La feina que m'agrada més del món és escriure cròniques. Com que pateixo certa fòbia social, la meva tendència natural és quedar-me a casa. Però si en surto armada amb una llibreta i un boli, em sento protegida i feliç d'anar on sigui per narrar-ho després a la meva manera. Com a relacions públiques no em guanyaria les garrofes. Com a cronista potser tampoc, però no és per falta de ganes.

Una col·lega decebuda amb els resultats electorals de diumenge es consolava pensant que havia tingut sort d'assistir a l'escrutini a peu de redacció, analitzant el panorama des del punt de vista de l'interès informatiu. Que García Albiol s'imposi a Badalona és trist, però almenys et garanteix un bon titular. Em va recordar aquella altra periodista que es posava a aplaudir quan queia un avió, perquè ja tenia un tema de portada.

Si me'n fessin fer una contracrònica, estaria encantada d'anar a l'acampada de la plaça Catalunya, de seguir quinze dies un candidat en campanya (ho vaig fer el 2006 i m'ho vaig passar de conya) o d'estar-me quinze hores en una mesa electoral. M'agradaria moltíssim anar a la final de Wembley, amb permís del volcà islandès, sempre que m'hi enviessin en acte de servei. Però anar-hi sense haver-ne d'escriure res, només pel plaer de veure guanyar el Barça, no sé si seria prou al·licient.

Els adolescents fan el que fan (sexe, drogues i bla bla bla: no cal entrar en detalls) per presumir-ne davant dels amics i per penjar-ne les fotos al Facebook. Twitter és un fenomen perquè ens permet anar escrivint el que veiem en minicròniques de 140 caràcters. Som, en fi, uns animals curiosos: vivim per poder-ho explicar.