Xarnegos al poder!

21 de juliol de 2010
Diu Ridao que ERC ha dut xarnegos al poder a Catalunya. Entenc que ha estat dita en sentit positiu per enaltir el fet que classes socials diferents a les que sovintejaven les institucions hagin pogut arribar a les més altes responsabilitats polítiques, però com sigui que parlant un es fa esclau del que diu i de les implicacions d'allò dit, se m’ha acudit analitzar la frase més enllà del to populista de revolució social que la maquilla externament.

Jo sóc xarnega, al menys aquesta era la paraula que en la meva infantesa rebien les persones que, com jo, són filles de la barreja; en el meu cas, filla d’un català i una forastera que sols per amor va ser capaç de deixar les terres del nord d’Espanya per venir fins aquí i estendre-hi les veritables arrels d’una pàtria, la seva descendència.

Foren doncs els pares qui, des de l’honestedat i l’esforç, m’educaren amb el seu exemple, em transmeteren que no tot s’hi val, que la fi no justifica els mitjans, que cal ser intolerant amb la intolerància, i que solament d’aquesta manera val la pena, si escau, arribar fins el més alt.

ERC promocionant xarnegos? Si parlen de Montilla, suposo que Duran i Lleida també ho és en sentit geogràfic estricte. En tot cas, el que denota la frase de Ridao, vull imaginar que inconscientment, em sembla perillós: va adreçada per parts iguals a la CiU que s’indignà quan “el xarnego” va entrar al Palau que creien casa seva, i a tot l’independentisme de nou cuny que, en castellà i sense trets identitaris, sembla créixer a Catalunya.

Però la frase amaga a més un “redentorisme perdona vides” que, per a mi, com a xarnega, frisa l’ofensa. Perquè no és important on s’arriba, sinó com amb qui i per a què. I a aquest respecte, crec que ni Ridao ni la resta d’ERC poden ja donar lliçons a ningú. A la fi, sols queda pensar que xarnegos n’hi ha de molta mena, i la pitjor és la mental, filla de paraules i fets contradictoris.