En algun moment o altre, tots els independentistes han acabat entonant el "qui ens ho havia de dir". Qui ens havia de dir que sortirien dos milions de persones al carrer. Qui ens havia de dir que Convergència es proclamaria inequívocament independentista. Qui ens havia de dir que CDC i Esquerra aparcarien els seus odis viscerals i formarien un Govern que s'està articulant sense soroll. Qui ens havia de dir tantes i tantes coses que estan passant ara mateix. 

Cal fer memòria, i saber d'on venim. Perquè és la memòria la que dóna a moltes coses el seu valor real. Un dels problemes que té, i que tindrà, l'independentisme, és que la gent més jove ja no se'n recorda, de quan anaven mal dades. De quan es vivia en la marginalitat. De quan no hi havia ni un diputat independentista al Parlament perquè l'ERC de Colom i de Carod-Rovira encara no havia arribat. I això es fa evident a la CUP, on alguns posen l'accent només en la ruptura social perquè ja hi ha molt terreny guanyat. Senyores i senyors, fa deu anys -ja no dic vint- això no passava. 

El moment és dolç, molt dolç. Especialment, perquè l'estat espanyol està fora de joc, està tan enfangat que el focus mediàtic ha quedat collat al sostre de Madrid, i això dóna aire als moviments catalans. Però, que ningú no s'enganyi. A mida que el Govern i el Parlament vagin fent via cap a l'estat propi, tornaran a complicar-se les coses. I els pressupostos són un de tants i tants reptes que s'hauran d'enfrontar, intentant no perdre-hi bous i esquelles. 

La Unió Europea està esperant amb candeletes que es formi un nou govern a Espanya per recordar que s'ha de fer una nova retallada, de milers de milions d'euros, per complir amb els objectius de dèficit. I això tindrà un efecte immediat sobre les autonomies i, especialment, sobre el Principat. Collaran, i fort. I ha de ser llavors quan es noti una autèntica unitat d'acció de l'independentisme, deixant l'estètica al calaix i posant-se l'abric de la valentia.