Els carrers de l’independentisme estan ben poc mullats, però els calaixos de l’estratègia i la ideologia del procés sobiranista es troben ben eixuts, com una barreja de Sàhara, Atacama i Gobi, però en versió catalana. Es tracta d’una eixutesa generalitzada que afecta l’estat d’ànim de la gent i, sobretot, la imatge de l’independentisme, el Govern i el Parlament.
 
L’efecte sínia s’ha ensenyorit de l’entorn, de manera que ja fa temps que anem fent tombs i tombs, però, en realitat, per més que ens belluguem, no ens movem de lloc. La plaça és gran, però la gent que l’omple seu a les terrasses dels bars, aprofitant la calidesa d’un sol amable que sempre s’agraeix, perquè quan s’alça per sortir-ne, tots els carrers són sense sortida, mentre els nostres s’esbatussen i els altres somriuen.
 
El primer d’octubre del 2017 queda lluny. La gent, aquell dia, va estar a l’alçada de la història. La majoria dels dirigents és tota una altra cosa. I, de llavors ençà, anem aquí caic, allà m’aixeco. Ningú no sembla tenir idees clares i creïbles de com preparar un futur que culmini en la conversió de Catalunya en un estat independent. Entrats en el túnel del temps, la política institucional gira entorn de dos paradigmes “Qui dia passa, anys empeny...”, que va escriure Joan Roís de Corella, i “I tu, més!”, que li va respondre Joanot Martorell.
 
Així les coses, potser estaria bé d’adoptar alguns criteris que permetessin d’albirar el demà amb més optimisme. Per exemple, podien ajuntar-se les quatre províncies de Catalunya en una única entitat administrativa, regulada a través d’un Estatut d’Autonomia i, com el 1931, recuperar el gloriós nom medieval de “Generalitat” per a designar-ne el govern regional, amb un llistat de competències que ens permetessin de gestionar les nostres coses: folklore, cuina tradicional, aplecs, etc. Els redactors del text podrien reunir-se en un indret tranquil, com el Parador de Sau, i, aprofitant l’estat lamentable dels pantans, sortir a estirar-hi les cames i a escampar la boira, fins a l’edifici de l’antiga església.

Tenint en compte el centralisme dels estats europeus, molts dels quals contenen certes regions amb una destacada personalitat, bé podria associar-se Catalunya amb altres territoris semblants per a funcions d’interès comú. Se m’acut, per exemple, Baden-Württemberg (Alemanya), Llombardia (Itàlia) i Alvèrnia-Roine-Alps (França). Junts, i alhora, podrien implementar les seves enormes potencialitats en tots els àmbits de l’economia, la ciència i la cultura, en alguns dels quals ja figuren a l’avançada d’Europa. I, pensant, pensant, m’ha vingut al cap un nom que hi podria anar bé: els 4 Motors d’Europa. Maco, no?

Un altre element dinamitzador de la política catalana podria ser la creació d’una Euroregió Mediterrània, integrada pel territori de l’actual Occitània, Catalunya, les Balears i, si pogués ser, també el País Valencià. En realitat, fora una manera de construir els Països Catalans, però sense dir-ho, no fos cas que algú s’ho prengués malament. La presència d’Occitània, com és lògic, només hi seria per dissimular sobre les intencions reals de l’organisme, el qual podria parlar de la xarxa europea de transport, la cohesió europea i la cooperació euromediterrània i així anar fent fins a la victòria final.

D’altra banda, tenint en compte la condició pirinenca de Catalunya, compartida també per altres territoris, com Occitània, Nova Aquitània, País Basc, Navarra, Aragó i el Principat d’Andorra, es podria treballar conjuntament amb tots ells. I crear un organisme públic i interregional de cooperació transfronterera que bé podria adoptar el nom enginyós de Comunitat de Treball dels Pirineus. Perquè no fos dit, la seu oficial podria fixar-se a la ciutat aragonesa de Jaca.

No s’acaba aquí, però, el llistat improvisat de propostes de futur. A nivell d’Estat podria sol·licitar-se’n la cocapitalitat per a Barcelona, ciutat a la qual podria desplaçar-se la seu oficial del senat d’Espanya, per visualitzar-ne així l’ànim descentralitzador de l’època que vivim i que tan bé representa el govern d’esquerres actual. La reivindicació ferma de plaques de matrícula identificadores de Catalunya, l’autorització per a competir esportivament en l’àmbit internacional amb seleccions pròpies en certs esports (bitlles, etc.) i habilitar un cop l’any, més no, clar, (Dia de las lenguas de España?) perquè tothom pugui parlar la seva llengua regional o provincial també seria bonic.

Dintre d’uns anys, en una etapa posterior, no pas ara que fora massa prematur, es podria demanar un concert econòmic per a una millor gestió de l’esforç impositiu de catalans, catalanes i catalanis. Amb aquest enfilall de propostes noves, trencadores i, sobretot, engrescadores, no tinc cap dubte de la influència mobilitzadora que tindrien totes elles sobre la classe obrera, resta de classes populars i mitjanes, i població en general. Si les poguéssim convertir en realitat, llavors, com a poble, ja seríem imparables, definitivament. Som i serem!