Dilluns 13 d’agost. Aterro a l’aeroport de Girona després de deu dies voltant per Escòcia. Deu dies d’enveja democràtica quan queden poques setmanes per l’1-O. Però em poso a escriure aquest article i els dits se me’n van a la tarda del 17 d’agost. 

17.15 h. De sobte, la desconnexió de les vacances queda interrompuda. Era a Vic, havia tornat de Barcelona aquell mateix matí, i de seguida m’enganxo a la ràdio (evidentment RAC1) i TV3. Tot cada cop pinta pitjor i la paraula atemptat es fa gran. Quan ja estic a punt de marxar cap a Barcelona per treballar comença a córrer que hi ha una furgoneta vinculada amb els terroristes davant del Burger King de Vic. Me’n vaig cap allà i, sí, la matrícula coincideix.
 
La Laura Busquets i jo som els primers periodistes que hi arribem i podem aparcar pràcticament al costat de la furgoneta com si res. Un senyor ens explica que ell és qui ha trucat al 112 per alertar del vehicle i, quan comença a veure-hi molt moviment de càmeres i micròfons, prefereix marxar. No ens explica res més. Aparentment tampoc veiem cap mosso, tot i que més tard ens diuen que feia estona que vigilaven de lluny. I és que la furgoneta s’estava convertint en una mena d’atractiu turístic. Molts conductors s’aturen expressament per fer-hi fotos, cosa que no puc entendre. En què pensen? I si hi ha explosius? Mentrestant, el personal del restaurant està tancat a dins, mort de por. 

Passen uns deu minuts i apareixen agents de paisà dels Mossos i, després, antiavalots. Aquell “com si res” es transforma en una situació de molts nervis. “Aparteu-vos, que pot explotar”. Cada cop el cordó policial és més ampli fins que queda tallat tot el tram que va des de la rotonda del Coll de Vic fins a la rotonda de Manlleu. Cap cotxe, i botigues i empreses desallotjades. Es fa un silenci cada vegada més tens. “Si tu veus la furgoneta, la furgoneta et veu a tu”, ens diu l’inspector. Per tant, com més lluny, millor. 

L’espera es fa molt llarga fins que a quarts d’una de la matinada comença a actuar el robot del Tedax. No ens ho deixen veure i els Mossos ens fan col·locar darrere un edifici “per si de cas”. Una inspecció d’una hora i mitja, fins que a les dues tocades confirmen que no hi ha material explosiu al vehicle, però se l’emporten per seguir investigant-lo. 

Tothom respira més tranquil. I sobretot l’alcaldessa i la regidora Roura, que exhibeixen calma però se les veu nervioses. Estaven a més de tres hores amb cotxe de Vic, dalt d’una muntanya i sense cobertura, i van tornar de seguida. El pànic que corria per la ciutat bé que s’ho mereixia. Els inventors de missatges de WhatsApp mal escrits, alarmistes, tenen molta mala baba. Si n’haguéssim fet cas, la ciutat estava plena de terroristes pel carrer. 

Han passat més de dues setmanes i costa de pair tot el que va passar en ple agost. No trobem resposta als perquès. Ens ha afectat perquè ho hem tingut molt a prop i perquè els suposats terroristes eren del costat de casa. No ho entendrem mai. I el que tampoc podrem entendre és que de tot això se’n faci política, començant pel xenòfob que ocupa una de les cadires de l’Ajuntament de Vic. Quin greu...

Passen els dies i només penso que hem d’estar orgullosos de tenir una policia (els Mossos) de primera, uns equips d’emergència i una sanitat extraordinaris i molts anònims que fan gran el país que tenim. Deixem les guerres polítiques, les declaracions malintencionades, les filtracions inventades, els reis, les xiulades, les banderes, la xenofòbia... i posem en valor el que realment val la pena: tots nosaltres. Un cop més, la política ha suspès.