El carcamal del Salvador Sostres deixa anar de tant en tant allò que el castellà és una llengua de pobres. De minyones, em sembla que diu, perquè al Sostres li agrada que cada línia que escriu traspuï un classisme insultant. L'argument no l'ha inventat ell. Classificar les llengües entre les que són un rèmora i les que són un vehicle de progrés és un clàssic en qualsevol batalla lingüísitica. Newt Gingrich, que va ser un candidat estrambòtic a les primàries del partit republicà l'any passat, havia protagonitzat una sonada polèmica l'any 2004 quan va dir que el castellà era la llengua del gueto i que els llatins, si volien millorar socialment, s'havien de deixar d'ensenyament bilingüe i havien d'optar per la immersió en anglès.

L'esquema seria similar a allò que es coneix amb el nom de diglòssia, que és aquella situació en la qual dues llengües en relació es divideixen de manera que una adopta el rang de llengua de prestigi i és adoptada per les institucions i les comunicacions públiques, i l'altra es converteix en llengua inferior, de caràcter popular i és relegada als usos més informals. A Catalunya d'això en sabem una mica, perquè és precisament aquesta la situació que ha viscut el català en nombrosos moments de la seva història.

La diglòssia és una de les maneres com les llengües es poden repartir usos i espais, però als països civilitzats el criteris que articulen les polítiques lingüístiques són uns altres. Un dels primers acadèmics que va sistematitzar l’estudi de les polítiques lingüístiques va ser MacKey, que defensava que els dos principis fonamentals a l'hora de guiar aquestes polítiques eren el principi de personalitat i el principi de territorialitat. El principi de personalitat configura uns règims lingüístics en els quals l'Estat s'ha d'adaptar a la llengua de les persones i qualsevol persona dins d'aquesta entitat política pot relacionar-se amb l'administració fent ús de la llengua que prefereixi d'entre les diferents llengües oficials que un determinat Estat reconeix. El principi de territorialitat implica que les diferents llengües que hi pugui haver en un determinat Estat tenen assignat un territori on són única llengua oficial i és la ciutadania la que s'ha d'adaptar a aquesta llengua. L'exemple recurrent de preponderància del principi de personalitat és el Canadà, i l'exemple típic de domini del principi territorial és Suïssa.

A l'Estat espanyol hi regna una barreja dels principis de personalitat i territorial que fan que a la pràctica no tots els ciutadans espanyols tinguin els mateixos drets lingüístics: qualsevol persona hispanòfona té dret a escollir la llengua amb la qual prefereix adreçar-se a a l'administració arreu de l'Estat, però les persones no hispanòfones només tenen dret a ser ateses en la seva llengua en uns determinats territoris i encara només en determinats àmbits. Malgrat aquests drets restringits, però, hi ha una estesa incomoditat en diversos sectors de l'espanyolisme. Una incomoditat que resumia molt bé Xavier Pericay a ¿Libertad o coacción? Políticas lingüísticas y nacionalismos en España. Pericay hi denunciava una "pressió institucional que reforça la idea que el català és la única llengua del país (...) la que de veritat permet ascendir socialment a Catalunya".

És una denúncia doblement graciosa. És graciosa perquè hi ha dades que avalen que efectivament el català és la llengua que de veritat permet ascendir socialment. El que tocaria discutir, per tant, és com aconseguim que l'alumnat de Catalunya aprengui millor el català. Però és graciosa perquè de retruc revela l'agenda oculta dels adversaris de la immersió: la preocupació no és que ningú no aprengui castellà, ni assegurar el dret a l'ensenyament en aquesta llengua, sinó restituir l'estatus que el castellà pogués haver perdut. Intenten recuperar l'avantatge polític i econòmic del castellà en aquells àmbits en els que això pot imposar-se des del poder polític: les administraciones públiques, les institucions educatives, les instàncies judicials. Una pretensió més pròpia del colonialisme lingüístic que de la gestió democràtica del plurilingüisme.