La trajectòria d’Òxid de Boira (1977-1979), un col·lectiu vigatà que va aplegar pintors, músics, fotògrafs, ceramistes, escultors, dibuixants de còmic, pensadors i aficionats a la literatura, va ser més aviat efímera i desdibuixada en el temps. Es podria dir que va néixer per generació espontània i que va morir, ara fa 35 anys, per indefinició i per una evident manca de recursos econòmics.

Però, d’una manera o altra, cal situar-la en una ciutat, Vic, que té precedents relacionats amb el foment del debat artístic i intel·lectual. Aquest és el cas del grup Els Vuit, una colla de pintors que fa mig segle es reunien habitualment al bar La Granja, on mantenien unes apassionades tertúlies al voltant de les arts plàstiques, però que també eren obertes als amants del cinema, la música i la fotografia.

Poc després, diverses persones relacionades amb Els Vuit van impulsar la revista Inquietud, una publicació formada per textos literaris, escrits sobre pintura, arquitectura, música..., i unes portades molt avantguardistes. Inquietud va arribar a publicar 36 números i l’any 1958, durant deu mesos, va estar suspesa perquè l’autoritat governativa va al·legar motius polítics.

A la mateixa època, gent propera al nucli impulsor de la revista va organitzar conferències, recitals de poesia, muntatges teatrals, concerts promoguts per les Joventuts Musicals i sessions de cinema impulsades per l’entitat Cine Club Vic, nascuda l’any 1958. Segons Josep Vernis, pintor avui consagrat, "Òxid de Boira va ser sense pretendre-ho una proposta col·lectiva emparentada de lluny amb el grup Els Vuit, el referent artístic de finals dels 50 i part dels 60, encara que a un nivell molt diferent i amb una trajectòria que no es pot pas comparar”.

Per la seva banda, el també pintor Ferran Sanz recorda altres precedents d’Òxid de Boira: “L’any 1972, una colla d’artistes i intel·lectuals, entre els quals hi havia Josep Vernis, Miquel Martí Pol i molts d’altres, vam començar a fer reunions a casa del pastisser Quim Capdevila, en què parlàvem de pintura, de teatre, de poesia i de qualsevol cosa relacionada amb l’art, la política i la cultura. D’aquí en va sortir l’idea d’editar un LP amb música de Rafael Subirachs i l’exposició itinerant Estampa Popular, que va comptar amb la participació de molts artistes i es va poder veure a Vic, Sabadell, Tarragona, Terrassa, Centelles, Manresa, Torelló i Roda de Ter. També es van fer accions a favor dels presos i els represaliats, com l’edició de serigrafies”.

Simbiosi entre intel·lectuals i contraculturals

Dues dècades més tard, la mort de Franco havia deixat el país immers en un mar de dubtes i un clima molt enrarit. La gent volia girar pàgina i oblidar un passat lamentable, però es trobava amb un present a mig camí entre la confusió i l’esperança. A Vic, al bar l’Snack de la Plaça Major, s’hi trobaven militants antifranquistes, tertulians, pintors, bohemis, mestres, actors i directors de teatre, jugadors de cartes, estudiants, músics, místics i desvagats en general.

La trajectòria d’aquest local va anar paral·lela amb la història política de la dècada dels 70 i part de la dels 80, ja que hi van confluir gent de totes les tendències. L’Snack es va convertir en el quarter general virtual de l’oposició democràtica al franquisme i en un centre que aglutinava bona part dels artistes locals que es van integrar a l’associació Òxid de Boira, entre ells Josep Vernis, Pep Ricart, Araceli Plans, Ferran Sanz, Josep Uribe Robert, Enric Pladevall, Francesc Ballart, Albert Barreda, Joan Furriols, Manel Esclusa, Ton Granero, Jordi Cano, Jordi Sarrate i d’altres. Alguns d’ells, tanmateix, també acostumaven a posar els peus al Cafè Vic, un local vigatà freqüentat per desenes de joves heterodoxos, a mig camí entre la contracultura bromista, el hippisme i l’ideari àcrata.

