Vint bales foren, vint bales ai!, quan trencava la nit!
Dia trenta de novembre, nit d’hores decapitades!
Vint bales foren, vint bales!
L'any 2009 un grup de companys i companyes decidíem obrir un Ateneu Popular situat als barris de l'Esquerra de l'Eixample i Sant Antoni de Barcelona. En el moment de decidir-ne el nom buscàvem elements a recuperar de la nostra història, però que alhora fossin significatius dels barris on vivíem com a mostra del que volia ser el projecte: barri, lluita i país. Molts veníem de la militància sindical, i havíem començat a conèixer la figura de Francesc Layret.
Tan bon punt algú va posar el seu nom sobre la taula vam tardar cinc segons a estar totes d'acord: Francesc Layret era el nom. A pocs metres de l'Ateneu s'hi troba l'estàtua feta per subscripció popular durant la II República i a alguns metres més enllà hi ha la casa on vivia, a la porta de la qual el van assassinar. Faríem memòria, reivindicaríem una figura de la nostra història, i alhora explicaríem la base del projecte que encetàvem, l'independentisme d'esquerres.
El 30 de novembre a primera hora farà 100 anys del seu assassinat, i al llarg de tots aquests anys de participar d'un projecte que porta el nom de Francesc Layret una de les coses que més ens ha sorprès ha estat la poca literatura que existeix al voltant de la seva figura i la poca referencialitat en el moviment d'alliberament nacional i social. Un dels pocs textos que fins ara havíem trobat (i també representat) és l'obra de teatre "Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya" escrita el 1979 per Maria Aurèlia Campany i Xavier Romeu.
Aquest últim explicava que en el procés de documentació per recrear alguns dels moments més significatius de la vida de Layret i del moment polític i social del seu assassinat, es van haver de basar en l'única biografia publicada fins al moment, per Joaquim Ferrer, i "diaris de l'època". I d'això ja en fa 50 anys. Potser malgrat les restriccions actuals, i les anades i vingudes de què poden o no poden fer els espectacles culturals, algun programador cultural pot recuperar el text per portar-lo als teatres catalans.
Per això que en el centenari del seu assassinat, quan la pandèmia dificulta qualsevol homenatge popular a Francesc Layret, en Vidal Aragonès publiqui la seva biografia, editada per Tigre de Paper, és una molt bona notícia. En Josep Lluís Carod Rovira en fa una ressenya que ja apunta alguna de les idees claus per entendre el significat de Layret en el moviment d'alliberament nacional i social del nostre país. Perquè 100 anys després del seu assassinat una de les coses que pren rellevància és saber qui va ser més enllà dels tòpics, i sobretot si de la seva acció i del seu pensament en podem aprendre elements claus pel present i el futur.
Francesc Layret va ser advocat dels treballadors i del moviment sindicalista, regidor de Barcelona i diputat al Congrés. Però va ser i representa molt més que això. Sí, va ser amic de Lluís Companys i Salvador Seguí. Però és molt més que això. Quan el 2009 vam obrir l'Ateneu i li posàvem el seu nom, només en teníem una intuïció, però encara ens faltava conèixer-lo més. Diu molt de com es construeix la Història el protagonisme que prenen alguns noms i els silencis en el que es queden d'altres.
Layret va plantar cara als poders establerts, com l'eclesial, jurídic o polític espanyol, en defensa de la sobirania municipal i sobretot, en defensa d'un projecte que buscava protegir i garantir l'educació pública i la cultura, com era el Pressupost Extraodinari de Cultura de 1908. Llegint al voltant d'aquesta iniciativa, que ara atribuiríem a un municipalisme transformador o de ruptura, no he pogut deixar de pensar en la LRSAL aprovada pel PP, que tot i que ara està suspesa no està encara derogada: un pressupost municipal sorgit d'un excedent, que plantejava un programa d'escola pública, mixta i en català.
En el debat present entre monarquia i república, aquell que el CIS es nega a preguntar, hi aportava allò que partits del present que s'anomenen republicans obvien quan estan al govern. "La gent no es mou ni es mourà pel simple fet de canviar la corona d'un rei pel copalta d'un president. Les Repúbliques que s'implantin han de tenir alguna cosa més. No n'hi ha prou amb la democràcia parlamentària.
Cal oferir a les multituds programes de contingut social" recull en la crònica de les vint-i-quatre hores prèvies al seu assassinat Francesc Madrid. O aporta reflexions i propostes que ens poden servir com a resposta a la triple crisi que vivim -democràtica, social i econòmica- i en un moment on és imprescindible un pla de xoc acompanyat de canvis estructurals que garanteixin la sobirania popular del nostre país: "Fixem-nos-hi bé; no ens enganyem: a l'extrem a què hem arribat, el problema social no es resol amb pal·liatius, suavitats, ni draps calents. (...) Tot això està molt bé, però no resol el punt fonamental (...). I el punt fonamental és un traspàs de poder."
Trencar el silenci al voltant de Layret i reivindicar-lo no és només un exercici de memòria històrica, sinó també, ara gràcies a la feina feta per Vidal Aragonès, una brúixola per la lluita del present i la conquesta del futur. "Podrà Catalunya assolir el seu ideal limitant-se a contemplar impassiblement i platònicament la lluita?" es preguntava Layret el 1915.
