L’embolic de les escoltes de la darrera setmana ha posat en estat d’alerta tot el sistema català, que ha passat de ser vist com un oasi a ser ensumat com un femer. Com és natural, tothom hi diu la seva amb un to entre perplex, esverat i indignat. Hi ha també qui somriu sota el nas amb el gest d’aquell que s’ho creu tot perquè no creu en res. El sobiranisme català bonhomiós, potser perquè té por que no ens en sortim, acusa aquesta opereta de ser un torpedinador del procés de la nostra emancipació col·lectiva. Tots semblem estar neguitosos, però vuitanta anys enrere aquesta vigilància no era vista de forma tan transcendent. En aquells temps no calia ser tan escrupolós amb aquestes tècniques perquè la primera alternativa eren els bombardejos. És un fet comprovat.

I no obstant, no cal que ens sorprenguem per res: totes dues són activitats pròpies de les màquines de poder que són els estats. La història i la teoria política ens expliquen a bastament que bombardejar i vigilar són dues formes de relacionar-se amb l’enemic. Cal tenir present que sota aquest prisma, ens agradi o no, el principi de base empírica i realista de la política, i que afirma que “els fins justifiquen els mitjans” treballa amb plena potència. Certament, encara que la moralitat de base democràtica opera en el sistema internacional, els mecanismes bàsics de les relacions entre els estats se suporten en aquesta visió cruenta que és la lluita pel poder.  

Si l’Espanya castellana i Catalunya són vistes com dues entitats polítiques, i hi apliquem l’anàlisi del realisme polític, allò que se’ns presenta com un escàndol pren ara tot el seu sentit: esdevé un dels infinits fronts on dos actors lluiten aferrissadament. Però si aquesta és l’anàlisi, pot ser que malgrat tot, aquest nou camp d’acció i el seu reconeixement a ulls de tothom sigui un bé caigut del cel. Certament, una de les raons per les quals la Guerra Freda no va deixar de ser mai freda –i és un dir- és perquè l’espionatge treballava a tot drap, i en saber l’un allò que feia l’altre es va evitar que un petit equívoc provoqués una escalada de tensió que ens hagués dut a tots a la catàstrofe. I va ser així que la paranoia i la por de la incertesa foren controlades, la dictadura dels soviets fou derrotada, el món va ser més lliure, i avui ho podem explicar.

Si en aquest estat de guerra, l’enrenou de les escoltes serveix perquè ens coneguem millor, i avaluem millor què d’important es pot perdre si algú porta el conflicte més enllà del límit, caldrà acceptar-lo com un mal menor que pateixen, en tot cas, els oficials que van dir-nos que volien donar la cara pel seu país. El preu, a canvi de les bombes d’antuvi, s’ho val, penso. Els escarafalls i la dramatització de l’escena que alguns dels nostres mostren potser no són necessaris, perquè tot això difícilment farà trontollar la nostra voluntat de llibertat. El poble català no és estúpid, ja no s’escandalitza per no res, ja no es desanima per no res, i ja no es desmoralitza per no res. Sap què passa, i sap què representa tot aquest espectacle. Però també sap que la seva decisió és ferma, que és finalment actor de la història i que el seu objectiu no té aturador.

Així ho veuríem si paréssim atenció en les bones noves: l’excoronel espanyol, Amadeo Martínez Inglés ha afirmat que “l’Exèrcit espanyol mai no envairà Catalunya perquè no té capacitat per fer-ho”. Ho tenim molt més a prop que no sembla. És evident que cal tenir una mica de paciència perquè tothom ho senti del cert. D’aquí uns anys, ens sorprendrem de com ràpid i senzill haurà estat tot, però llavors acordarem que el canvi de veritat no vingué de fora, sinó que emergí de l’interior de la nostra ànima col·lectiva.