Avui se sabrà qui és el Nobel de Literatura. Aquestes últimes hores, en les travesses i apostes ha aparegut el nom de Bob Dylan. En les apostes sembla que va al darrera del sirià-libanès Adonis, el suec Tromas Tranströmer, i el japonès Murakami. Aviat se sabrà, abans que acabi el dia (segons quan llegiu aquesta columna) aquestes paraules ja seran velles.

Aquells que es pensaven que amb Pa Negre a la cursa de Hollywood, l’acadèmia podia col·locar el nom de l’Emili Teixidor com a valor ferm en les apostes, no comptaven amb Bob Dylan. Amb tot, encara mantinguem l’esperança de la sorpresa de darrera hora. De fet Teixidor, com a bon amic de Miquel Martí i Pol, ja sap què és això de la cursa cap a la glòria via països nòrdics.

És un tren que no acaba d’arribar. Vaja que si hi ha alguna opció, ja s’encarregarà el funcionari de torn de defensar els interessos i la projecció de l’espanyol, per davant de qualsevol de les altres llengües de la pell de brau. Que li preguntin a Espriu, i a tants d’altres que van viure de la il·lusió. Que veien com el premi situava al mapa, de tant en tant, escriptors poc coneguts i amb llengües poc conegudes. Que li preguntin a l’aranès, que fa tremolar les estructures de l’Estat, i que en canvi com a occità, i en la persona de Frederic Mistral va tenir-lo el 1904. Compartit amb Echegaray, sí, pero Nobel igualment.

És clar que tenim una literatura de pes, amb èxits com el Jo confesso de de Jaume Cabré, que ja se’l valen, ja massa temps que ens el regategen. Ho diu el conseller Mascarell, que en la seva teoria de catalanisme deucentista, ja ho deixa anar: necessitem un Estat que defensi els nostres interessos. I en qüestió de llengua, ha dit dies enrere Mascarell, no ens defensa, ens va a la contra.

Per això sorprèn el recorregut de Pa Negre, i no sorprenen les reaccions cavernàries, que no fan altra cosa, sinó demostrar la feblesa dels defensors de l’Espanya plurilingüe. Han hagut de passar trenta anys de democràcia, i ja veieu quina polseguera. Més aviat s’aixeca de nou el ranci menyspreu d’allò que ignora. El pensament espontani, bascula entre la primera reacció d’incredulitat de José Coronado al llegir el veredicte dels membres de l’acadèmia espanyola de cine, i l’actitud de Mourinho de no respondre si se li pregunta en català, (idioma que coneix). Entre la gent d’Antena 3 que pregunta a la seva web si una pel·lícula en català pot representar Espanya. Rajoy ja ho té fet,  Aznar en la intimitat, i ell a la gran pantalla. Això mentre el  suport institucional al català recula a les Balears, a l’Aragó, fa equilibris al País Valencià, i es qüestiona als tribunals a Catalunya. Estaria molt bé un Oscar, un Nobel de Literatura, i acte seguit Eurovisió, perquè sinó la Jeni dels Catarres no tindrà referents.