No hi ha manual de resistència dissenyat per aguantar el que està intentant Pedro Sánchez. El president del govern espanyol, amb dos secretaris d'organització -triats per ell, un darrere l'altre- enxampats en gravacions mentre parlaven de comissions irregulars, pretén esgotar una legislatura que ha estat complexa des del principi. Cada dia que passa és més probable que entri la Guàrdia Civil a la seu del PSOE -imatge que a la cúpula de Junts consideren especialment probable, fins al punt que la comparen amb els escorcolls produïts mentre s'investigava el finançament irregular de CDC- i tot indica que l'acorralament de Sánchez continuarà. No tot ho curen les audàcies, ni tampoc el temps.
El president del govern espanyol, que en només cinc dies ha comparegut més vegades des de Ferraz que en tota l'etapa que porta a la Moncloa, desafia el PP a presentar una moció de censura. Ho fa perquè sap que Alberto Núñez Feijóo no té possibilitats de prendre-li el lloc, perquè Junts no li farà costat, i menys ara, després d'haver fet campanya en contra de l'oficialitat del català a Europa. És l'únic motiu d'alegria que té Sánchez, aquests dies: sap que el PP no genera cap simpatia, i que almenys pot controlar el calendari. Però no n'hi ha prou amb astúcies, ni amb cosmètica. Si en algun moment tenen sentit les reformes profundes que diu defensar, mai més tindrà una oportunitat així.
Un dels problemes del mandat de Sánchez és que les paraules sempre han anat més enllà dels fets. L'anomenada llei mordassa mai s'ha acabat de derogar del tot, la nova llei de secrets oficials continua desada al calaix, i les promeses de regeneració després dels cinc dies de reflexió -només fa un any d'aquell episodi i sembla que n'hagin passat cinc, com a mínim- es van quedar a mitges. Per això, aquesta vegada el president del govern espanyol, més aficionat al bàsquet que als escacs, ha de tenir la màxima credibilitat i fer exactament allò que diu que farà. Fins i tot una mica més, perquè com a headhunter -José Luis Ábalos i Santos Cerdán en són exemples- ha tingut un èxit més aviat relatiu.
Per tot això, hi ha una sèrie de preguntes que han de quedar respostes. Per què mai es va acabar d'explicar la sortida d'Ábalos del govern espanyol? Les sospites que tenia sobre el dirigent valencià se circumscrivien a l'àmbit privat o anaven més enllà? Per què es va creure acríticament Cerdán fins i tot quan ja es coneixia part de l'informe de l'UCO? Què va passar amb Adriana Lastra, vicesecretària general del PSOE, i per què va sortir del nucli dur del partit? Per què tot un president del govern espanyol, en ple exercici del càrrec i després de set anys a la Moncloa, és incapaç d'intuir que el seu número tres està sent investigat com a cap d'una trama presumptament corrupte?
Aquesta trama es queda només a la secretaria d'organització del partit o traspuava a la resta de canonades del PSOE? Per què no pensa sotmetre's a una qüestió de confiança, si bona part dels socis li estan demanant renovar els compromisos i fer un reset de la legislatura, senyal que no el volen veure caigut del tot? Té intenció de promoure algun tipus de mesura perquè els corruptors no puguin participar en contractes públics? I, sobretot, què fa millor el PSOE de Cerdán, Ábalos i Koldo García que el PP de Mariano Rajoy i Luis Bárcenas? Perdut el monopoli de la decència, sempre útil, i esgotat el relat de l'arribada de l'extrema dreta, a Sánchez només li queda ser sincer davant l'electorat.