La reacció que ha comportat la imputació d’Iñaki Urdangarin en la Casa Reial ha estat ràpida i efectiva. Tant el rei Joan Carles I com el príncep Felip han fet sentides declaracions on han apel·lat a la igualtat davant la llei i han assumit un compromís públic de transparència. La igualtat davant la llei és més aviat relativa. El mateix monarca gaudeix d’inviolabilitat legal consagrada constitucionalment. El rei es diferencia de tots els mortals perquè no és responsable del seus actes. Pel que fa a la transparència, finalment la Casa Reial ha fet públiques les partides més o menys genèriques a què dedica el pressupost que li assigna l’Estat. Els diputats d’Esquerra Republicana al Congrés espanyol portaven anys demanant aquests comptes, una petició que els denegava sistemàticament la majoria parlamentària perpetrada entre el PP i el PSOE. L’única anella solta són les partides que assignen a les reials despeses els altres ministeris, i que inclouen càrrecs tan importants com viatges o personal complementari.

En tot cas i ni que sigui en fals o en precari, hi ha igualtat davant la llei i hi ha també una certa transparència. Els gestos majestàtics han estat agraïts per gairebé tot el Congrés dels Diputats en una llarga i sentida ovació que feia fila d’homenatge i rescabalament. No se sap ben bé de què. Aquesta actitud crida en certa manera l’atenció. La majoria dels diputats socialistes –que s’autoproclamen “progressistes”- haurien de tenir una mica més d’exigència democràtica. La monarquia és una excepció al progrés polític i social que es pot acceptar amb més o menys convicció o resignació, però no deixa de ser una anomalia que no hauria de ser tan celebrada.

Aquesta submissió consentida i alegre també s’escampa a la societat. Si la justícia imputa un membre important d’un partit polític en un cas d’apropiació indeguda de fons públics, l’opinió pública i publicada no és gens magnànima. Les sospites s’escampen a tot el partit i, per extensió i defecte, a tota la classe política. Per contra, el cas Palma Arena sembla haver tingut només un inductor i un beneficiari. I encara quan els indicis de delicte van arribar a coneixement de la Casa Reial, la decisió de no fer públic el cas i enviar el duc de Palma i la infanta als Estats Units per allunyar-los del vesper ha estat considerada com un fet lògic i lícit. Plena indulgència, doncs, segons de qui es tracti. Pot arribar a passar que una sentència que declari culpable el duc Urdangarin dels càrrecs que se li imputen sigui rebuda amb grans mostres de dol per part de la majoria de la societat, que fa temps que va decidir aplicar la presumpció de culpabilitat a tota la classe política. No és estrany, per tant, que ningú hagi protestat quan s’ha sabut que el rei cobra cinc vegades més que el president del govern espanyol. De súbdits i cortesans, Espanya –i Catalunya, ai!- n’és plena.