El 27 de setembre de 2012 passarà a ser una data remarcable dins de la història del Parlament de Catalunya, similar en importància a la del 30 de setembre de 2005, quan es va aprovar el projecte de nou Estatut. Podríem afirmar que l’acord d’enguany és conseqüència d’aquella data de fa set anys, del referèndum de l’any 2006, de la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 i de la manca de resposta per part de l’Estat a la manifestació del 10 de juliol d’aquell mateix any.

La resolució aprovada el 27 de setembre obre una nova etapa que després de les properes eleccions ens ha de portar a una consulta en la que el poble de Catalunya pugui decidir quin és el seu destí com a nació. La resolució més significativa, votada per 84 diputats i diputades, “constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu” i insta al Govern a “fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”.

Però a més dels cinc punts de la proposta de CIU i ERC es van també aprovar set dels onze punts que Iniciativa havia presentat en una resolució pròpia: entre aquests podríem destacar la proclamació solemne del “dret imprescriptible i inalienable de Catalunya a l’autodeterminació, com a expressió democràtica de la seva sobirania com a nació”; la necessitat que enmig de la crisi econòmica es garanteixi la cohesió social del país i la voluntat de mantenir-nos com un sol poble; que l’avenç vers a més estructures d’estat implica defensar les estructures d’estat de les que Catalunya ja disposa, en especial pel que fa als serveis públics que conformen l’estat de benestar; i que el Parlament “expressa la seva confiança en la maduresa del poble de Catalunya i en l’únic mecanisme vàlid per resoldre els conflictes: la democràcia i el respecte a la voluntat popular, per les quals han lluitat tantes persones en el passat, i en concret durant la dictadura franquista”.

Era important que l’aprovació del text obtingués de forma inequívoca el més ampli suport possible i per això ICV va votar, a més de la seva, la proposta de convergents i republicans. Però això no implica que no puguem recordar els punts de la proposta d’Iniciativa que no es van aprovar perquè CIU hi va votar en contra. I és bo tenir-los presents perquè son il·lustratius de com vol enfocar el president Mas el procés.

El més comentat ha estat que mentre la proposta d’Iniciativa establia que la consulta s’ha de celebrar la propera legislatura, la de CIU i ERC parlava de “prioritàriament dins la propera legislatura”. CIU no es va voler comprometre a realitzar la consulta durant els propers quatre anys: un fet força contradictori amb la decisió de dissoldre el Parlament, convocar eleccions i demanar que aquestes serveixin per donar suport o no a les propostes dels diferents partits. Té lògica exigir claredat i no acceptar la proposta d’ICV? Tindria lògica haver dissolt el Parlament més de dos anys abans del que tocava si la consulta no es celebra durant la legislatura que s’obrirà el 25 de novembre? Tampoc es va aprovar que en l’inici de la propera legislatura s’articulin els mecanismes necessaris per concretar l’exercici del dret a decidir: anàlisi de la legislació vigent, experiències d’altres països, relació amb la UE, el calendari, el seguiment plural del procés i la presència d’observadors internacionals. Per què el Parlament no s’ha compromès en aquest sentit?

No es va aprovar que el procés es basi en un debat rigorós i serè, basat en el respecte a totes les posicions polítiques i la plena igualtat d’oportunitats d’exposar-les, es especial des dels mitjans públics de comunicació. Totes aquestes propostes anaven adreçades a aconseguir allò que s’ha ressaltat des de diversos especialistes: davant d’una legalitat adversa cal reforçar la legitimitat. Sembla que CIU encara no ho ha entès. I finalment el rebuig més curiós: CIU va votar en contra del punt que afirmava que “el dret a  decidir és patrimoni de tot el poble de Catalunya i que cap persona ni cap força política se’n poden intentar apropiar de forma exclusiva per interessos electoralistes”. El més intel·ligent hagués estat que CIU no s’hagués sentit al·ludida i hi hagués donat suport. En no fer-ho certifica que els temors de molta gent no son infundats.

Fins aquí, les resolucions relatives al dret a decidir. Però en el ple del Parlament del dia 27 es varen debatre moltes altres coses: les alternatives a la crisi econòmica, el balanç de la gestió del govern, propostes sobre la qualitat democràtica.... I aquí va aparèixer un PSC totalment fora de joc. La indefinició sobre el dret a decidir la va estendre també a la resta del debat amb l’opció, insòlita per un partit que vol ser alternativa de govern, de votar tan sols les seves propostes i abstenir-se en les de tots els altres grups. Aquesta curiosa posició va permetre que no és reprovés l’actuació del govern de CIU en matèria  de sanitat o que no prosperés l’exigència que el president Mas expliqui públicament el cas Palau de la Musica i es comprometi a depurar les responsabilitats polítiques en aquest cas o en el de les concessions d’ITV. I per acabar-ho d’arreglar CIU, PSC i PP es van negar a donar suport a la limitació i transparència de les despeses de la propera campanya electoral ,que seria el mínim exigible a partits que demanen austeritat i sacrificis a la ciutadania.

Caldrà ara veure la reacció de l’electorat en unes eleccions en què optarem sobre qui defensa el dret a decidir i qui no, però també sobre la política econòmica a aplicar des de el Govern i l’increment o no de les retallades de serveis públics que el president Mas va anunciar que pretenia continuar impulsant. I sobre la coherència: perquè pocs dies després de la sessió del Parlament la senyora Alicia Sánchez Camacho cridava a la mobilització per la unitat sagrada d’Espanya des de l’exposició de trofeus de la selecció espanyola organitzada pel l’Ajuntament de Castelldefels amb alcalde del PP i govern de PP i CIU.