Aquells dies, Miquel Pérez, Enric Sala, Josep Vilardebò, Cinto Torrents i altres joves assidus del Cafè Vic, estaven molt interessats en el món del cinema i  les trencadores propostes artístiques d’Andy Warhol. Durant quatre o cinc anys van realitzar diversos curtmetratges d'un llenguatge molt personal que intentava trencar amb el cinema convencional i amb el sistema de narració tradicional. Segons Pérez, aquest grup pretenia “fer un cinema sense guió, amb escenes absurdes i una visió onírica de la vida quotidiana. Donàvem molta importància a l’espontaneïtat i al món dels somnis, segurament per treure’ns de sobre l’educació capellanesca que portàvem a dins.”
  A la mateixa època, va aparèixer la revista d’inspiració contracultural El Manubrio, escrita en català i en castellà, que a la portada s’autoproclamava com "El órgano de las bajas capas", en clara referència a l’òrgan sexual masculí. La revista va ser una iniciativa de Pere Lasala, que va saber aglutinar una bona colla de col·laboradors, redactors, fotògrafs i il·lustradors de l’àmbit del Cafè Vic. En els dos números editats hi van sortir il·lustracions de Pere Lasala, Pere Lluís Pla i Boixó, Josep Puigdollers, Enric Pladevall, Xals Vilarrasa, Jesús Bassaganya i Ton Granero, entre d'altres, a més de còmics de Magí Codina i d’Enric Sala, o fotos de Toni Bover. La quota de poetes i articulistes estava representada per Josep Maria Solé i Jardí, Abella Portusach El Tendre, Quimi Portet, Toni Coromina, Joan Puigdolers, Josep Dalmau, Enric Sala i altres. Molts d’aquests noms també s’havien apunt a l’associació Òxid de Boira.

Durant la primavera de 1977, artistes i persones culturalment inquietes que freqüentaven l’Snack i el grup de joves assidus del Cafè Vic (la majoria de noms ja s’han citat), a més de l’escriptora Anna Arumí i la química Carme Rodas (la Mai), es van reunir en aquest darrer local amb la intenció de crear una associació que els aglutinés amb la finalitat de tenir un local propi, muntar exposicions col·lectives d’art, concerts de música, conferències i festes, fomentar el debat cultural i propiciar la sortida a la llum de propostes artístiques innovadores.

Andreu Roca, un dels impulsors més actius de la colla, conjuntament amb Pere Lasala i Ton Granero, recorda que l’idea bàsica era “donar vida a un centre de creació, investigació i divulgació cultural, una mena d’ateneu de les arts que reunís les energies disperses de molta gent que, a la ciutat de Vic, tenia mots objectius en comú en el terreny sociocultural i en una època difícil marcada per una transició democràtica dubtosa que encara pagava la penyora de tants anys de franquisme”.

Bateig de l’associació

Després d’una abrandada tempesta d’idees, durant la reunió del Cafè Vic es va decidir que l’associació es diria Òxid de Boira, un nom perfectament escaient per a una entitat vigatana. I encara que mai no ha quedat massa clar qui va proposar aquest nom, molts coincideixen en assenyalar el ceramista Pep Madrenas com a pare de la criatura.

Si el concepte “boira” ja havia propiciat el consens general, el terme “òxid” va ser acceptat finalment per tothom gràcies a les connotacions matèriques d’un agent químic que casava com un guant amb la boira vigatana.

  Dies després, hi va haver una mena de concurs per trobar un logotip que identifiqués l’entitat, que finalment va sorgir de les mans del pintor Tiua, en col·laboració amb Josep Uribe Robert. Es tractava d’un grafisme basat en el nom òXid de boira, amb la lletra X en majúscula i en color vermell (en referència al color de l’òxid de ferro) i més gran que les altres lletres, que eren totes en minúscula.

Tot i que el naixement i posterior trajectòria de l’entitat està difuminat per la memòria selectiva dels seus protagonistes, hi ha gent que en pot parlar amb més proximitat, sobretot per la implicació personal. Així, el fotògraf Miquel Pérez, que va ser a la reunió fundacional del Cafè Vic i que mesos després va esdevenir membre de la junta i tresorer de l’entitat, recorda que les primeres propostes tendents a formar una associació d’aquest tipus les va sentir de la boca de Pere Lasala, l’impulsor de la revista El Manubrio i client habitual del Cafè Vic.

D’una manera molt ingènua, Lasala, Pérez, Codina, Vilardebó, Josep Dalmau, Gus Bassagaña i Carles Vilarrasa, entre d'altres (tots ells molt relacionats amb el món de la imatge, el còmic i la ciència ficció), van veure en la Factory d’Andy Warhol un model a seguir. La Factory era un antic magatzem que havia comprat l’artista nord-americà i que va convertir en un espai on, aprofitant les sinèrgies col·lectives, diversos artistes de les més variades disciplines treballaven i posaven en contacte les seves creacions artístiques. Allà, a més de fer-s’hi serigrafies i altres activitats plàstiques, s’hi reunia gent que fumava porros, filmava pel·lícules en directe o muntava festes i concerts de música.

  Josep Uribe Robert explica que l’any 1977 “la passió per apuntar-se a Òxid de Boira no va ser la mateixa que hi havia per entrar al grup Els Vuit. Tots els que vam formar part d’Òxid de Boira ja estàvem centrats en el que fèiem. Però em costa recordar aquells moments amb nitidesa. Les coses bones no s’enregistren, es fan en calçotets. En Jordi Ralló, que havia assistit a algunes reunions d’Els Vuit i d’Òxid de Boira, deia: "A los perros se les ve, a los gatos se les oye y de los hombres se dice’. Sort que al grup hi havia l’Andreu Roca, un home que anava al gra. Feia falta una persona així, un punt de referència”.

