Les novetats musicals s’atropellen les unes a les altres i hi ha un territori, allà on l’artista no és ni una patum ni un talent fresc amb el vent a favor, sinó una figura amb certa trajectòria que mira de fer el que pot, on es possible arribar a ser invisible o passar mig inadvertit. Espero que no arribi a ser la circumstància de Xarim Aresté, però, per si de cas, trobo escaient parar màquines un moment per dir que el seu nou disc, Ses entranyes, és una obra de gran alçada, encara que visqui extramurs de l’alegre imaginari del programa Eufòria i no faci anar ritmes urbans, ni autotune, ni cançons d’amor amb superioritat moral.

Podríem titllar el Xarim de cantautor, o de virtuós guitarrista, però segurament a ell li fa més il·lusió que en parlem com a músic, sense més precisions. En un món on sovint es crea una proposta pensant en el circuit comercial de què disposarà, o en l’encaix en el ball d’estètiques sonores (o ideològiques) del moment, sorprèn la naturalesa genuïna de les seves motivacions. Així ha estat sempre, des que el vam conèixer al capdavant del grup Very Pomelo, un dels més emocionants de l’escena catalana d’aquest segle i que es va encallar llastimosament.

El Xarim no fa música com qui passava per allà, sinó cridat per una mena de compromís còsmic que el pot dur si cal, segons m’explicava no fa gaire, a l’extrem de desconnectar de les necessitats del seu cos i a poder viure de notes, harmonies i versos sense haver d’endrapar cap aliment homologat. No em va semblar que m’ho digués per impressionar-me, ni per fer-se el torturat, ni per denunciar l’ordre neoliberal, sinó lluint el somrís franc del xicot incapacitat per al cinisme.

No sé quant de turment íntim amaga Ses entranyes, i és clar que no cal que n’hi hagi, però es tracta d’un disc oceànic, on Xarim deixa que els seus còmplices en estat de gràcia (tots mallorquins: Ricard Sohn, Pep Garau, Tomeu Garcías, Joan Garcías i Enric Fuster) es facin escoltar amb les seves dinàmiques de blues i soul empeltades de mediterraneïtat, amb olor de pi i la llum rebotada de Flix. Escolteu la cançó titular, on flota la temàtica de fons de l’àlbum (que cadascú trobi la veritat en el seu interior, sense necessitar buscar-la en líders socials o polítics) amb els seus accents acollidors de la secció de vents, o la filigrana anomenada "Ja no hi ets", que a Van Morrison li podria costar una crisi coronària.

Al Xarim li costa massa simular allò que no és, no s’avé a participar de la foguera de les vanitats ni es pren la música com un divertiment passatger, sinó amb una implicació integral, tal vegada espiritual. És massa humil i descregut amb els seus talents, però alhora és persistent, sòlid, irreductible, com si el mogués una força més gran que ell. I al capdavall, no hi ha res més modern que fer el que et plagui sense que t’importi gens ni mica si ho ets o no.