Dia trenta de novembre, nit d’hores decapitades!
Vint bales foren, vint bales!
L'any 2009 un grup de companys i companyes decidíem obrir un Ateneu Popular situat als barris de l'Esquerra de l'Eixample i Sant Antoni de Barcelona. En el moment de decidir-ne el nom buscàvem elements a recuperar de la nostra història, però que alhora fossin significatius dels barris on vivíem com a mostra del que volia ser el projecte: barri, lluita i país. Molts veníem de la militància sindical, i havíem començat a conèixer la figura de Francesc Layret.
Tan bon punt algú va posar el seu nom sobre la taula vam tardar cinc segons a estar totes d'acord: Francesc Layret era el nom. A pocs metres de l'Ateneu s'hi troba l'estàtua feta per subscripció popular durant la II República i a alguns metres més enllà hi ha la casa on vivia, a la porta de la qual el van assassinar. Faríem memòria, reivindicaríem una figura de la nostra història, i alhora explicaríem la base del projecte que encetàvem, l'independentisme d'esquerres.
El 30 de novembre a primera hora farà 100 anys del seu assassinat, i al llarg de tots aquests anys de participar d'un projecte que porta el nom de Francesc Layret una de les coses que més ens ha sorprès ha estat la poca literatura que existeix al voltant de la seva figura i la poca referencialitat en el moviment d'alliberament nacional i social. Un dels pocs textos que fins ara havíem trobat (i també representat) és l'obra de teatre "Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya" escrita el 1979 per Maria Aurèlia Campany i Xavier Romeu.
Aquest últim explicava que en el procés de documentació per recrear alguns dels moments més significatius de la vida de Layret i del moment polític i social del seu assassinat, es van haver de basar en l'única biografia publicada fins al moment, per Joaquim Ferrer, i "diaris de l'època". I d'això ja en fa 50 anys. Potser malgrat les restriccions actuals, i les anades i vingudes de què poden o no poden fer els espectacles culturals, algun programador cultural pot recuperar el text per portar-lo als teatres catalans.
Per això que en el centenari del seu assassinat, quan la pandèmia dificulta qualsevol homenatge popular a Francesc Layret, en Vidal Aragonès publiqui la seva biografia, editada per Tigre de Paper, és una molt bona notícia. En Josep Lluís Carod Rovira en fa una ressenya que ja apunta alguna de les idees claus per entendre el significat de Layret en el moviment d'alliberament nacional i social del nostre país. Perquè 100 anys després del seu assassinat una de les coses que pren rellevància és saber qui va ser més enllà dels tòpics, i sobretot si de la seva acció i del seu pensament en podem aprendre elements claus pel present i el futur.
Francesc Layret va ser advocat dels treballadors i del moviment sindicalista, regidor de Barcelona i diputat al Congrés. Però va ser i representa molt més que això. Sí, va ser amic de Lluís Companys i Salvador Seguí. Però és molt més que això. Quan el 2009 vam obrir l'Ateneu i li posàvem el seu nom, només en teníem una intuïció, però encara ens faltava conèixer-lo més. Diu molt de com es construeix la Història el protagonisme que prenen alguns noms i els silencis en el que es queden d'altres.
Layret va plantar cara als poders establerts, com l'eclesial, jurídic o polític espanyol, en defensa de la sobirania municipal i sobretot, en defensa d'un projecte que buscava protegir i garantir l'educació pública i la cultura, com era el Pressupost Extraodinari de Cultura de 1908. Llegint al voltant d'aquesta iniciativa, que ara atribuiríem a un municipalisme transformador o de ruptura, no he pogut deixar de pensar en la LRSAL aprovada pel PP, que tot i que ara està suspesa no està encara derogada: un pressupost municipal sorgit d'un excedent, que plantejava un programa d'escola pública, mixta i en català.
En el debat present entre monarquia i república, aquell que el CIS es nega a preguntar, hi aportava allò que partits del present que s'anomenen republicans obvien quan estan al govern. "La gent no es mou ni es mourà pel simple fet de canviar la corona d'un rei pel copalta d'un president. Les Repúbliques que s'implantin han de tenir alguna cosa més. No n'hi ha prou amb la democràcia parlamentària.
Cal oferir a les multituds programes de contingut social" recull en la crònica de les vint-i-quatre hores prèvies al seu assassinat Francesc Madrid. O aporta reflexions i propostes que ens poden servir com a resposta a la triple crisi que vivim -democràtica, social i econòmica- i en un moment on és imprescindible un pla de xoc acompanyat de canvis estructurals que garanteixin la sobirania popular del nostre país: "Fixem-nos-hi bé; no ens enganyem: a l'extrem a què hem arribat, el problema social no es resol amb pal·liatius, suavitats, ni draps calents. (...) Tot això està molt bé, però no resol el punt fonamental (...). I el punt fonamental és un traspàs de poder."
Trencar el silenci al voltant de Layret i reivindicar-lo no és només un exercici de memòria històrica, sinó també, ara gràcies a la feina feta per Vidal Aragonès, una brúixola per la lluita del present i la conquesta del futur. "Podrà Catalunya assolir el seu ideal limitant-se a contemplar impassiblement i platònicament la lluita?" es preguntava Layret el 1915.