Miquel dels Sants Vilà Nuri (avui escultor i aleshores fotògraf), també evoca, com molts altres personatges vinculats a Òxid de Boira, la figura d’Andreu Roca, agitador cívic, polític i cultural, i home-pont entre la gent de l’Snack, heterodoxos dins l’ortodòxia, i la colla del Cafè Vic, heterodoxos entre els heterodoxos: “Vaig assistir a les primeres trobades i l’Andreu sempre em va semblar el director d’orquestra. Alguna vegada, fins i tot, havíem anat a casa a prendre una copa després de les reunions. Jo em vaig apuntar al grup perquè hi havia artistes molt bons que jo considerava uns cracks, i perquè jo també em sentia una mica artista. I això em reconfortava. Però recordo que a Òxid de Boira hi havia dos corrents: un de més racional i un altre de més arrauxat i radical, el format per la gent del Cafè Vic, que també freqüentava l’Ateneu Llibertari. En general, però, penso que hi havia moltes ganes de passar-ho bé, però pocs diners i poques ganes de fer reunions”.

Ton Granero: "A Vic, em vaig trobar amb un panorama impressionant"

Ton Granero, un dels homes que a principis dels 90 va impulsar i presidir l’Associació H per les Arts Contemporànies, recorda així l’ambient artístic vigatà d’aquella època: “Jo venia de Manresa, on formava part de la junta del Cercle Artístic, entitat que divulgava la pintura figurativa i on un grupet d’amics practicàvem una pintura de caire surrealista; i aquí s’acabava tot. Quan vaig arribar a Vic em vaig trobar amb un panorama impressionant i molt variat en el camp de les arts: Vernis, Uribe Robert, Ferran Sanz, Pep Ricart i molts altres. A mi se’m va obrir un món desconegut. Sortir de Manresa, on encara estàvem ancorats en els concursos de pintura ràpida, va ser un salt decisiu. La vitalitat cultural de Vic, en general, era manifesta: xerrades, conferències, concerts de música, exposicions... I, d’altra banda, també sintonitzava molt amb la colla del Cafè Vic, sobretot amb en Pere Lasala".

Josep Vernis explica que quan ell va marxar de Vic a estudiar a Belles Arts la majoria d’artistes locals feien una pintura molt tradicional i ell es trobava en una mena de desert: “En Pep Ricart era més jove que jo, en Ferran Sanz també, i en Pladevall encara més. Per això, la trobada d’Òxid de Boira va resultar un esdeveniment significatiu perquè va propiciar que tot un seguit de gent (que molts ni ens coneixíem) ens agrupéssim o, si més no, entréssim en contacte gràcies al nucli central d’aquesta entitat, que jo associo, sobretot, a la figura de Ton Granero”.

I encara que, per interessos diferents, o pel que fos, l’agrupació va durar poc temps i va tenir una activitat més aviat efímera, per Vernis va ser molt interessant que artistes tan diferents i gent de la cultura coincidissin en el temps per crear complicitats, debatre i contrastar idees, filosofies i propostes: “Considero que l’experiència no va ser un fracàs, ja que des d’aleshores el contacte entre molts dels artistes d’Òxid de Boira va ser regular”. L’escultor Pep Ricart va viure l’experiència d’Òxid de Boira una mica des de lluny, tot i que molts membres de l’entitat el descriuen com un dels pioners. Aleshores vivia amb la seva dona, Pilar Sanmartín, a Sant Pere de Torelló, on ella donava classes. Ton Granero i Jordi Cano, que l’anaven a visitar sovint, el van posar al corrent del que s’estava preparant. Amb Granero, a més, tenien contactes relacionats amb el món del disseny. Aquells mateixos dies, també sovintejava el taller de l’Araceli Plans i el seu germà Pep, a Torelló, on Ricart acudia a fer ceràmica. Allà, l’Araceli li va passar molta informació del projecte Òxid de Boira, que va fer seu, s’hi va afegir i va participar en algunes reunions i en les exposicions que es van fer més endavant. Sobre aquella l’experiència, opina, com Vernis, que Òxid de Boira va ser una continuació no orquestrada de l’esperit innovador del grup d’Els Vuit.   

El fotògraf Manel Esclusa va tenir una relació tangencial amb Òxid de Boira. Coincidint amb l’eclosió a Barcelona del fenomen contracultural, aquest artista –un dels fotògrafs catalans més rellevants- havia fet la foto de portada del primer número de la revista Ajoblanco, on apareixien uns llavis carnosos i sensuals mossegant un all. Després va realitzar portades i reportatges sobre l’arquitectura, l’especulació urbanística, les ràdios lliures, les drogues, el flagell de l’heroïna, les Jornades Llibertàries de Barcelona, el sexe i d’altres, fins l’any 1980. Tot i haver marxat de Vic, Manel Esclusa va continuar mantenint els vincles amb la capital de la Plana, on venia els caps de setmana a veure la família i els amics. De fet, venir a Vic per ell també era una necessitat: les arrels tibaven. I recorda que a la capital osonenca, “passaven moltes més coses concentrades que a Barcelona. Cada setmana em trobava amb quatre o cinc opcions per sortir: concerts, exposicions, obres de teatre i activitats de tota mena i que gairebé sempre jo documentava fotogràficament, especialment les obres de teatre del grup La Gàbia amb Lluis Solà Sala, Joan Anguera i Jordi Sarrate, entre d’altres”.

