Detesto Silvio Berlusconi. No m’agrada el seu estil, la seva manera d’actuar i els seus principis morals. No he entès mai per què els italians l’han votat amb tant d’entusiasme (serà que no sóc italià). Crec que hi havia desenes de motius perquè abandonés el poder. Però em revolta que no hagi marxat per la voluntat dels ciutadans cansats de les lleis a mida, de Villa Certosa o de la gomina, sinó per la imposició exterior d’uns suposats garants de l’ortodòxia financera.

I l’ortodòxia la representa un antic assessor de Goldman Sachs. Esplèndid. Fem fora els dirigents elegits democràticament i acceptem que ens treguin del pou els col.laboradors dels que ens hi van ficar. No oblidem que el banc d’inversions Goldman Sachs era un dels campions de les hipoteques subprime, i que després va contribuir a amagar el deute de Grècia (aquí sí que va considerar important ajudar un govern democràtic). Resulta paradoxal confiar que els que han sabut embolicar la troca amb tant de talent la podran desembolicar amb el mateix mestratge.

Quan a casa nostra augmenta el suport a la independència, ara ens haurem de replantejar el significat de la idea. Ens podem trobar que finalment es tracti només d’aconseguir  que el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu o l’eurogrup t’imposin les polítiques i els dirigents a tu directament, sense passar abans per Madrid. Home, ens saltaríem un pas, que no és menyspreable. Però recaptar els impostos i haver de trucar a la Merkel perquè ens digui com els hem d’utilitzar és poc estimulant.

Qui seria el nostre tecnòcrata? D’assessors de bancs i caixes i d’executius hàbils en l’enginyeria financera no ens en falten. Fins i tot en tenim algun a la presó. Experts en economia farcits de solucions màgiques també n’hi ha un munt: només cal escoltar una tertúlia. Ara, si es consultés a la gent, no dubto de quin seria el nom del tècnic que s’enduria el premi: Josep Guardiola. Això no passarà, és clar. Entre altres motius perquè, com hem vist a Itàlia i a Grècia, no es tracta de consultar gaire la ciutadania: què sabran ells el que els convé?