Pedro Sánchez no ha entès res. Va viure en pròpia carn la ràbia de ser defenestrat per un comitè federal tot i haver estat elegit per milers de militants. Amb aquesta experiència podria entendre millor la irritació dels catalans quan el Tribunal Constitucional va modificar un Estatut aprovat per milions de ciutadans en referèndum. A més, va vulnerar l’article 152.2 de la Constitució espanyola que estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat en un nou referèndum. Si només unes noves primàries han reparat el mal provocat pels barons del PSOE, només un nou referèndum pot restablir el cop d’estat de la sentència contra l’Estatut.

En el moment de redactar la Constitució de 1978, Manuel Fraga va declarar: «Alianza Popular rechaza con toda energía y con plena consciencia de la transcendencía histórica de su gesto, la introducción de la expresión «nacionalidades» en la Constitución». Catalunya va donar suport a la Constitució perquè les tesis de Fraga van ser desestimades. En canvi, la sentència constitucional sobre l’Estatut representa el triomf de les tesis del ministre de Franco. Avui, aquestes són hegemòniques, de manera irreversible, als partits constitucionalistes, al poder judicial, als mitjans de comunicació i a la majoria de la població espanyola. A la Transició es va reconèixer Catalunya com a subjecte històric amb dret a pactar el seu estatus dins el Regne d’Espanya. Aquest marc mental va durar fins al 23-F de 1981 i es va retornar a la «unidad de España» i a la concepció absolutista de la sobirania que atorga als espanyols el dret a imposar-se als catalans, per la força si cal. Qualsevol reivindicació catalana va esdevenir un atemptat contra la "igualdad de todos los españoles". Es va desnaturalitzar l’Estatut de 1979, basat en una relació bilateral amb l’Estat; les diverses comissions bilaterals van ser substituïdes per reunions de les 17 autonomies. També va fracassar l’intent de Pasqual Maragall de l’Estatut de 2006 de revertir aquella deriva.

Pedro Sánchez ha telefonat Mariano Rajoy per donar suport a les seves mesures repressives davant el referèndum català, mentre parla de "perfeccionar el reconocimiento del carácter plurinacional del Estado". Aquesta retòrica revela que el PSOE no ofereix una sortida democràtica al conflicte amb Catalunya provocat per la sentència de l’Estatut. Una sortida que només pot ser la dels països de tradició democràtica com el Canadà amb el Quebec o el Regne Unit amb Escòcia.

La negativa de l’estat espanyol a resoldre la prevaricació del TC amb un nou referèndum aboca la majoria del poble català a l’estratègia unilateral com a últim recurs. Desitjàvem un debat democràtic sobre els avantatges i inconvenients de la independència com el que va existir al Regne Unit, sense operacions policials, sense imputats, sense prohibicions, sense tribunals constitucionals. El govern espanyol, gràcies al seu control dels mitjans de comunicació, actua com el ministre d’informació nazi Goebbels, fet gens estrany perquè el PP va ser fundat pel ministre d’Informació del general Franco. Han aconseguit presentar l’aspiració catalana a un referèndum sobre la independència com el d’Escòcia com un cop d’estat.

Si tornem a lluitar, si tornem a sofrir, tornarem a vèncer, com va proclamar el president Lluís Companys. Si la resposta a la persecució de les institucions espanyoles és la desobediència civil des de les institucions i des del carrer; si forcem la suspensió de l’autonomia, si no es tornen a convocar eleccions autonòmiques, si mantenim la ferida oberta, com exposava en aquest article, la victòria és inevitable. Victòria per una intervenció discreta de les potències de la Unió Europea, o victòria per una crisi del règim postfranquista.

Una intervenció discreta de les potències de la Unió Europea és molt possible quan esclati una insurrecció pacífica a casa nostra amb ocupacions permanents d’espais públics a causa de la prohibició física del referèndum o/i la detenció de representants democràtics del poble català. El maig de 2010, una carta secreta del Banc Central Europeu va forçar al president Zapatero a implantar unes retallades pressupostàries, tot i saber que implicaven la derrota electoral socialista a les següents eleccions. El juliol de 2012, les pressions europees van forçar Mariano Rajoy a pujar l’IVA, noves retallades i, sobretot, nacionalitzar Bankia, tot i saber que obria el camí al processament de Rodrigo Rato i altres destacades figures d’un règim corrupte. La intervenció europea podria seguir el model italià per substituir Berlusconi per un tecnòcrata, aprofitant els precaris suports parlamentaris de Mariano Rajoy.  

Si aquesta intervenció no existís o no tingués èxit, el conflicte català s’allargaria. La gestió directa de Catalunya des de Madrid seria tan desastrosa com la que va fer el govern espanyol entre l’octubre de 1934 i el febrer de 1936, tal com explicava Pep Martí. Acabaria provocant una crisi de règim anàloga a la de la IV República francesa a causa de la independència d’Algèria. França va tenir una reacció histèrica davant la revolta independentista d'Algèria als anys 50. Va usar els pitjors mètodes de tortura i de crims de guerra contra els algerians i va imposar la censura encoberta sobre els mitjans de comunicació francesos. La seva posició va arribar a ser tan insostenible el règim que va col·lapsar i el general De Gaulle va proclamar la V República per poder concedir la independència.

Per la mateixa dinàmica, la victòria és inevitable. L’ús de la força contra la desobediència civil catalana farà impossible que Mariano Rajoy acabi la legislatura i haurà de convocar eleccions espanyoles. Es repetirà la situació de les eleccions del Front Popular de febrer de 1936. A Catalunya s’haurà de formar una gran coalició de tots els partidaris de la República Catalana amb dos punts: l’amnistia per alliberar els presos polítics i el referèndum d’autodeterminació. A Espanya, les forces contràries al règim del 78 també hauran de reclamar l’amnistia. I podran sumar-hi un referèndum sobre república o monarquia.

La corrupció intrínseca del règim postfranquista que ha provocat la pitjor crisi econòmica d’Europa i la pitjor recuperació amb quatre milions d’aturats, més la seva incapacitat de resoldre el conflicte català de manera democràtica projectaran l’opció republicana a Espanya. Els republicans espanyols s’adonaran que la lluita del poble català és una palanca potentíssima per alliberar-se del règim del 78. En menys de cinc anys a Catalunya els partits republicans han saltat fins al 60% dels vots mentre que els constitucionalistes han caigut al 40%. Pedro Sánchez, amb la seva trucada de suport a Rajoy, no ha entès res.