Redacció dels estatuts i la seu social  

Pocs dies després de l’assemblea constitutiva del Cafè Vic, va començar una sèrie de trobades regulars en diferents llocs de la ciutat, com el Casal d’Acció Catòlica o alguns dels domicilis de socis de la nova associació. En el transcurs d’abrandades tertúlies plenes d’humor van quedar clares les prioritats que s’havien de marcar: la recerca d’un local per convertir-lo en la seu social; la redacció d’uns estatuts propis, i la legalització de l’entitat, amb la idea de tenir una personalitat jurídica que permetés salvar els possibles obstacles de l’administració i també buscar subvencions.

Després del parèntesi estiuenc, el mes de setembre de 1977 es va redactar a Folgueroles l’acta fundacional d’Òxid de Boira, un requisit indispensable per legalitzar el col·lectiu. Això va comportar l’elecció d’una junta promotora provisional i l’aprovació d’uns estatuts que es van enviar per triplicat al Gobierno Civil de Barcelona, la màxima autoritat territorial del moment.

La junta, encapçalada per la ceramista Araceli Plans, que actuava com a presidenta, tenia de vicepresident el pintor Jordi Cano, a més del fotògraf Miquel Pérez (tresorer), el músic Joaquim Maideu (secretari) i quatre vocals: el dissenyador Jordi Gallifa, el pintor Pep Ricart, el ceramista Pep Madrenas i el comptable Andreu Roca, que a l’acta fundacional constava com a dissenyador.

En el document oficial, redactat en un castellà del més pur estil administratiu franquista, s’especificava que l’associació tenia l’objectiu “cultural-artístico de fomentar entre la juventud y población en general la afición y vocación para las artes plásticas y musicales”. En l’article cinquè dels estatuts, aprovats pel Gobierno Civil el 30 de setembre del mateix any, s’especificaven altres finalitats: ”Facilitar un centro donde puedan expositar los noveles artistas del arte plástico. Celebrar conciertos, conferencias didácticas orientadoras de todo cuanto haga referencia al arte en general y muy particularmente sobre el arte plástico. Organizar y realizar concursos y certámenes al objeto de despertar interés, afición y vocación por el Arte Plástico”. La resta dels articles dels estatuts, sense cap mena d’interès, feien referència a la organització interna, les funcions dels càrrecs de la junta, la celebració d’assemblees i altres qüestions burocràtiques sobre el govern de l’entitat que els socis d’Òxid de Boira mai no van seguir al peu de la lletra.

Una dona a la presidència

Tanmateix, no deixa de ser curiós que, dos anys després de la mort del general Franco, una dona presidís l’entitat. En aquest sentit, Araceli Plans rememora aquell moment, trenta anys després: “És veritat que jo era la única dona de la junta. I per postres, presidenta. Em va tocar a mi, com li podia haver tocat a qualsevol, encara que no tothom tenia ganes de mullar-se el cul. Però he de dir que, ni aleshores ni avui, mai no m’ha agradat l’organització i l’excés d’ordre. Aquells dies estava de moda el feminisme, però jo trobava que el gènere no tenia cap importància. Prescindint d’aquestes etiquetes, a mi em semblava que es podia fer una feina interessant en el camp cultural, al marge de les figures prepotents i cabdals de l’oficialitat. Volíem fer coses que ens il·lusionessin, en uns moments que no es podia fer res i que en determinades hores de la nit no podíem anar més de quatre o cinc persones pel carrer, com si fóssim delinqüents que anàvem a fer coses lletges. Jo em vaig apuntar a Òxid de Boira perquè em semblava que es podien fer coses interessants. S’havia de provar. Els artistes havíem de tenir contacte entre nosaltres, fer un grup de pressió, sense dispersar-nos. L’experiment va durar poc, però va ser molt positiu. Passats els anys, em venen a la memòria els viatges dominicals a Centelles per veure en Jordi Sarrate i esmorzar cap i pota. Aquells àpats eren fantàstics”.

