Ara fa 25 anys que va morir José Manuel Cerqueira Afonso dos Santos, el Raimon portuguès, més conegut com a Zeca Afonso.  El que va ser tot un símbol de la revolució dels clavells, va viure els seus darrers temps enmig d’estretors econòmiques, víctima d’una esclerosi lateral amiotròfica i abandonat per molts dels que, a la política i a la cultura, van utilitzar-lo per encimbellar-se. Criat per uns oncles vinculats al règim salazarista, va passar temporades a la llavors anomenada “Àfrica portuguesa”, a Angola d’infant i ja de jove a Moçambic, on va revoltar-se contra el colonialisme portuguès. Va començar cantant el tradicional fado de Coimbra i va acabar sent una de les veus més emblemàtiques del seu país, un cop expulsat de la seva plaça de professor d’institut. Guanyador del premi al millor disc de l’any i a la millor interpretació (1969), amb el seu disc Cantares do Andarilho, el seu nom va començar a aparèixer escrit a l’inrevés a la premsa portuguesa de l’època (Esoj Osnofa), per evitar problemes de censura, i el 1971, quan aquí fundàvem  l’Assemblea de Catalunya, treia al carrer el seu exitós disc Cantigas do Maio, on apareixia un tema cridat a esdevenir mític: “Grândola, vila morena”.

La matinada del 24 al 25 d’abril de 1974, quan passaven pocs minuts d’un quart d’una, “Grândola” va començar a sonar de cop, a Rádio Renascença, en el programa Limite. Era el senyal convingut perquè comencés l’aixecament militar primer, polític després, que va ser conegut com “a revoluçao dos cravos”. D’aquell moment ençà, la cançó es va convertir en himne civil i la seva melodia aviat es va encomanar a la gent que l’escoltava primer i que la cantava més tard, amb força, sobretot la primera estrofa, inoblidable: “Grândola vila morena, terra da fraternidade, o povo é quem mais ordena, dentro de ti, o cidade”. L’amic Xevi Planas, que ho sap tot sobre la cançó catalana, explica que Maria del Mar Bonet va dedicar el seu “Abril” a Zeca Afonso, Pi de la Serra la composició “La vida senzilla” i Zeca va donar-li un poema, “A tota vela”, perquè el nostre cantant el musiqués. L’impacte d’aquella revolució va ser enorme aquí, com ho demostren, en l’apartat musical, “Abril 74” de Lluís Llach i “Gràcies, vida, gràcies” de Joan Isaac.

Portugal, aquest gran país tan desconegut i llunyà per a la majoria de catalans, malgrat tantes proximitats inconscients, té en els carrers de la Lisboa que estimo, records d’uns dies d’esperança. Zeca Afonso continua sent avui, 25 anys després de la seva desaparició, un èxit de vendes. No puc evitar d’emocionar-me encara ara, passats els anys, cada cop que sento i canto “Grândola, vila morena”, en portuguès, una sensació que només tinc, amb una intensitat semblant, quan sento “Yolanda”, en espanyol, amb la veu de vellut de Pablo Milanés, o “Jo vinc d’un silenci” i “Veles e vents”, entre tantes altres de Raimon. Són aquella mena de cançons que, per motius ben diferents, tenen una força increïble, que no saps d’on ve, però que han nascut per a ser perdurables. “Grândola”, però no em duu l’enyorança del passat, sinó la nostàlgia del futur, d’uns dies que sé que seran més lliures. I aquests dies vindran, vindran, vindran...