Possibilitats, paraula de moda. Concepte equívoc i, depèn com s’empri, frívol i força injust. Si l’expressió acaba amb un “per sobre de les nostres possibilitats” ja ho acabem d’embolicar. Hem viscut, consumit, comprat i gaudit per sobre de les nostres possibilitats? Col·lectivament, hem cregut que tot era tan fàcil com ens explicaven i hem obviat certs límits elementals? La feina, quan sovintejava, el diner fàcil o els crèdits accessibles per a gairebé tothom, i una onada d’optimisme encomanadís poden haver comportat una certa alegria en els gestos i en les decisions preses? Certament, moltes són les persones que es van veure en condicions d’arriscar més del que seria objectivament raonable vist amb ulls d’ara, animades per aquesta onada del “tot va bé” i pels cops a l’esquena que rebien de les entitats bancàries. I de l’estat d’ànim col·lectiu.

Però l’expressió “per sobre de les nostres possibilitats”, em fa basarda quan la sento, repetida com un mantra, per culpabilitzar una gran majoria de ciutadans i ciutadanes que, si alguna cosa han fet, és viure d’acord amb un càlcul previ de possibilitats. Un càlcul fet a partir d’allò que semblava que es podia fer, que semblava que era viable, lícit, legítim, normal i raonable. Després, molts han comprovat que no era ben bé així.

Em preocupa quan constato que aquest mantra serveix per justificar certes decisions i mesures, quan serveix per construir l’argument que hi ha coses que passen perquè un se les busca. Com si els ciutadans fossin culpables d’haver viscut en un context geogràfic i temporal com el que ens ha tocat, durant uns anys semblant a una happy hour permanent.

I m’indigna que es parli només dels individus que teòricament han viscut per sobre de les seves possibilitats. Però, i l’estat? I l’economia? I el model productiu i de creixement? Aquests no han viscut per sobre, obviant les seves més que evidents febleses?

Indubtablement que ha estat així, també crescuts pels discursos abrandats sobre l’Espanya que tan bé anava, o sobre un sistema bancari que era tan i tan segur. No era així, no n’hi havia per tant. Però mentre badaven els uns i els altres i es matava al missatger, fallaven els més elementals controls i els peus de fang d’aquell suposat gegant s’anaven enfonsant.

En clau catalana, però, hem  d’invertir l’expressió i dir que estem vivint molt per sota de les nostres possibilitats. I que no ho volem fer més. Que se’ns entengui, tampoc no volem viure per sobre. No cal. Simplement d’acord amb allò que és nostre, que és just, d’acord amb allò que tenim i que volem gestionar, amb els nostres encerts i els nostres errors. Els nostres.