"La comissió de delictes sexuals proposa rebaixar de 15 a 12 anys la pena màxima per violació", diu un titular de Público. Quan llegim la notícia veiem que és una mica més complicat del que sembla, però hi ha algunes coses que em criden l’atenció.
 
D’una banda, l’acceptació que les penes de presó són una bona mesura de prevenció dels delictes, quan sabem del cert que no és així. Jo no vull que els violadors passin molts anys a la presó (i tornin a violar en sortir), jo vull que no hi hagi violadors. Quina feina es fa mentre són a la presó perquè no reincideixin? I, sobretot, quina feina fem socialment perquè deixin de justificar-se les violacions i tothom entengui que qualsevol relació sexual no consentida no és relació sexual, sinó que és violació?
 
El món de la injustícia és ple de sentències tan indignants com la de "la Manada", però el ressò mediàtic que ha tingut aquest cas i la reacció massiva de les dones han engegat un debat primer a l’opinió general, ara dins l’àmbit legal, sobre què vol dir violació i com s’ha de castigar. Que cinc individus decideixin gravar una violació i enviar-la als seus amics diu moltes coses de la societat en què vivim: d’una banda, que se sentien prou segurs de la impunitat amb què comptaven. De l’altra, que sabien que violar una dona entre cinc els reportaria prestigi al seu grup. El debat públic és necessari precisament per canviar aquestes percepcions: enviar un vídeo de tu violant una dona ha de deixar de ser motiu d’orgull, però és un cas tan extrem que potser pensareu que ja no ho és gairebé en cap àmbit. En canvi, és habitual parlar de dones que «es fan les estretes» i com «superar-ne les resistències», o fer brometes més serioses del que sembla amb «emborratxa-la i veuràs com cau».
 
Només des d’aquesta permissivitat amb les agressions sexuals s’entén la discussió que està havent-hi ara mateix a la comissió de delictes sexuals, que vol unificar els delictes de violació i agressió sexual en un de sol (fins aquí, bé) i que tingui com a agreujant l’ús de la violència o de la intimidació. I aquí és on m’explota el cap. Com pot haver-hi violació sense intimidació? Recordem que els de la manada han estat condemnats per agressió sexual, i no violació, perquè els jutges han considerat que no hi va haver violència ni intimidació. Cinc homes contra una dona (com ells mateixos van dir) no els sembla prou intimidatori. A més, no els cal ni amenaçar-te: la intimidació la portem incorporada perquè hem viscut tota la vida amb els missatges de «no passis per aquí, no et vesteixis així, no donis peu, que et violaran» (i, fem el que fem, ens violen igualment).
 
Però la cosa no s’acaba aquí: proposen la reducció de la pena de presó per "compensar que a partir d’ara es consideri violació (o agressió sexual, encara no han decidit el nom) qualsevol acte sexual efectuat sense consentiment. És a dir, els sembla tan provocador anomenar «violació» a les violacions, que «a canvi», en rebaixen la pena, no fos cas que es creés alarma entre els violadors.
 
Aquest valor simbòlic de la rebaixa em revolta però, alhora, no puc deixar de fer una reflexió sobre les penes de presó: l’estat espanyol és l’estat de la UE que registra menys delictes i, alhora, el que té més presos per cada cent mil habitants. Potser si eduquéssim més bé i fóssim menys permissius amb les conductes invasives solucionaríem alguna cosa de debò, pel que fa les violacions.