El desembre passat, quan encara no se sabia com respondria el Govern i el Parlament al requeriment judicial d'aplicar el 25% de castellà a les aules del país, era viu el debat sobre com s'havia d'articular una defensa decidida de la llengua, començant per l'escola. En aquesta mateixa tribuna, ara fa mig any, reclamava que la protecció del català havia de respondre a dos principis que són plenament compatibles: el sentit comú i l'actitud desacomplexada. Argumentava que, en un context de reculada de l'ús social de la llengua pròpia -no només al sistema educatiu-, el sentit comú implicava cercar solucions actualitzades. I sintetitzava que, per desplegar una actitud desacomplexada, calia prendre decisions valentes més enllà de la crítica efervescent i, sobretot, coordinar les paraules amb els fets. Malauradament, en els darrers anys ha faltat en la política catalana una concordança entre el que es diu i el que es fa, de la mateixa manera que la proclama no sempre ha anat acompanyada d'una idea de cap a on avançar.

En la resposta política a les exigències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre la llengua s'hi pot detectar una certa recerca del sentit comú. En política, això es tradueix en la voluntat de pacte al servei d'un benefici compartit. Sense oblidar episodis de difícil comprensió -com la firma d'acords que duren només unes hores-, en el conjunt de la majoria parlamentària s'hi ha intuït la persecució voluntariosa de punts de trobada, no sempre senzills de materialitzar, perquè no generen una satisfacció plena en el propi electorat. El Govern i el Parlament han tardat a actuar, però han pretès que les decisions sobre l'escola disposessin d'enteses més enllà dels blocs. El temps dirà si l'esforç de consens ha aportat algun resultat beneficiós per a la llengua, a banda de serenitat política.

Però el sentit comú continua sense anar de bracet d'una actitud desacomplexada en el binomi escola i català. S'actua de manera massa acomplexada quan s'esquiven els dèficits de la immersió, perquè la fotografia demogràfica no és la mateixa que dècades enrere i els consums lingüístics dels escolars han canviat. No es mostra prou determinació quan es minimitza que la llengua hagi fet un retrocés no només als patis sinó també a les aules, amb la responsabilitat que pertoca als docents en el compliment dels usos lingüístics. I tampoc es pot avançar sense verbalitzar la veritat que el castellà ja és prou rocós arreu del país per no necessitar el dopatge judicial. Per progressar s'han d'assumir veritats incòmodes.

Davant de tribunals que empenyen per fer més evident l'etiqueta de llengua minoritzada del català, caldria fer més del que s'ha fet en el passat. Als mestres se'ls podria reclamar un compromís renovat amb el català -i això vol dir fer-se valer en la llengua del país en totes les vessants formatives que exigeix l'escola d'avui- i a l'administració se li hauria d'exigir que vetllés perquè tots els professionals dels centres finançats amb fons públics tinguessin, com a mínim, un coneixement acreditat de català. S'ha de protegir els centres, sense oblidar que l'objectiu últim és enfortir la llengua. I per vigoritzar-la no només s'han de fer hores lectives i salvar els projectes lingüístics, també és necessari que les famílies vulguin que el català sigui la llengua d'ús als grups de whatsapp i que els mestres s'impliquin per defensar-lo en totes les situacions en què han de triar com comunicar. La immersió no és un model, hauria de ser una manera de fer.

Encara que el protagonisme institucional de la llengua pròpia del país pugui generar un miratge, el català encadena obstacles: en troba al carrer, ensopega a les aules, no se'n surt a les plataformes i s'empetiteix a les xarxes socials. Sabem que les flaqueses són manifestes, perquè l'administració fins i tot ha de fer equilibris per prioritzar el català als exàmens de selectivitat i, per lligar curt Netflix, no sempre valen els pactes polítics teixits a Madrid. La percepció és que, en cada bugada, es perd un llençol. Una llengua suma adeptes quan es detecta que és plenament viva, també a l'entorn de l'escola i la universitat. Per poder viure plenament en català és indispensable que els parlants compromesos no tinguin la sensació que estan sols ni que neden sempre a contracorrent.