El pitjor diagnòstic que es pot fer de l'etapa de Xavi com a entrenador del Barça és que no està ni remotament a l'alçada de la seva llegenda com a jugador. Metrònom del millor equip de les últimes dècades, guardià de les essències de l'estil i triomfador en totes les competicions amb la selecció espanyola -que preguntin a Vicente del Bosque si s'hauria guanyat el Mundial del 2010 sense el mig del camp blaugrana-, el seu pas per la banqueta és decebedor. No tant pels resultats, que poden no arribar en un club en reconstrucció, però sí per la distància entre el discurs i els fets. Entre l'herència futbolística i els fets, més aviat. Per als qui observaven el Xavi jugador fa una dècada i anticipaven que l'estil també estaria garantit des de la banqueta quan hi fes el salt, la decepció és encara més gran. També quan se'l sent a la sala de premsa.

A l'entrenador del Barça li agrada el verb competir, com si fos un mèrit en si mateix. Competir és la base de qualsevol esport -i de qualsevol feina-, al nivell que sigui. Competir entès com a utilitzar amb intenció totes les eines a l'abast. Competir és el mínim dels mínims, perquè d'altra banda ni tan sols valdria la pena posar-se la samarreta i saltar al camp. Competir, al Barça, s'hauria de donar per descomptat. I hi ha una sèrie de preguntes que queden en l'aire: competir és que et marquin al primer minut? Competir és que et marquin només començar la segona part, o just quan s'acaba la primera part de la pròrroga? Competir és que el migcampista més ben pagat d'Europa defensi amb la mirada? Competir és una cosa -es feia l'any passat, com demostren els títols de Lliga i Supercopa-, i els fonaments futbolístics, una altra.

Fa mal als ulls i a les orelles sentir Xavi parlant de mala sort en els sorteigs de Copa, quan es ve de jugar contra el Barbastre i contra l'Unionistas de Salamanca. Es pot perdre a San Mamés en partit únic, perquè és un equip amb història, intensitat i un entrenador vàlid -Ernesto Valverde era bo per a la banqueta blaugrana, però sempre li pesarà el 4-0 a Liverpool i aquell posat de qui té coses millors a fer que dirigir el primer equip del Barça-, però no es pot posar com un mèrit l'actitud. No quan al camp hi tens sous desorbitats -Frenkie de Jong-, fitxatges que no han estat barats -Koundé, Lewandowski, Ferran Torres-, jugadors consolidats a l'elit a la defensa -Araujo, Christensen- i el millor projecte de jugador espanyol dels últims anys -Pedri-. Es pot perdre? Quan es competeix, sempre es pot perdre, perquè forma part de competir.

Però sense excuses, això sí. Xavi és presoner del seu nivell -ser un geni al camp no equival a tenir destresa verbal fora-, i també de la situació econòmica d'un club hipotecat i erràtic en les apostes. El forat post-Messi és descomunal, i l'hauria notat qualsevol club, però la unió dels qui han arribat per suplir-ne l'absència no ha sumat ni la meitat del que suposava l'argentí en solitari. El problema no és que Raphinha aporti menys del que hauria d'aportar, sinó que hagi costat 60 milions d'euros. La mateixa quantitat que acabarà costant el brasiler Vitor Roque, Tigrinho -hi ha sobrenoms que aporten més informació que qualsevol perfil periodístic-, pràcticament inèdit tot i haver-lo projectat com la next big thing del futbol brasiler. Operacions incompatibles amb tenir les butxaques buides o, encara pitjor, tenir actius del club hipotecats per les palanques.

L'herència rebuda de Josep Maria Bartomeu, encara més funest -perquè era fins i tot més covard- que el seu antecessor Sandro Rosell, explica la immensa majoria de què passa al club. Però ja farà tres anys que Joan Laporta va tornar al despatx i, per ara, no hi ha el vigor de la primera etapa al club. Valia la pena vendre's mig club per fitxar jugadors -o mantenir sous fora de mercat- que no marquen les diferències a nivell europeu? Veient el rendiment de Lamine Yamal, Héctor Fort o Pau Cubarsí, sumats a Gavi i a Pedri -si algun dia pot tenir continuïtat i jugar 90 minuts amb la màxima intensitat-, potser l'aposta passava per casa. Aleshores sí que es podria fer servir l'argument de competir: és probable que el soci del club entengués que, enmig d'una desfeta econòmica sense precedents per una gestió pèssima com la de Bartomeu, el club hagués optat per jugar-s'ho tot a la Masia i reconstruir-se des d'aquí.

I, de fet, Xavi podria tenir més marge si hagués estat així. Si hi ha alguna cosa positiva en la derrota a San Mamés és que l'entrenador se la va jugar amb els joves, i els joves van respondre. Val més això que alguns títols, i potser hauria de ser el camí a seguir. De fet, és de les poques coses que poden salvar Xavi: deixar un llegat en forma de passarel·la entre la Masia i el primer equip, perquè a hores d'ara sembla difícil que herència en el joc. O, si més no, un record a l'alçada dels seus mestres, dels qui sempre diu que va aprendre tant. Xavi no havia de ser Guardiola, perquè de Guardiola n'hi ha un i l'han gaudit més a Anglaterra que a Barcelona -el desastre del bartorosellisme és aquest, fins i tot per sobre que la crema de bitllets-, però tampoc calia que s'acostés al sabor que va deixar Ronald Koeman. Perquè el problema principal de l'entrenador del Barça és que no hi ha alternativa. És l'última bala que té el club.