M’agradava de Zoo que sonaven als antípodes del bonrotllisme de l’escena catalana de revetlla, el posat una mica xulesc d’en Panxo -vestit de negre-, i la solemnitat dels metalls, empeltada de les bandes populars valencianes. Zoo era un grup de festa, potser sí, però de festa seriosa, portadora d’una tensió antiga, persistent, i era un rar exemple de músics als quals la paraula lluita no li queia dels llavis quan la pronunciaven.
Zoo ha plegat veles i no crec que hàgim de fer un drama cada cop que es dissol un grup. Queda una llavor, tal com ells van prendre la que havien plantat, amb altres pressupostos musicals, Obrint Pas o Al Tall. El millor de Zoo és que no calia fer cap sacrifici per escoltar-los en nom de ves a saber quina militància, perquè les seves cançons s’aguantaven per elles mateixes, sense comèdies, la qual cosa no vol dir que ells fossin aliens a la ideologia, ans al contrari. Això seu era una lírica hardcore que no requeria de gaire metàfores i que apuntava sense embuts a la repressió lingüística, la dignitat de les classes populars, la corrupció. “Tenim una cova de lladres a cada ciutat”, deien.
El Panxo havia passat per Orxata Sound System, un grup que va fer una valuosa feina prèvia en què la valencianitat profunda es creuava amb els ritmes caribenys i l’electrònica crua. Ho feia, a més a més, amb una sensualitat força explícita, segurament més valenciana que catalana, a temes com el memorable Orgasme. S’han fet connexions d’aquesta nissaga amb el que va representar la Ruta del Bakalao, però els de Zoo eren massa joves per haver-la viscut. Tal com em va dir un cop el Panxo, la seva electrònica era més aviat anglòfila, hereva d’aquell gènere del tombant de segle anomenat big beat, també del breakbeat i el drum’n’bass, i de gent com ara The Chemical Brothers i The Freestylers. A aquest embolcall a vegades minimalista, sovint sever, fins i tot aparatós, hi aplicaven la presa de terra, el fil directe amb la tradició, que els feia dominadors.
És possible que, escoltats amb oïdes barcelonines, Zoo presentés una connotació específica, que transmetés una autenticitat, mot que sempre em dispara totes les alarmes, punyent i vivaç a la qual no estem gaire acostumats. Un ús de la llengua amb un punt salvatge, genuí, amb arrels prèvies a l’escolarització universal, i la cura pels instruments de metall que hi donaven l’acabat imperial. A mi, Zoo m’ha transmès una duresa anímica, l’ànim de no estar gaire per romanços, però també podria ser que m’hagués muntat una pel·lícula.
Tenen per davant una desena de concerts les entrades dels quals volaran, si és que no ho han fet ja, però Zoo ja va demostrar, fa poc més d’un any, a locals com el Palau Sant Jordi, que no necessita trucs efectistes per omplir locals. I la manera amb què han dit que es dissolen transmet un cert aire d’improvisació que em resulta simpàtic. Segurament estic una mica cansat d’aquestes aturades indefinides autopromocionals, i més encara de les separacions per esgotament que s’anuncien just abans d’emprendre una gira d’un any de durada.
Zoo ha plegat veles i no crec que hàgim de fer un drama cada cop que es dissol un grup. Queda una llavor, tal com ells van prendre la que havien plantat, amb altres pressupostos musicals, Obrint Pas o Al Tall. El millor de Zoo és que no calia fer cap sacrifici per escoltar-los en nom de ves a saber quina militància, perquè les seves cançons s’aguantaven per elles mateixes, sense comèdies, la qual cosa no vol dir que ells fossin aliens a la ideologia, ans al contrari. Això seu era una lírica hardcore que no requeria de gaire metàfores i que apuntava sense embuts a la repressió lingüística, la dignitat de les classes populars, la corrupció. “Tenim una cova de lladres a cada ciutat”, deien.
El Panxo havia passat per Orxata Sound System, un grup que va fer una valuosa feina prèvia en què la valencianitat profunda es creuava amb els ritmes caribenys i l’electrònica crua. Ho feia, a més a més, amb una sensualitat força explícita, segurament més valenciana que catalana, a temes com el memorable Orgasme. S’han fet connexions d’aquesta nissaga amb el que va representar la Ruta del Bakalao, però els de Zoo eren massa joves per haver-la viscut. Tal com em va dir un cop el Panxo, la seva electrònica era més aviat anglòfila, hereva d’aquell gènere del tombant de segle anomenat big beat, també del breakbeat i el drum’n’bass, i de gent com ara The Chemical Brothers i The Freestylers. A aquest embolcall a vegades minimalista, sovint sever, fins i tot aparatós, hi aplicaven la presa de terra, el fil directe amb la tradició, que els feia dominadors.
És possible que, escoltats amb oïdes barcelonines, Zoo presentés una connotació específica, que transmetés una autenticitat, mot que sempre em dispara totes les alarmes, punyent i vivaç a la qual no estem gaire acostumats. Un ús de la llengua amb un punt salvatge, genuí, amb arrels prèvies a l’escolarització universal, i la cura pels instruments de metall que hi donaven l’acabat imperial. A mi, Zoo m’ha transmès una duresa anímica, l’ànim de no estar gaire per romanços, però també podria ser que m’hagués muntat una pel·lícula.
Tenen per davant una desena de concerts les entrades dels quals volaran, si és que no ho han fet ja, però Zoo ja va demostrar, fa poc més d’un any, a locals com el Palau Sant Jordi, que no necessita trucs efectistes per omplir locals. I la manera amb què han dit que es dissolen transmet un cert aire d’improvisació que em resulta simpàtic. Segurament estic una mica cansat d’aquestes aturades indefinides autopromocionals, i més encara de les separacions per esgotament que s’anuncien just abans d’emprendre una gira d’un any de durada.