Mentre el planeta mostra clars indicis d’asfíxia, a Paris prohibeixen l’ús de llars de foc per la seva aportació als alts nivells de contaminació atmosfèrica. O malgrat l’opinió d’especialistes com ara el  doctor Francisco Javier González-Barcala, del servei de pneumonologia de l‘Hospital de Santiago de Compostela, “la combustió de biomassa augmenta les bronquitis y el asma. Irrita les vies respiratòries, els bronquis i augmenta la fatiga”, aquí a casa nostra s’aposta fermament i decidida per ella. La recent finalitzada IV Fira de la Biomassa n’és un clar exemple. Segur que haver vist al conseller Puig i l’alcalde Vila d’Abadal inaugurant una fira d’energies renovables netes hauria estat quelcom més gratificant i saludable.    

En les poques coses en què havia destacat Catalunya en temes medi ambientals era en la preservació del seu patrimoni forestal. Ara, amb el canvi de rumb promogut per la Generalitat, caldrà veure com afectarà en un futur, sobretot si el consum de biomassa agafa embranzida i calgui nodrir les nombroses i afamades calderes que es vagin instal·lant.

Persones de mira curta defensen que, donat que el 40% del territori és patrimoni forestal, no cal mirar prim a l’hora de gestionar-lo, mentre que les de mira llarga destaquen l’obligada i solidaria aportació d’aquest patrimoni, que caldria preservar i augmentar, al servei del pulmó planetari.

Em sembla que ningú discuteix que el bosc estigui endreçat i una correcta gestió, que no és la que sempre es fa, passa per treure la fusta o matèria orgànica morta, així com esponjar i podar de manera equilibrada les espècies vives. Entre fer un consum responsable d’aquesta biomassa excedentària destinant-la a incineració o compostatge a incentivar-la i promocionar-la, fins al punt de fer-ne una icona de desenvolupament econòmic i energètic del país, em sembla que hi ha un bon tros.      
Sobretot perquè una bona i acurada gestió és difícil de dur a terme degut a l’injust i depredador model econòmic vigent, pendent de reformar i millorar. Talar de manera desmesurada o deixar la brancada sobre el terreny no son pràctiques habituals però tampoc residuals. En definitiva, qui controla i garanteix que la gestió sigui la correcta?

Independentment del nivell d’estudis assolits tots hem après la importància que té l’arbre per als ecosistemes, el paisatge i la salut de les persones. Malgrat això, en molts casos el respecte que li mostrem es escàs i qualsevol argument dóna llum verda per acabar amb la seva verticalitat.

Lluny de les grans masses forestals, el panorama no és gaire engrescador. Dia a dia observem com la plana de Vic, exemple de pèrdua de massa forestal al llarg del temps, s’estén a d’altres comarques confrontants. Per exemple, anys enrere quan un enfilava cap el Collsacabra visualitzava un progressiu i clar contrast en l’abundància d’exemplars. Ara, aquesta diferència va minvant degut a les diferents actuacions fetes en els últims anys per part de particulars i la mateixa Generalitat, entre Roda de Ter, Manlleu, Sant Martí Sescorts i l’Esquirol.                                          

Aprofito per demanar al Departament de Medi Natural una investigació i una explicació al respecte ja que tot plegat fa olor a delicte ecològic. Si la realitat ens mostra com l’arbre, sobretot l’exemplar adult, fa nosa a prop de camins, de camps de conreu i de zones de pastura, fins hi tot d’alguns recs, com el de la Parra a l’Esquirol, quins recons li queden per expandir-se i realitzar la seva virtuosa tasca d’evitar el dibuix d’un paisatge monòton i empobrit?

També sorprèn que per tal d’evitar un hipotètic accident de trànsit s’aniquilin els vorals de carreteres. Tant li fa que l’arbre estigui a nivell d’un possible impacte ni tampoc es té en compte si el tram es de baixa o nul·la sinistralitat. S’ha pensat utilitzar tanques de protecció?                                                                                                    

O genera dubtes la gestió de les elèctriques, que en lloc de destinar els suculents beneficis que obtenen a un obligat i correcte manteniment de les infraestructures o soterrament de línees opten per crear una zona de seguretat que, multiplicada pels milers de kilòmetres de línea existents, ocasiona la desaparició de tones i tones d’exemplars.

Ignoro si els humans acabaran desapareixent d’aquesta bonica terra, de moment els mèrits es van assolint amb bona nota. Arribat el cas, l’últim d’anar-se’n que apagui la llum, si us plau.