Aquest és un d'aquells articles que em neix de les entranyes. Sempre, abans d'escriure, em passo uns dies pensant en quin tema tractaré i com l'enfocaré. Avui, desobeint el mantra de no dedicar espai a la política, volia aprofitar per escriure sobre el 21D. Però l'assassinat de la Laura, malauradament, m'ha fet canviar radicalment el tema.

Quan al migdia vaig llegir que havien trobat el cos mort d'una dona a prop de la zona on va desaparèixer aquesta jove mestra, se m'ha fet un nus a l’estómac. Quan s'ha confirmat que era ella s'ha convertit en un volcà. Un volcà que emana ràbia, impotència, set de justícia, pena, ira, etc.

Ja no podem ni sortir a córrer sense que ens matin. No podem ser lliures. Sempre hem de viure amb por. A la ciutat i als pobles. Allà on hem viscut tota la vida i allà on acabem d'arribar. Amb homes que no coneixem o amb les nostres parelles. Sempre, arreu, hem de tenir por. Les urpes de la societat masclista i heteropatriarcal que ens envolta arriben a tots els racons.

I se’ns demana, fins i tot se’ns exigeix, que siguem valentes. Com sempre, la culpabilitat torna a caure sobre nosaltres. Som les dones qui ens hem d'apoderar, qui hem de prendre mesures per no ser maltractades ni assassinades. Greu error! Bé, error per les qui ho patim; al sistema ja li està bé. Vivim en un sistema que converteix les violacions en agressions i que permet que en judici es digui que la víctima no va ser violada perquè va anar a la vista amb faldilla.

Aquestes paraules, aquesta ràbia, va en contra de tots els homes masclistes que no contemplen la llibertat de la dona i són capaços de matar una noia com la Laura, violar en manada, maltractar física i psicològica... La resta, els que ens voleu lliures i sense por, ens feu falta.

És imprescindible que reviseu els vostres privilegis i entre totes, seguint sempre la guia de les dones, que som qui patim aquesta situació, lluitem tots plegats per erradicar aquest patriarcat masclista que ens està matant mentre el sistema no només fa res sinó que ho legitima en tant que no pren mesures escaients ni eficients per revertir aquesta pandèmia consentida.

Un primer pas és estar atents a si, sobretot a la nit, esteu espantat alguna noia amb la vostra simple presència. En aquest cas, i si no hi ha cap altre perill, aparteu-vos, disminuïu el pas i deixeu-la marxar. En cas de risc per part d’altres homes, deixeu-li ben clar que no està sola i que pot comptar amb vosaltres.

I, evidentment, eliminen dels nostres entorns totes aquelles persones que han comès agressions, no qüestioneu les víctimes... Són passes inicials i bàsiques. Però cal que treballem conjuntament per poder no tenir por quan anem al carrer a la nit, per sortir poder a córrer sense que ens assassinin, per poder sortir de festa i beure sense que ens violin...

Laura, el teu cos és mort, però la teva veu, molt viva. Mai no callarà.