La nit de diumenge passat, mentre la majoria de la ciutadania tractava d’entendre els resultats electorals, ja entrada la mitjanit un centenar de periodistes vagaven pel centre de Barcelona. Fa dècades es va crear i seguir la tradició de compartir nits electorals i copes en un bar del carrer Roger de Llúria de Barcelona, l’Snooker. Cèntric, ampli, i amb històries per no dormir i anècdotes sucoses d’uns i altres, i segurament també meves. Però ja fa un temps que l’Snooker no obre les nits dels diumenges d’eleccions. Tot són problemes pels reporters. Desnortada, la classe periodística barcelonina busca espais, i l’altre dia va tastar l’amabilitat d’alguns locals de l’Eixample. Buscant el centre. No com la societat espanyola o la catalana, que coincideixen en votar contra algú, contra la por, contra l’arrogància. A favor de res, cap idea, només pensar que tenim la raó cadascú de nosaltres. Què vol dir derogar el sanchisme? I ara tot el que no ens agrada és fatxa. La sensació que no hi ha ponts aquí ni allà és devastadora. La constatació i acceptació de la política de blocs és un fracàs com a societat. Estigmatitzar el PSOE com a putxinel·li de l’esquerra més radical és un error del Partit Popular, caient de quatre potes en la trampa ultra. I per altra banda, des de l’esquerra titllar sempre al PP de fatxa i igualar-lo a Vox és una calamitat.

Perquè amb tanta prepotència ens tornem sords, cada vegada més. De fet, no del tot. Ens persegueix una remor constant: la resta no en saben, estan equivocats, a mi sí que em surt bé l’arròs. L’acció política ha eliminat el debat com estadi necessari i desitjable. No parlo de la tele, ni dels cara a cara. Si no de contraposar idees i models de societat. Bombolles de Twitter i tenir “el que em diuen els amics i la família” com a termòmetre social. Costa saber seriosament què és esquerra i què és dreta. O com em va preguntar a mi un professor fa més de vint anys: què és ser progressista? Encara no m’he recuperat. Em va canviar la visió del món aquella interrogació, me’l va ampliar. En tot cas, els resultats del 23-J evidencien que no hi ha dues Espanyes, sinó que Espanya no s’escolta. I potser amb el bipartidisme es vivia millor.

A Catalunya l’atrinxerament ve de fa temps. I ara ja s’ha convertit en una multipropietat la política catalana. El PSC va treure més vots i escons que Junts i ERC plegats. Sumar va quedar en segon lloc, i després el PP. La República a tocar, sí. La situació de bloqueig permet als partits independentistes tenir protagonisme en la llarguíssima negociació que viurem per tenir govern. Ara bé, d’aquí a dir que l’independentisme té la paella pel mànec hi ha una distància sideral. Com la que hi ha entre Carles Cuevas o Brad Pitt i jo mateix. La galeta que s’ha endut l’independentisme -i Esquerra potser encara té els dits marcats a la galta- mereix molta més humilitat. De cara a l’electorat; els que els van votar diumenge i els que diumenge els hi van dir tururut viola. Això és política, no taules d’Excel. Tanta prepotència farà implosionar a més d’un, que hauria de veure com és d’inevitable i necessari que doni el relleu.

Malgrat que el bloqueig és quasi estructural, només Pedro Sánchez pot ser president. Una repetició electoral crec que li aniria bé al president en funcions. Però, sempre és millor aprofitar l’oportunitat. I considero que Sánchez -qui va promoure els indults i la reforma matussera del delicte de sedició- farà mans i mànigues per alleujar la situació del president Puigdemont. Però hi ha judicis ja en marxa que fan molt complicada una solució genèrica o lineal. Junts entre els seus objectius té restituir el president Puigdemont, ara té una oportunitat per fer-ho. I això vol dir jugar en política espanyola. És una paradoxa, però la força que ha promulgat que la seva idea és bloquejar Madrid acabarà fent un dels pactes més grossos que s’han fet en la política espanyola. Lluny queda el pacte del Majestic, on es tractaven polítiques i s’aterraven solucions. Ara s’enlairen expectatives i s’acorden horitzons gasosos. Però a aquestes hores es veu més senzill -que no vull dir fàcil- un acord entre Sánchez i Puigdemont, com temen alguns diaris espanyols.

Amb tot, a la vida normal de la gent afectarà la caiguda de la borsa una micona. Es mantenen els preus dels aliments pels núvols i les grans xifres estupendes del Govern bipartit no arriben a les butxaques dels ciutadans, que són castigats amb impostos a nivell feudal. Però no parlem de polítiques, critiquem ideologia. La dreta ha volgut demonitzar algun dels avenços socials que ha propiciat el Govern, quan només feia falta subratllar els errors que han tingut algunes decisions o iniciatives. I l’esquerra, de tant demonitzar al PP i assimilar-lo a VOX, ha creat un autèntic monstre del relat. La feina del PP és enfonsar els ultres, però mentre ho prova qui l’està tirant torpedes és l’esquerra. No hi ha ponts de diàleg, com deia. Ningú parla amb ningú en profunditat, els compromisos no es compleixen, i un valor tan important com la paciència en política ha deixat de cotitzar. Tot és prepotència i agressivitat. No diré que qualsevol temps passat era millor, perquè no, però segur que aquest que vivim no és millor que el d’abans. I potser és millor que no hi hagi repetició electoral i es pugui estabilitzar la nau. Però llavors seria moment de calmar la partida, i això demana generositat per part de qui governi. Perquè o juguem tots, i juguem bé, o ens punxaran la pilota.