L'excomissari José Manuel Villarejo té una capacitat envejable per mantenir converses a múltiples nivells sense perdre el fil. Pot començar parlant de l'Operació Catalunya, continuar amb els afers vinculats al vigor sexual del rei emèrit i, sense despentinar-se, rememorar la seva amistat amb el marit d'Ana Rosa Quintana. Tot, presumptament, basat en les cintes que gravava compulsivament cada vegada que es reunia amb algú. Dins d'aquest banc de proves, ha dit aquesta setmana, resideixen les evidències que el CNI està vinculat amb els atemptats del 17 d'agost del 2017 a Barcelona i a Cambrils. La revelació davant l'Audiència Nacional ha estat una detonació que ha explotat a dues velocitats: convulsió a Catalunya, amb el Govern i els partits que en formen part reclamant explicacions i transparència a l'Estat; i indiferència a Madrid, on l'afer ni tan sols va ocupar portades.

No descobrirem aquí el tipus de personatge execrable que és Villarejo, sublimació d'aquella frase de Felipe González segons la qual l'Estat també s'ha de defensar des de les clavegueres. Fins que va començar la seva guerra particular amb Félix Sanz Roldán, exresponsable del CNI, l'excomissari de la policia espanyola era una figura útil per als governs espanyols de torn, tant del PP com del PSOE, que l'havien premiat amb condecoracions al llarg de la seva trajectòria i li havien confiat missions delicades. És curiós veure com els qui basaven les portades en la mercaderia -avariada o no- de Villarejo ara s'afanyen a desacreditar-lo. Quants titulars els devia haver subministrat les últimes dècades? Fa certa gràcia que, ara que parla a cara descoberta i en seu judicial, el seu testimoni ja no tingui valor.

La veritat judicial dels atemptats desmenteix la versió de Villarejo, que tampoc té el suport de les indagacions que van fer els Mossos tant abans com després del 17-A. Però és compatible subratllar el descrèdit del personatge -existent, fora de tot dubte- amb la gravetat de les afirmacions efectuades a l'Audiència Nacional. L'exdiputat Jordi Xuclà, present a la comissió parlamentària de secrets oficials del Congrés quan hi va comparèixer Sanz Roldán després dels atemptats, sostenia dimecres a Catalunya Ràdio que la millor vacuna contra la teoria de la conspiració seria la màxima transparència de l'Estat. Si les afirmacions de Villarejo han generat tant enrenou és perquè, precisament, han reobert les zones més fosques dels atemptats. Cap d'ella més complexa que la relació de l'imam de Ripoll amb els serveis d'intel·ligència de l'Estat, mai clarificada.

Al mateix temps, també xoca veure amplis sectors de l'independentisme -amb Carles Puigdemont al capdavant, perquè ha estat el líder més destacat a l'hora de vincular l'Estat amb l'autoria dels atemptats- abraçats al representant més il·lustre de les clavegueres perquè aquesta vegada la tesi -entenen- els afavoreix a l'hora de defensar els seus objectius polítics. L'immobilisme del PSOE, com també el d'Unides Podem -què dirien els comuns si no fossin al govern espanyol en un cas com aquest?-, només fa que abonar la sensació de ganes de passar la cortina sobre les incògnites del 17-A. Què costaria posar en marxa una comissió d'investigació al Congrés dels Diputats? O fins i tot desclassificar la documentació del CNI, cosa que depèn del consell de ministres? Hi ha coses, com també passa amb les activitats il·lícites del rei emèrit, que semblen tabú. I els tabús són gasolina per a conspiracions, més encara en qüestions sensibles.

El debat a l'Estat, de fet, ha orbitat aquests dies al voltant de la polèmica sobre el ministre Alberto Garzón i la qualitat de la carn espanyola. És un debat absurd perquè prové d'una tergiversació de les paraules del dirigent d'Unides Podem al diari anglès The Guardian. Villarejo ha ocupat un espai ínfim a les portades i en bona part dels informatius. Què hauria passat si un excomissari retirat dels Mossos, encara que fos de reputació dubtosa, hagués fet una afirmació similar en seu judicial sobre uns atemptats que haguessin passat a Madrid fa tan sols uns anys? La pregunta es respon sola.