Coincidint amb la trenta-cinquena edició del festival internacional de fotoperiodisme Visa pour l'image, he tingut l'honor de participar-hi després d'intentar-ho infructuosament algunes altres vegades. No és fàcil entrar a la programació oficial del Visa —no s'ha de confondre amb l'anomenat Visa Off, que és una mostra paral·lela al Visa pour l'image durant els mateixos dies—, ja que aquesta mostra fotogràfica és sens dubte un dels festivals més importants del món en aquest gènere i que a més tenim la sort que se celebri a la ciutat nord-catalana de Perpinyà. Un doble honor, doncs, tenint en compte que enguany era l'únic fotògraf català de participar en el programa oficial del festival.

A l'edició que clausurava les seves portes ahir, hi he pogut mostrar vora mig centenar d'imatges del meu projecte sobre l'ascens de l'extrema dreta a Europa titulat de la mateixa manera que el llibre que vaig publicar l'any passat amb Ara Llibres: Tots els colors del negre. L'extrema dreta al segle XXI. Concretament, la mostra es va fer el 5 de setembre en el marc de les projeccions nocturnes que es fan al festival amb l'espectacular presentació a l'escenari del Campo Santo on una pantalla gegant mostrava l'obra de diversos fotoperiodistes davant del ple absolut amb 2.500 persones a les grades. La inauguració de la projecció va anar a càrrec del fundador i director del Visa, Jean-François Leroy, i va ser momentàniament interrompuda pels xiulets del públic quan Leroy va agrair a l'Ajuntament de Perpinyà i al seu batlle, Louis Aliot —militant de Rassemblement National— el fet d'acollir el Visa a la ciutat. Un fugaç acte de protesta que el director del festival va tallar de cop amb un to contundent per prosseguir immediatament i sense més incidències amb el programa previst.

La projecció de les meves fotografies no es va fer esperar gens, era el segon fotoperiodista de la nit, i aparentment es va desenvolupar amb total normalitat. Es van mostrar les imatges que durant els darrers lustres he anat fent arreu d'Europa: Catalunya, Suècia, Letònia, Hongria, Alemanya, Polònia… de fet, de la cinquantena de fotografies enviades per projectar en van mostrar més de quaranta, però amb una absència més que destacable. Curiosament, les fotografies referents a França van caure de la presentació sense previ avís. Es tractava d'unes fotos preses en un acte del llavors Front National, on la candidata a les presidencials franceses de 2017, Marine Le Pen, feia un míting a Marsella.

Passada la projecció i després de comprovar diverses vegades gràcies a un vídeo que no m'havia confós, vaig certificar que efectivament algú havia cregut oportú eliminar les fotos de l'extrema dreta francesa. No es van fer esperar alguns missatges de col·legues, com l'admirat fotoperiodista nord-català Jordi Bartolí, present a l'acte, que amb un evident to irònic em va dir: "Collons, només a França no hi ha feixistes!". En Jordi sabia molt bé el que havia passat, i segurament jo també, però em calia aclarir-ho de forma oficial.

Em vaig proposar no reaccionar en calent i deixar reposar el profund malestar que em va generar aquella omissió. Què havia de fer?, no tenia altra opció que preguntar a la direcció del festival per quin motiu havien pres aquella decisió i així ho vaig fer. La resposta del director Jean-François Leroy va arribar uns dies després tot argumentant el seu únic motiu: "Les teves tres fotos del Rassemblement National semblaven molt fluixes en comparació amb els neonazis que mostres a tots els altres països. Així que el meu equip i jo vam decidir eliminar aquestes tres fotos, que vaig sentir que realment debilitaven el vostre tema". Entenc perfectament que no agradessin aquestes fotos, però no pas que fossin fluixes —i així ho vaig transmetre al director del Visa—, ja que eren del mateix estil que les de Viktor Orbán a Hongria o Andrzej Duda a Polònia que sí que es van projectar.  Precisament l'obra de Tots els colors del negre. L'extrema dreta al segle XXI, si una cosa vol explicar és que l'extrema dreta actual conforma un món molt gran i polièdric, on hi ha neonazis, sí, però també líders de masses en forma de polítics de la dreta radical com la mateixa Le Pen o d'altres líders europeus que actualment fins i tot dirigeixen les institucions els seus respectius països. És una llàstima que les fotos no s'haguessin projectat perquè és especialment necessari visibilitzar el creixement de l’extrema dreta al país on es desenvolupa el festival i encara més a una ciutat com Perpinyà, governada per Rassemblement National.

Tot amb tot, el cas és que soc plenament conscient que corria el risc que amb aquella educada protesta em podia tancar les portes durant molt de temps al Visa pour l'image —això només el temps ho dirà— i per això vaig haver de rumiar molt bé què fer i com actuar. Però no vaig trobar altra sortida que aixecar la veu a la direcció del festival i fer-ho avui públicament amb aquest article. Qui em conegui sap perfectament que fa molts anys que em dedico a cobrir i documentar actes de l'extrema dreta amb l'explícita voluntat de denúncia d'un nínxol ideològic que torpedina les democràcies arreu del món. I que això ho faig per la profunda convicció que brolla de la meva manera de ser i de pensar. Massa cops m'he preguntat si no em guanyaria millor la vida fent una altra mena de fotografies i la resposta sempre és la mateixa. Un sí rotund. Me la guanyaria molt millor: documentar aquest gènere m'ha dut més pèrdues econòmiques i seriosos problemes personals que no pas una altra cosa. De fet, segur que em guanyaria molt més bé la vida fent fotografia de producte, per exemple, que no pas fent de reporter gràfic. Però a mi el que m'agrada d'aquest ofici no és la càmera en si. La càmera és l'eina que em permet explicar, il·lustrar i quan convé denunciar. No sabria fer-ho d'una altra manera com tampoc hagués sabut callar davant del que crec que va ser un acte d'injustícia.

El fotoperiodisme no és només l'èpica de la guerra a l'altra punta del món o les espectaculars imatges sobre l'extrema dreta nord-americana de Marc Peterson que vaig tenir la fortuna de veure en l'edició del Visa d'enguany. El fotoperiodisme és fer periodisme amb imatges també a sota de casa. Explicant, per exemple, que ben a la vora d'on milers de persones van a veure les misèries d'arreu del món a través de les fotografies del festival Visa pour l'image, hi ha el barri de Sant Jaume, un dels barris més deprimits de l'estat francès. I tot això passa en una ciutat com Perpinyà, governada per la dreta radical populista de Rassemblement National, i que explicar això, encara que sigui incòmode, és l'obligació moral de tot fotoperiodista.