Manllevo la idea de Tabucchi expressada a La oca al Paso on parla de La Pallise, general francès que va morir a la batalla de Pavia. Durant el funeral i per elogiar-lo, algú va dir que 15 minuts abans de morir era viu. Des d’aleshores s’entén com a pensament lapallissià tot allò que resulta obvi i que no cal discutir.
Diu Tabucchi que hi ha una creuada a Itàlia contra el pensament lapillassià. L’atac consisteix en posar en dubte idees, pensaments fins ara no discutits per evidents. Per exemple: l’aigua és humida. O més sofisticat: el president de la República Francesa no pot vendre la Torre Eiffel a un drapaire. Malauradament, el qüestionament d’aquesta manera de fer i pensar s’està posant de moda a Europa i Catalunya no en resulta il·lesa. Cada vegada que el poder decideix una nova reducció dels drets socials, ataca el pensament lapallissià i a tots nosaltres, amb dilemes adreçats a vulnerar l’evidència i negar l’obvietat.
El fals debat formula preguntes trampa després de posar la por al cos: què es millor està a l’atur o gaudir d’un minijob? La interrogació és un engany perquè ningú pot viure amb la retribució d’una feina a mitja jornada per la que es paguen 400 euros al mes. I no es diu que a Alemanya hi ha 7 milions de treballadors en precari ni que l’atur, tot comptat, arriba al 20%. Contràriament, s’interpel·la la ciutadania, en nom del debat democràtic, fins aconseguir la resposta que es busca: “millor qualsevol feina que no pas res”. Si la idea cala, la retallada d’un dret social, en aquest cas el “dret al treball digne”, prosperarà. I sí, he dit treball digne, una altra mena de feina significa violar els drets humans.
Us convido a descobrir noves preguntes trampa, per exemple en els manipulats dilemes al voltant de la reforma laboral. Analitzeu-les i sabreu el mal que amaga la resposta. Per començar: les reformes laborals solen crear ocupació?
No queda aquí la cosa! El següent pas es apropiar-se dels béns públics i posar-los a la venda. Pot el president de la República Francesa vendre la Torre Eiffel? Quan un govern inicia un procés de privatització, posa a la venda una propietat que no és seva sinó que pertany proporcionalment a cadascun dels membres de la comunitat. Per què són o no són de l’administració les propietats públiques que es privatitzen? El Govern és propietari dels béns públics que es ven o tant sols n’és l’administrador? Partint de la base que els governs són triats per la ciutadania i que dirigeixen el país per només un temps determinat, tenen dret a prendre iniciatives que no són reversibles? Pot un govern, sense consultar la ciutadania, prendre una decisió que no té volta enrere? Tenen volta enrere les privatitzacions? La història ens informa que no. Les vendes dels béns comuns no acostumen a ser reversibles. I la propietat d’aquests béns, pagats amb els diners – impostos de tots plegats- no és de l’administració, és de la ciutadania.
Encara més. Per què si el dret constitucional protegeix els propietaris de les decisions dels estats i garanteix indemnitzacions ens els processos d’expropiació forçosa de la propietat privada, no hi ha cap norma que protegeixi els ciutadans de les vendes unilaterals que l’administració fa dels béns comuns? I doncs?
Quan us interpel·lin els poders comproveu primer, tal i com recomana la novel·la negra, a qui beneficien les opcions i després pregunteu-vos si no estaran tractant de modificar alguna obvietat. Recordeu La Pallisse, era viu 15 minuts abans de morir. No us deixeu matar. Preneu una bona decisió i canviareu el destí, vostre i de tots.
Ara a portada
27 de gener de 2012