L'ombra protectora de mossèn Cinto

També pot sorprendre que la primera seu social que constava en els estatuts estigués ubicada a Folgueroles, a la plaça de Jacint Verdaguer, sense número, una adreça que corresponia al domicili de Pep Madrenas. El cas és que, aquells dies encara cuejava l’esperit repressiu de les antigues estructures de la dictadura i Folgueroles era una mena de talismà protector. De fet, mossèn Cinto era utilitzat per la gent de dretes com a símbol de l’ortodòxia sense màcula, un contrasentit ben absurd en un dels homes més arrauxats que mai ha donat la terra catalana. És molt probable, doncs, que quan els factòtums governamentals van llegir que Òxid de Boira estava assentada a Folgueroles, van creure que es tractava d’una agrupació molt respectable.
 
Una vegada enllestida la paperassa legal, els promotors van començar a buscar un local, que al final van trobar al carrer de Verdaguer, de Vic. De Verdaguer a Verdaguer i “tiro porque me toca”. Es tractava d’un indret molt espaiós propietat de la Fundació Puig-Porret, una institució amb un cert prestigi a la ciutat.

El contracte d’arrendament va ser signat l’1 de desembre de 1977 pel farmacèutic Feliciano Urgell (per part de la fundació) i per Joaquim Maideu, Andreu Roca i Araceli Plans (per part d’Òxid de Boira). En el document s’especificava que el contracte era vàlid per cinc anys, que els llogaters  pagarien 16.000 pessetes mensuals i que el local només es podria utilitzar amb finalitats estrictament culturals i artístiques.

Andreu Roca, que actualment conserva tota la documentació existent d’aquella època referida a Òxid de Boira, explica que ell mateix, Araceli Plans i Joaquim Maideu van signar el contracte per esquivar les reticències de la Fundació Puig-Porret envers “la colla de joves escabellats i amb fama de rebels que formaven part de l’entitat. I val a dir que també ens va donar un cop de mà l’advocat Guillem Serra, membre de la Fundació”.

Pocs dies després, els llogaters es van posar mans a l’obra i van començar a rehabilitar el local, a netejar-lo i a portar-hi taules i cadires. A més, és clar, de propiciar una nova instal·lació elèctrica, la construcció d’uns nous lavabos, feines de pavimentació i pintura, fusteria (ajustament de portes i finestres), posar vidres i dotar elements per a la biblioteca i la secretaria. De les factures que conserva Andreu Roca es desprèn que totes aquestes despeses van sumar un total de 553.090 pessetes. Així mateix, l’entitat es va proposar adquirir un projector de cinema en 16 mm., una ampliadora i una copiadora de fotografia, un equip complert d’alta fidelitat i editar un butlletí mensual.

Problemes econòmics

Davant l’evidència que per sufragar totes les despeses s’havien de treure diners de sota les pedres, es va estipular una quota mensual de 500 pessetes per a cada soci d’Òxid de Boira. Malauradament, però, només una trentena dels cinquanta socis va estar al corrent de les quotes regularment. Si a això hi afegim que també es van haver de finançar moltes activitats, la dificultat principal va ser trobar ingressos, que es van obtenir d’una subhasta d’obres d’art, recitals musicals, obres de teatre i altres fonts. Segons la documentació arxivada, fins al mes de juliol de 1978, el saldo favorable a l’entitat era de 68.000 pessetes. Tot un prodigi.

Andreu Roca recorda així l’essència i la trajectòria d’Òxid de Boira: “El que ens movia i ens unia a tots plegats –artistes i intel·lectuals més o menys polititzats i els anomenats contraculturals– era desfer-nos de la cotilla indeformable del franquisme. Teníem unes ganes enormes d'experimentar la llibertat i de canviar els hàbits. Aquest va ser el motor principal per actuar en comú. D’altra banda, vam intentar implementar un model d’organització interna, que rebutjava l’estructura piramidal i optava per crear diverses branques artístiques representades en l’assemblea de socis. Alguns, com ara jo mateix, Ton Granero i Pep Ricart, militàvem a les dues bandes concretades en la colla de l’Snack i la del Cafè Vic. Avui se'ns qualificaria de transversals”.

Andreu Roca: "Els contraculturals eren gent molt interessada en aspectes ben concrets de la cultura"

Nascut el febrer de 1946, Andreu Roca, amb antecedents familiars a pagès, va fer estudis de comerç i comptabilitat a l’escola de Can Maurici. Als setze anys es va posar a treballar i a estudiar batxillerat per lliure. Delineant, tècnic i comptable en empreses del ram de la construcció, va ser un membre actiu de l'Assemblea de Catalunya, va militar al PSAN i va relacionar-se molt, tal com s’ha dit, amb la colla del Cafè Vic. D'aleshores ençà ha tingut càrrecs en les juntes d’algunes entitats senyeres de la ciutat, com ara el Cine Club i el Casino de Vic (que va presidir), a banda d’Òxid de Boira.

Per a un home com ell, “els anomenats contraculturals que van formar part d’Òxid de Boira eren una tropa heterogènia que tenia el denominador comú de la joventut, les ganes de gresca i un gran desig de viure sense traves. Gent que, contràriament a la denominació que rebien, estava molt interessada en aspectes ben concrets de la cultura i creació artística, principalment el cinema i la música. La seva aportació a l’entitat va ser cabdal, malgrat tenir una manera diferent de veure les coses i algunes desavinences amb membres més ortodoxos d’Òxid de Boira”.

