“La proclamació solemne de la República segurament no ha arribat com voldríem i ho hem sabut poca estona abans d’iniciar el ple. Per això hem hagut d’improvisar aquesta intervenció”. Són paraules d’Anna Gabriel explicant per què la CUP va canviar la intervenció que tenia prevista —col·lectiva i en diversos idiomes— per una intervenció d’ella. Érem a 10 d’octubre del 2017, al Parlament hi havia 1.000 professionals de la comunicació acreditats, 358 de mitjans estrangers. I aquell dia, el president Carles Puigdemont, amb el món mirant-nos, va optar per suspendre els efectes de la declaració d’independència que no havia fet. Per què? Per demanar a l’estat espanyol que ens “escoltés” i a la Unió Europea que “s’impliqués” en el diàleg amb l’estat.

La consellera Dolors Bassa va dir l’endemà a Catalunya Ràdio que Junts pel Sí havia pactat dues setmanes de termini amb la CUP abans de fer la “declaració definitiva”. Natàlia Sànchez de la CUP va sortir a desmentir-la, dient que no s’havia consensuat res de res, i que s’havien assabentat d’aquella declaració diferida poc abans de començar el ple. Dolors Bassa va rectificar. El MHP Puigdemont, per tant, va suspendre unilateralment el que no havia declarat, passant-se pel forro els compromisos amb els seus socis de govern i amb la pròpia llei del referèndum. On era la gent d’ERC en tot aquest sainet? Ves a saber.

El dia 26 d’octubre va ser un dels més tristos de tot aquest procés. Al matí el president va comunicar als membres de Junts pel Sí que convocaria eleccions. Albert Batalla i Jordi Cuminal van anunciar la seva dimissió. Ho recorden? Al migdia, quan ja sabíem que l’Estat aplicaria el 155 de grat o per força, i que Govern i institucions quedarien panxa enlaire igualment, va renunciar a les eleccions. La declaració del 27 d’octubre va ser desesperada. I, vistos els dies següents, es va fer sense ànim de defensar-la.

Ja ho hem vist: l’estat espanyol, faltat de fonaments socioculturals democràtics, s’aguanta per la força bruta i la compravenda de la justícia. Els membres del Govern pagaran les seves polítiques igual o més que si haguessin fet la declaració solemne el 10 d’octubre. Tenen el meu escalf i si fos rica tindrien molts diners meus. Però ja no tenen la meva confiança per tirar endavant la República.

No votaré Junts per Catalunya ni ERC. No pas perquè aquell 10 d’octubre (després del discurs psicòpata del rei) fos més o menys clar que Espanya no ens escoltaria i no acceptaria mediació de cap tipus. No els votaré perquè no han explicat els motius de les decisions que van prendre aquell mes i que ens van portar on ara ens trobem. En el cas de Junts per Catalunya, a més, perquè no m’ha agradat aquesta campanya de confondre la Generalitat amb el president per generar adhesió sentimental cap a la seva persona; fent-nos creure (com diu el seu programa electoral) que impulsar un candidat que no sigui Puigdemont és acceptar el 155 (quan el primer a tocar el dos va ser ell). Perquè si no van trobar la força per consolidar la República dins una coalició, amb els Mossos sota control i amb el suport de dos milions de persones, dubto que ho facin ara —quan l’Estat té presos polítics i moltes competències i institucions intervingudes com a moneda de canvi per negociar i impedir que et moguis d’on ets-. I perquè darrere Junts per Catalunya hi ha el PDECat (molt callat, últimament) a punt per xuclar la victòria de Puigdemont (que ja veurem si tornarà) i fer-ne el que li convingui.

Votaré la CUP perquè hi ha una cosa que em fa més por que Rajoy o que Ciutadans, i és que els meus ens neguin la possibilitat de defensar-nos —que és, exactament, el que van fer. Per incompetència, per barra o per bona voluntat. No m’importa. Tenim dret a defensar-nos. A acceptar adultament que l’Estat farà tota la guerra bruta i tota la pressió internacional que calgui perquè ningú mogui mai un dit per nosaltres. La bilateralitat com a camí a la independència sempre tindrà un topall i són les amenaces de l’Estat i la seva violència. L’única forma de no participar en aquest comerç macabra és fent el que creus que has de fer, unilateralment, fermament, posant l’energia del teu poble al seu servei i no a protegir-te a tu i a justificar-te.