El darrer incident produït en un camp de futbol, en aquest cas a Mestalla, amb cridòries racistes contra Vinícius Jr., ha tornat a reobrir el debat sobre la violència -física i simbòlica- als estadis. L'incident s'ha produït dies després de l'assalt al camp de Cornellà per part d'un grup de seguidors de l'Espanyol després que el Barça celebrés el triomf a la Lliga. Plou sobre mullat.   

Però per què encara es produeixen incidents com els del camp del València? És cert que els esports de masses, amb el protagonisme d'aficions desfermades, és terreny abonat per tot tipus d'expressions xarones i càntics virulents. El fenomen és global. Però no és menys cert -ho recordava fa pocs dies Joan Serra- que els grups més organitzats de filiació racista han covat el seu comportament en anys de tolerància, quan no d'empatia, per part de juntes directives. 

Pocs clubs han restat al marge d'aquesta política de considerar que els "nostres racistes" han de ser protegits. Ramón Mendoza va apadrinar els Ultra Sur al Santiago Bernabeu, com Jesús Gil ho va fer amb el Frente Atlético i el nuñisme va donar escalf als Boixos Nois. Tots ells van nodrir aquests sectors com a base de suport en els seus clubs. Amb els anys es va anar creant un substrat que fa de mal extirpar. Perquè els incidents d'un dia de partit no s'expliquen sense els intercanvis dialèctics, les declaracions i el fum que surt de les xarxes dels dies abans. Sortosament, ara ja no són imaginables imatges com les dels anys noranta, com les que també es van viure al Camp Nou, amb bona part de l'estadi fent el soroll del mico quan tocava la pilota Roberto Carlos, jugador del Madrid. Per sort. 

El que passa al futbol no és altra cosa que un efecte desaforat del que es produeix en la resta d'àmbits de la vida social. No són temps fàcils per als discursos elaborats o els matisos, i sí per a polaritzacions extremes. Succeeix en el món de la política, on la deslegitimació de l'adversari és el pal de paller de l'estratègia de l'oposició de dretes, quan els debats al Congrés i al Senat esdevenen espectacles plens d'insults. Socialment, la pèrdua del nivell de vida i les dificultats per part dels joves per accedir a un habitatge i planificar o tan sols somiar un futur millor genera un ambient de crispació. L'arribada de partits d'extrema dreta com Vox a les institucions és també un senyal de temps d'intolerància. 

A una societat crispada correspon un Mestalla crispat -sigui a València o en un altre camp-. Per això és tan important reclamar des dels mitjans un exercici de pedagogia per part dels responsables i els líders socials. No només dels governants o dels directius futbolers. També d'esportistes i personalitats mediàtiques de tot ordre. El que passa als estadis és un termòmetre de la temperatura social. Sembla que el València ha respost de manera enèrgica, expulsant els autors dels crits racistes del club i del camp i cal exigir tolerància zero davant situacions així. 

Però dit tot això, també cal saber trobar el to i la mesura. Començant pel Reial Madrid, que ha aprofitat l'incident per projectar Vinícius com a "víctima", i ha anunciat que denunciarà els fets davant la fiscalia general de l'Estat per un delicte d'odi. L'entrenador dels blancs, Carlo Ancelotti, ha acusat "tot l'estadi" de Mestalla de racista. I el mateix president brasiler Lula ha reclamat que intervingui la FIFA. Tots els atacs racistes rebuts per Vinícius han de ser condemnats. Però s'ha de reclamar també del jugador que estigui a l'alçada dels valors que ara vol pregonar. Controvertit sempre, diumenge ja va protagonitzar un xoc amb un jugador rival -pel qual ha de ser sancionat- i va gaudir de gestos provocatius. A banda de ser un gran futbolista, comportar-se com un bon esportista seria una altra manera de combatre el racisme, que té en l'actitud insana de jugadors com ell el millor combustible.