El 23 de juny de 1978 (vigília de Sant Joan), el nou setmanari El 9 Nou (l’alternativa al setmanari Ausona, d’arrels franquistes), publicava una extensa entrevista a nou representants d’Òxid de Boira, en la qual explicaven els motius i les finalitats que els van impulsar a embarcar-se en aquesta aventura. Els presents a la taula rodona organitzada per El 9 Nou van ser Andreu Roca, Josep Uribe Robert, Toni Bover, Anna Arumí, Carme Rodas, Ton Granero, Joan Puigdollers, Josep Dalmau i Miquel Vilà.

Exposicions i concerts
  Setmanes abans d’aquesta incursió mediàtica, Òxid de Boira ja havia muntat alguns actes, com una exposició d’obres d’art realitzades per membres del col·lectiu, que es va presentar al Temple Romà de Vic, entre el 6 i el 14 de juliol. Es tractava d’una mostra col·lectiva presentada gràficament amb un vistós cartell amb nou dibuixos requadrats, en tinta negra i vermella, de Pep Ricart Enric Sala, Ferran Sanz, Tiua, Enric Pladevall, Ton Granero, Josep Vernis, Miquel Pérez i Jordi Cano. L’exposició va culminar amb una subhasta per a recollir fons per a l’entitat. Així, a més de pintures, dibuixos, serigrafies, escultures i ceràmiques cedides pels artistes implicats més directament amb Òxid de Boira, també es van subhastar obres d’altres artistes que es van relacionar puntualment amb el projecte o que hi van tenir relació molt cordial, però més distanciada. Aquest és el cas d’unes fotografies cedides per Toni Anguera i Jordi Bach, o una pintura de Joan Homs, el futur impulsor de la Galeria El Carme.

En un text introductori a la mostra col·lectiva, el poeta Lluís Solà va escriure: “No és un atzar que la ciutat de Vic pugui presentar a hores d’ara un panorama dens i divers d’activitat pictòrica. Moviments artístics com, per exemple, el que el grup d’Els Vuit, que va aparèixer als anys cinquanta i que contenia una voluntat rigorosa de contemporaneïtat, fou un precedent –i probablement més que un precedent– de l’activitat actual. Potser el signe més evident d’aquesta mostra col·lectiva és precisament la diversitat. Diversitat d’intencions i de procediments, diversitat de solucions i de resultats. És també indubtablement el signe que per a tots aquests artistes persisteix la necessitat de dir-ho, de dir la cosa, i la convicció que només es pot dir des de la subjectivitat. Però no deixa de ser també un fet que més enllà o més ençà d’aquesta diversitat apunta l’evidència d’una unitat, l’evidència de la voluntat de ser en el món d’avui”.
 
Concerts, exposicions, mostres...

En un període potser breu de temps, però ric en qualitat, el ventall d’actes culturals d’Òxid de Boira va ser realment meritori. Durant un any llarg es van organitzar, fins a l’estiu de 1979, molts actes, com un recital del compositor i intèrpret vigatà Rafael Subirachs, un músic que la gran massa va descobrir al festival de les Sis Hores de Canço a Canet de Mar, el 1975, quan va popularitzar l’antiga versió d’Els Segadors, però lamentablement poc conegut en la seva faceta de compositor de música contemporània i versionador de poemes de Carner, Riba, Verdaguer, Martí i Pol, Vinyoli, Salvat Papasseït i els poetes catalans de l’època daurada medieval.

Després va venir un concert de la mezzosoprano barcelonesa Anna Ricci, una dona de formació autodidacta que va destinar bona part de la seva carrera a la docència de la tècnica vocal; morta l’any 2001, estava vinculada artísticament amb Joan Brossa i a Carles Santos; havia debutat al Liceu i tenia un repertori que anava des de cançons trobadoresques catalano-provençals, fins a l'òpera o la música contemporània del segle XX.

Una actuació sonada va ser la de Jordi Farràs, cantant de boleros mort l’any 2002, conegut amb el sobrenom artístic de La Voss del Trópico i reconegut per la seva peculiar veu de cassalla, va ser una de les ànimes del Zeleste, el mític local de Barcelona, a l’època de l’anomenada música laietana.

Una altra vetllada interessant va ser la que va oferir Música Urbana, un grup format a Barcelona l’any 1976 que va consolidar un rock propi i independent, no anglosaxó. La formació, que va ser creada pel pianista i compositor Joan Albert Amargós, i que comptava a les seves files amb el pianista Lucky Guri i el baixista de jazz Cales Benavent, va tenir una vida curta, però molt influent.

