Fa poc he llegit un article de Francesc de Carreras que semblava respondre les recurrents manifestacions de Miquel Roca sobre l’oportunitat de resoldre “el tema” amb la voluntat política que requereix interpretar la Constitució a la llum de les necessitats actuals. De Carreras venia a dir que la interpretació té límits, que els ha de tenir si no es vol tornar al temps en què el poder no estava sotmès a la llei, allà on l’estat de dret no existia.

Aquestes dues posicions, tot i enfrontades en el com, participen d’un mateix què, a un nivell superior a la resta del que he llegit sobre la qüestió, almenys des de la defensa que qualsevol procés o consulta es faci sota el paraigües de la Constitució. Perquè a més tots dos, ideòlegs a temps parcial o complet de partits tant allunyats com la CDC que fou i el Ciutadans que és, convenen, com no ho fa Ciutadans i inequívocament defensa CDC, que la consulta es faci, perquè no es pot ignorar el que la gent pugui pensar a aquest respecte després de tantes vies i manifestacions com hi cuegen.

Voluntat política o reforma? Per a Roca, amb voluntat política és possible trobar dins la Constitució la via per preguntar a la gent sense que pateixi la sobirania de l’Estat; ell mateix, en dir això, està acceptant implícitament que la solució es troba més enllà de la lletra de la llei i que la voluntat política reclamada és heroica. Diu que ho pot ser tant com entén que ho va ser la de la Transició, però ni passar de la dictadura al consens democràtic és el mateix que obviar el fet que la Constitució parla que la pàtria no es pot dividir, no sembla adient comparar la Transició d’aleshores amb el present tancredisme central. Per a De Carreras, si s’arriba a la conclusió que Catalunya vol marxar, primer s’ha de reformar la Carta Magna per incloure-hi el dret a l’autodeterminació, reforma que tot just Roca considera una trampa, doncs en general qui la reclama està pensant en eliminar l’essencial de l’Estat de les autonomies.

Si a aquestes mútues objeccions afegim el fet que la voluntat política no existeix (ja no sé quants més cops hauran fer-ho palès) i que propostes constructives de reforma ni hi són ni se n’esperen, potser s’entén millor que el president Mas i la vicepresidenta Sáenz no es trobessin al sopar de fa uns dies a Foment del Treball. Com els juristes, combreguen amb ben diverses teories.