La idea país de Joan Fuster és una herència que hem rebut i que Eliseu Climent, a qui Òmnium Cultural reconeixia aquest dissabte amb el Premi al Compromís Nacional, ha treballat sense defallir i amb totes les eines al seu abast. Però de quin país parlem quan parlem de Fuster? Parlem de país o parlem de Països? Parlem, sobretot, d’identitat. És innegable que l’escriptor de Sueca ha estat l’arquitecte contemporani dels Països Catalans en formular els límits de la nació completa i oferir-nos-en una solució de futur. Fuster els ha fet pensables, els Països Catalans, que és el pas previ, destaca Antoni Furió, a fer-los possibles, com un programa d’acció pràctic, en el terreny cultural, perquè era l’únic on es podia avançar. I és des del terreny cultural des d’on ha treballat Eliseu Climent.
Països Catalans, diu Fuster, perquè allò que ens fa a nosaltres és la llengua i la cultura en què s’expressa, sobretot perquè la llengua és potser el vincle més evident i més admès entre els Països Catalans, element d’unió que fins i tot accepten, tal com destaca Isidor Marí, molts dels qui neguen la unitat cultural o l’articulació d’aquests territoris, i és per aquest motiu que la combaten, la utilització del terme Països Catalans (que substitueixen per “terres de llengua catalana” o circumloquis similars). Però no només.
L’economia, la història i el dret són elements constitutius que avalen la nostra raó de ser. Servint-se del gènere literari més lliure que existeix, tal com va definir Jean Starobinski l’assaig, Fuster, amb l’obra i l’actitud vital, ens allibera de la intoxicadora tradició historiogràfica amb què l’Espanya intel·lectual i política, més conservadora o més progressista, explica la seva història nacional incloent-nos-hi. “Ací entre nosaltres, diu, només és nacional allò que abraça tots els Països Catalans i només hi ha una solució clara: o Països Catalans o regionalisme en el mal sentit de la paraula”.
N’hi ha que han intentat desacreditar-la, la noció de Països Catalans, amb una accepció pejorativa de la paraula utopia diu Antoni Martí Monterde. És innegable que hi ha un abans i un després de Fuster respecte a la nostra consciència nacional. I l’hem assentada, aquesta consciència, llegint-lo, perquè escriure va ser el seu l’ofici. Reivindiquem-lo, perquè la intenció dels qui refusen una denominació comuna per a la nostra llengua és de compartimentar la nostra societat, impedir la comunicació normal entre nosaltres. Batallem-los.
I batallar-los, rebent l’herència de Joan Fuster, és el que ha fet Eliseu Climent, des d’Acció cultural del País Valencià; des dels Premis Octubre, tan celebrats!; des de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània; des de les revistes El temps, Pensat i Fet i Concret; des de l’Editorial 3i4 o des de la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster!
Joan Fuster ha estat un dels intel·lectuals més sòlids de la nostra cultura i un dels qui més ha sabut unir-la en la seva dispersió territorial. I aquesta n’és potser una, de les raons per les quals per a molts és incòmode, tant l’home com tot el seu conjunt d’obra. Hi ha molts Joan Fuster i molts Eliseu Climent, certament, però la llengua els lliga tots. Per això no parava de repetir que la pilota del redreçament lingüístic és en camp propi. I per aquest redreçament lingüístic i nacional, Fuster demana còmplices. I n’ha tingut. Com l’Eliseu, Max Cahner, Josep Benet, Josep M. Llompart, Jordi Carbonell o Josep-Lluís Carod-Rovira. Amb complicitats compartides també entre ells.