En la programació d’Òxid de Boira també hi va haver lloc per a la música antiga, representada pel grup Synaulia, impulsat pel prestigiós pedagog Joaquim Maideu, deixeble del pare Irineu Segarra i soci de l’entitat. Finalment, hi va haver un concert de música contemporània protagonitzat pel Grup Instrumental Català, dirigit pel provocador pianista i compositor Carles Santos. Més enllà de la música també es va muntar una representació teatral a càrrec del grup vigatà La Gàbia i un cicle de sis dies de cinema d’avantguarda.

   A mesura que anaven passant els mesos, les reunions dels socis d’Òxid de Boira es van anar espaiant, tot i que el debat cultural seguia viu. El pintor Albert Barreda, barceloní de naixement i vigatà d’adopció (com el manresà Ton Granero), i que des de fa anys resideix a Itàlia, recorda que va ser convidat a participar a Òxid de Boira sense viure la seva creació ni el seu desenvolupament: “Encara que una mica des de fora, aquella experiència, i així la vaig viure, va ser una realitat de voluntats concretes i decidida a alçar la veu sobre una manera positiva de situar-se davant del fenomen artístic. Una autèntica i radical presa de consciència d’un moment efectivament especial que invitava a omplir els buits que la història de la nostra cultura territorial anava descobrint. Recordo aquells temps com una realitat perfilada, concreta, amb un color i una textura particular, amb una veu i un timbre que se’ls reconeix ara  perquè eren innocents, és a dir, nous, perquè es percebien com a inevitables. Persones que ens coneixíem de passada però que el fet de sentir-nos treballant en el mateix camp i amb similars intencions artístiques ens feia sentir una sola cosa. Això em sembla més intens ara que quan ho estava vivint, segurament perquè el temps ho va acostant tot i evidència les formes de moviments i línies que son menys evidents mentre es manifesten en el seu present. Òxid de Boira era per a mi l’al·lusió a un fet visual, sensual i físic: la boira quotidiana de la meva petita ciutat on vivia. Mai no havia pensat en el sentit profund que aquell nom representa. Pensant amb els meus olis és evident que llur cromatisme està tot impregnat d’una patina d’oxidació. L’oxidació no només oxida el cos i l’ànima sinó que pot `oxidar´ fins i tot la percepció visual (el gust per les superfícies oxidades) i la tècnica pictòrica per representar-la cromàticament. Aquest podria ser el meu cas”.

Enric Pladevall: "Òxid de Boira, un nom díficil de definir, seductor i poètic..."

En referència a l’experiència d´Òxid de Boira, l’escultor Enric Pladevall recorda que “tots plegats veníem d’una etapa fosca. Els artistes, almenys els del meu entorn més immediat, fèiem coses que aleshores no eren artísticament correctes, cada ú amb el seu propi llenguatge. Tampoc no es pot oblidar que sortíem del túnel en una època marcada per la repressió, l’ostracisme cultural i una considerable manca de llibertat en tots els àmbits. Però érem un grup d’amics i artistes que ens coneixíem i passàvem moltes hores al cafè, petant la xerrada i posant en contacte les nostres inquietuds artístiques i polítiques. Anys després, vaig posar el nom d’Òxid de Boira de títol en una edició de gravats. El trobava un nom intrigant i ple de contingut, difícil de definir, seductor i poètic. La boira ens implica a tots. L’òxid i la boira els portem a la ment i al codi genètic. Forma part de la nostra història”.
 
  El fotògraf Toni Bover, que havia entrat a Òxid de Boira de la mà de l’escultor Enric Sala, es mostra una mica crític amb la trajectòria de l’entitat: “Encara que va néixer amb molta il·lusió, sobretot entre els més joves, es discutia massa sobre el sexe dels àngels. Hi havia molta efervescència i ganes de debatre i de descobrir nous camins. Recordo unes xerrades interminables amb moltes contradiccions i opinions contraposades. Però els més grans van aparcar els joves. Allò era una casa amb massa galls. I la il·lusió a poc a poc es va diluir. En aquells moments, cap dels que teníem vint anys no crèiem en l’economia i la comercialitat. I pel que fa a la fotografia, la meva especialitat, no se li donava gaire importància, era una cosa més aviat tècnica, però poc artística. Amb tot aquest maremàgnum de maneres diferents d’encarar l’associació, no en podia sortir una cosa gaire sòlida. Però va estar bé mentre va durar”.

Cop de timó i fi de l’entitat

El desenvolupament de l’entitat seguia el seu curs, però es van començar a notar senyals de cansament i ganes de fugir de la rutina habitual. Paral·lelament, les obres parcials de condicionament i rehabilitació del local del carrer Verdaguer s’havien fet correctament, però a alguns socis els semblava que la casa era massa vella i mancada de possibilitats reals per fer-hi determinades activitats, com ara exposicions.

