En què quedem? Sembla que qualsevol de les decisions que pren el govern central en relació amb la pandèmia s'entenen desencertades pel govern de la Generalitat. Quan des d'allà van decretar l'estat d'alarma es va entendre com una ingerència inacceptable. Certament es va produir una forta discussió jurídica respecte de l'avinentesa d'aquella mesura, extrema, que va adquirir contorns difosos i fronterers amb altres figures que afecten els drets fonamentals com l'estat d'excepció. Ha passat el temps i aquella situació i aquella alarma perllongada en el temps i tan criticada va donar per una vertiginosa desescalada que els tècnics sospiten que va ser massa accelerada. La pressió de l'economia era forta, els governants no van suportar la pressió i ara no sabem si la rapidesa no ha estat en part la causa dels nous rebrots.

Ara el govern central ha acordat delegar la competència de la gestió de manera quasi absoluta, excepció feta de les compareixences estel·lars de Pedro Sánchez i Fernando Simón, en mans de les comunitats. Fins i tot ofereix decretar l'estat d'alarma per territoris, una mica a la carta i segons siguin les necessitats que plantegin els governs autonòmics. I tan aviat com s'ha produït la delegació han començat a sentir-se i llegir-se comentaris respecte de la deixadesa, l'abandonament i l'actitud de desentendre's del problema per part de qui fa pocs mesos es deia autoritat única. Tant fa que salut i educació siguin competències de les comunitats autònomes, suposadament exclusives (perquè exclusiu no hi ha res en un estat compost), i que durant molt de temps s'hagin dedicat a reclamar un poder que ara semblen defugir. Sentint les crítiques és difícil saber si la ministra Celaá ha de fer i manar, o si pel contrari, ha de callar i deixar fer.

Amb tanta contradicció en uns i altres n'hi ha prou per intuir que tothom sembla interessat en evitar aparèixer com a responsable del desgavell, però tots ho seran en una o altra mesura. La responsabilitat del poder és compartida i en qüestions de pandèmies, quan la gestió hauria de ser mundial, i no ho és, mundial és també la responsabilitat de no fer-ho. Que en una situació com aquesta cada país pugui fer el que vulgui és la palmària demostració que les institucions internacionals no funcionen. I és a més la demostració que el manteniment de la sobirania dels estats en circumstàncies que clarament demostren la seva obsolescència (els reptes que les noves tecnologies, les amenaces bacteriològiques) és un impediment per desenvolupar la nostra adaptació als que seran els nous àmbits de desenvolupament social i polític.