En la conferència del Cercle d’Economia, el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristobal Montoro, va deixar anar que parlar de debats sobre xiulets i flautes, o flautes i xiulets, que si bé són polèmics des del punt de vista polític, és obvi que no porten enlloc. No sé massa què va voler dir amb aquesta frase dels xiulets i les flautes, perquè tot i què ho va dir en castellà, “entre pitos y flautas”, el seu significat s’allunya molt del tema en qüestió que no era altre que el debat sobre el pacte fiscal a Catalunya.

El ministre Montoro, una persona que és evident que no ha fet cap curs d’intel·ligència emocional, té un currículum d’errors polítics i de declaracions desafortunades força preocupants. Exministre d’Hisenda amb el govern d’Aznar i després europarlamentari, Montoro sempre ha estat un fidel defensor del sismileurista diari Rodrigo Rato, alhora que entusiasta del monocultiu del totxo durant els anys que l’estol de grues no deixaven passar la llum del sol. Amb aquest aire de superioritat de senyoret andalús engominat, Montoro va demanar al govern de Catalunya que si us plau no confongués a la població amb el tema del finançament. Deixi’n de “fantasiejar”, va dir literalment.

Ni una paraula però sobre el greuge que pateix Catalunya. Ho deia l’altre dia el diputat Rull: “Hem d’explicar que som un país prou ric com per no haver de patir com ho estem fent”. Per què, els 16.000 milions d’euros, 3 bilions de les antigues pessetes, que marxen de Catalunya i que no tornen, això és, 50 milions al dia, que són, ministre Montoro, xiulets o flautes?. I el 9% de la solidaritat que Catalunya té amb la resta de l’estat espanyol, quina mena d’instrument de vent és per vos, ministre?. La necessitat de donar una puntada de peu a l’estufa és fa cada vegada més urgent. I això sí, senyor Montoro, que no són xiulets ni flautes. És percussió pura i dura: tambors de combat, Montoro, tambors de combat.