El 23 de juliol hi haurà eleccions generals a l'Estat espanyol. Catalunya enviarà al Congrés dels Diputats 48 representants que seran sempre una minoria en una cambra de 350 membres. Si volen revertir la tendència abstencionistes que es va fer palesa en les passades eleccions municipals, els partits independentistes han de fer l'esforç de respondre dues preguntes ben concretes a l'electorat català:

La primera: què podria aconseguir Catalunya a Madrid si un gruix important d’aquests 48 diputats fossin independentistes? Un referèndum? Un sistema de finançament més just per a Catalunya? La fi de la repressió? Una amnistia? Influir en les polítiques públiques? Condicionar les majories necessàries per formar govern? O no gaire res? 

El segon interrogant és l'invers: què passaria si pocs o cap dels 48 diputats catalans fossin independentistes? Canviaria alguna cosa en la relació Espanya-Catalunya? Retrocediria l'autogovern? S’intensificaria l’assetjament a la llengua i l’escola? O tot seguiria més o menys igual?

Hi ha respostes fàcils tenyides de demagògia a ambdues preguntes, i només cal passejar-se una estona per les xarxes socials per comprovar-ho, però després del tancament en fals dels fets de 2017, i de l’evolució posterior de la política catalana, els votants independentistes (molts dels quals es van quedar a casa en les passades municipals) necessiten i mereixen respostes clares, concretes, entenedores i sense subterfugis a les dues preguntes plantejades.

És realment difícil per a la ciutadania catalana entusiasmar-se amb els comicis del 23 de juliol. L’amenaça de la dreta i l’alternativa de l’esquerra d’un “no passaran” de cartró-pedra es dilueixen en un Estat on la dreta controla i seguirà controlant amb mà de ferro dos dels poders de l’Estat –la Justícia i els mitjans de comunicació– i l’esquerra controla els altres dos però acceptant el marc de referència dibuixat per les dretes. I totes, esquerres i dretes –tanto monta, monta tanto– comparteixen la visió supremacista d’un Estat on la llengua, la cultura i la política castellanes tenen primacia sobre totes les altres llengües i cultures del territori. Una supremacia antidemocràtica consagrada en el text constitucional que ni el més progressista dels progressistes espanyols es planteja modificar.

Amb aquest panorama, només un discurs adult, clar, directe i entenedor pot revertir la tendència abstencionista de l’electorat català davant uns comicis espanyols.