L’expresident José Luis Rodríguez Zapatero ha anat aquest dimecres a l’Audiència Nacional per declarar davant el jutge José Luis Calama per suposat tràfic d'influències, blanqueig de capitals, delicte fiscal i contraban de joies. L’exdirigent ha sortit dels jutjats sense mesures cautelars contra ell i refermant la seva innocència. La investigació aclarirà si Zapatero ha infringit la llei. Però el seu cas i el cúmul d’afers que envolta el PSOE ja permet algunes reflexions.
No sabem encara si Rodríguez Zapatero va cometre algun delicte en les seves tasques de lobbista. El que sí que sabem és que va dur les seves relacions amb el règim veneçolà molt més enllà del que requeria una diplomàcia pragmàtica, fins i tot més enllà d’un clima de cordialitat que seria justificable en una tasca de mediació. L’aiguabarreig amb personatges com Nicolás Maduro o Delcy Rodríguez ja és de per si un motiu de desconfiança.
L’aparició d’un personatge com Leire Díez delata unes maneres de fer alarmants. És possible que en la seva actuació hi hagi un punt de mitomania, però que algú amb un afany descontrolat de protagonisme i poca destresa tingués entrada en llocs tan rellevants com la seu del PSOE i exercís càrrecs en empreses públiques, que fos responsable de Relacions Institucionals de Correus, sempre amb la protecció de Santos Cerdán, mostra unes pràctiques tèrboles a la sala de màquines del partit. La suma d’afers -pendents de la sentència del judici de les mascaretes- i el paisanatge que els acompanya fa feredat.
“Vostè no té el patrimoni del cor”, li va etzibar Giscard d’Estaing a François Mitterrand en un debat electoral memorable, el 1974. El mateix es podria dir de l’honestedat, que no ha de ser patrimoni de les esquerres, però que l’electorat progressista, en general, exigeix als seus referents més que el votant conservador tradicional als seus. Quan l’esquerra perd el patrimoni de la integritat, cedeix un terreny preciós en la lluita de les idees.
El veredicte de tots aquests casos sospitosos no el coneixem. És probable que algun dels expedients es tanqui sense conseqüències per la matusseria amb què s’han empès, com les maniobres del jutge Peinado contra Begoña Gómez. I és evident la mà gens oculta de l’aigua més contaminada de l’Estat en moltes de les acusacions, escalfades al minut des de la premsa de la dreta madrilenya. Però el que sí que ha quedat a la llum pública és determinat estil de fer les coses.
És lícit ser ambiciós en el pla econòmic i seria demagògic exigir als referents de l’esquerra que es conformessin a viure com l’expresident uruguaià José Mujica. Tothom té dret a voler viure bé. Però qui ha gaudit i gaudeix com a expresident dels privilegis de l’Estat està obligat, èticament, a representar valors més enllà dels seus interessos. Del xalet de luxe de Pablo Iglesias a les joies de Rodríguez Zapatero, hi ha un fil negre que uneix certs comportaments i s’anomena lleugeresa. Com si no fossin conscients que, en l’actual context d’ascens ultra, ser modèlic en els comportaments és exigible en aquell progressisme que sempre pontifica.