutadans legalistes, però potser això encara engrandiria més la bretxa interna del país i la magnitud de la derrota seria gegantina per a goig i satisfacció del govern de Rajoy. No és fàcil, Josep. Potser s’hauria de començar per trobar un Gandhi.