Quan encara estic de dol per la sobtada mort del meu tiet Diego, que contra tot pronòstic ens va deixar ara fa quinze dies, em trobo que he hagut d’ampliar el dol per més de 120 persones que no conec, i podrien ser més si alguns dels ferits als atemptats múltiples de divendres a Paris, acaben morint.

La barbàrie ens va deixar a tots en estat de xoc (quasi tant com la mort d’un familiar) però, com era previsible, no van trigar a aparèixer els que, a través dels seus murs de Facebook o els seus comptes de Twitter, van començar a qüestionar el nostre dolor. Sense que ningú els ho hagués demanat, es van erigir en censors decidint que era frívol posar el símbol de la pau amb la imatge de la Torre Eiffel als nostres perfils de Facebook. Que era ridícul tirar de patriotisme i customitzar una foto o il·luminar els monuments més emblemàtics de la ciutat amb la bandera francesa per expressar el dolor, preguntant cínicament si els atemptats haguessin passat a Madrid faríem el mateix amb la bandera espanyola. Es van erigir com a jutges per decidir que era hipòcrita condemnar pública i explícitament els atemptats de París i no els del Siria, Beirut, Iraq... Com a resposta d’això, van aparèixer els psicòlegs amateurs que donaven lliçons gratuïtes d’empatia citant a l’Antiga Grècia i quedant-se tan amples. Sort que el diari satíric El Mundo Today hi posava la nota irònica advertint de l’augment dels experts en política internacional a Facebook en detriment dels fotògrafs professionals de vermuts. Més tard van arribar els que, amb cadenes de missatges per Whatsapp, van intentar difondre més terror i confusió amb notícies falses.

Ahir, tres nits després de l’atac a la sala de concerts Bataclan (on al seu web només hi apareix un significatiu “Désolé”), vaig anar a un concert a Razzmatazz. Evidentment pel cap em va passar que la sala de Barcelona era l’equivalent a la de París. Evidentment em va tranquil·litzar veure alguns agents de la Guàrdia Urbana a l’exterior i, evidentíssimament, vaig localitzar les sortides d’emergència, amb somriures nerviosos amb els meus amics, mentre fèiem broma que potser ens hauríem d’haver posat les armilles antibales. Editors van començar puntuals amb un espectacle contundent i la sala plena. No van fer cap referència explícita a París però el cantant, després de presentar a la banda i a ell mateix, “I’m Tom”, es va dirigir a nosaltres amb un “You are Barcelona” i després d’un sospir va afegir... “and we are all OK”. Evidentment no va passar res. Ni quan, tornant a casa, amb la frase d’una de les cançons del grup ressonant encara al meu cap “Una bandera a la mà no et converteix en americà”, un noi àrab va pujar al metro vestit amb gel·laba i una motxilla Reebok. La por sumada als prejudicis, amb bones dosis d’ignorància, ens condueixen inevitablement a l’odi.

No deixem que la por ens perdi (en el sentit més ampli de la paraula) però, parafrasejant a Joan Oliver, hem de recordar-nos que també hem de morir.