Per revitalitzar el col·lectiu, una colla de socis va proposar fer un cop de timó, consistent a traslladar la seu social a una nova ubicació, un local de nova construcció, de 650 metres quadrats, situat en uns baixos del carrer Morgades. Fins i tot es va dissenyar sobre un plànol una proposta de distribució d’espais, amb diferents apartats per encabir un hall, una sala d’actes i reunions, una biblioteca, tres estances interconnectades per exposar obres d’art, un petit bar, lavabos, una secretaria, l’arxiu i un magatzem.

A finals d’estiu de 1979, a la tornada de les vacances, els socis d’Òxid de Boira van rebre una nota de la junta, on es constataven les “enormes dificultats de caràcter tècnic i econòmic que presenta el condicionament indispensable del local que tenim llogat a Puig-Porret,” i es convocava tothom a una assemblea general, el 7 de setembre, per tal de decidir si es tirava endavant o no amb el projecte de canvi d’ubicació.

L’assemblea es va fer a la hipotètica nova seu del carrer Morgades. Segons Andreu Roca, el local era molt maco i espaiós, però hi havia un inconvenient important: la dificultat de trobar recursos: “Havíem quedat escanyats econòmicament i el projecte es va anar esllanguint”. I si en aquest món totes les coses tenen un principi i un final, Òxid de Boira no va ser una excepció. Per a Roca, “ens va desbordar tanta responsabilitat. I a l’assemblea es va precipitar el final de l’associació”.

Ferran Sanz fa un retrat bastant clar de la situació: “Òxid de Boira havia d’acabar-se. Els artistes plàstics som una mena de persones molt caòtiques i desinteressades, a qui ens costa molt acostumar-nos al substrat burocràtic i a l’organització. En aquell moment la majoria fèiem molts cartells sense cobrar i treballàvem molt, cada ú en la seva disciplina; però veníem poca obra. Per a molts de nosaltres, Òxid de Boira era més una plataforma crítica i divulgativa que no pas un centre per a comercialitzar l’art”.
  Així recorda Miquel Pérez l’assemblea: “Jo mateix, Pere Lasala i altres membres de tendència més àcrata, consideràvem que Òxid de Boira s’havia convertit en una cosa massa seriosa, massa normal. Nosaltres érem partidaris d’utilitzar el local com un lloc de trobada per fer-hi festes, exposicions, concerts, projeccions de cinema i activitats artístiques heterodoxes, però sense que derivés en un aparador per a la projecció comercial dels artistes”. Un altre factor que va empènyer aquest grup a optar per la dissolució d’Òxid de Boira, va ser que preferien tenir un local vell i amb solera (com el del carrer Verdaguer), més que una nova seu massa flamant. Pérez avui compara aquest esperit rebel amb el dels actuals okupes, uns individus que “si els dones una casa vella, collonut, s’hi instal·laran; però si els dones un espai molt nou, no els agradarà. A nosaltres ens passava una cosa semblant: sentíem un cert rebuig per les coses massa estructurades i establertes. Ben mirat, encara que sintonitzàvem molt amb alguns artistes, com Pep Ricart, érem els menys artistes d’Òxid de Boira, en el sentit que fèiem coses, però no aspiràvem a ser artistes professionals. En general, la gent del Cafè Vic no érem pintors ni escultors. Alguns escrivien; altres feien cinema, fotografia i còmic; o els interessava la filosofia i el debat intel·lectual. La nostra idea, el nostre projecte, era una cosa poc pensada. Érem molt joves i teníem molts coloms al cap, com tothom en aquesta edat”.

El mes de novembre de 1979, quan l’entitat ja estava pràcticament acabada, es va presentar a la galeria manresana El Revés una exposició d’Òxid de Boira que s’havia pactat amb anterioritat a la seva dissolució.

L’any 1979, a Vic va obrir les portes la galeria El Carme, un espai on durant anys han exposat molts dels artistes que van pertànyer a Òxid de Boira. L’any 1992 es va crear, també a Vic, l’Associació H per les Arts Contemporànies, un projecte avantguardista emparentat des de la llunyania amb Òxid de Boira i que avui està perfectament consolidat.

NOTA FINAL: Aquesta crònica forma part de la introducció del llibre Òxid de Boira, pendent de publicació. El llibre, un encàrrec de Joan Homs, de la galeria vigatana El Carme, a més de l’historia de l’entitat, recull 25 converses amb aquests 25 artistes osonencs que en van formar part: Ernest Altés, Albert Barreda, Francesc Ballart, Gabí Boixader, Toni Bover, Manel Esclusa, Joan Furriols, Anton Granero, Josep Hinojosa, Pep Madrenas, Miquel Pérez, Pere-Lluís Pla Boixó, Enric Pladevall, Araceli Plans, Josep Ricart, Martí Riera, Josep Uribe Robert, Enric Sala, Ferran Sanz Clos, Jordi Sarrate, Carme García (vídua de Toni A. Portusach, El Tendre), Esteva Sola Tiua, Josep Vernis i Miquel Vilà.
 

Dibuix d'Enric Sala. Foto: Enric Sala