La regidora vigatana Gràcia Ferrer, impulsora de la proposta en nom d’ERC, ha explicat que Barcelona també vol dedicar un carrer a Ballester, però aquesta actuació encara no s'ha concretat. De moment, un dels inconvenients és l’oposició del PP, amb Alberto Fernández Díaz al capdavant. El líder popular considera “patètic” que, en aquest cas, el PSC faci de “meritori d'ERC” en temes independentistes. De tota manera, la proposta barcelonina no és cap novetat, ja que l’any 1938 l’ajuntament de la capital catalana ja es va comprometre a dedicar un carrer a Vicenç Albert Ballester, una resolució que va quedar estroncada amb el triomf del dictador Francisco Franco.
Tornant a Vic, és curiós constatar com el portaveu socialista, Josep Burgaya (del mateix partit que l'alcalde de Barcelona), ha dit públicament que no té massa sentit que Vic doni el nom d’un carrer a Vicenç Albert Ballester, “quan hi ha altres figures més rellevants de la cultura política nacionalista com Valentí Almirall, Antoni Rovira i Virgili o Domènec Martí i Julià que encara no tenen un espai amb el seu nom”. I ha reblat el clau proclamant que “Ballester és una figura excèntrica, menor, un carlí amb plantejaments reaccionaris que va crear el grup armat La Reixa, relacionat amb els escamots i camises negres”.
Desconec la biografia d’aquest home i, sincerament, no m’interessa massa.
Les banderes i el seus simbolismes sempre han ocasionat discussions i debats abrandats. Jo penso (si se'm permet pensar-ho i dir-ho) que les banderes només son trossos de roba tenyits amb diferents colors; encara que, sovint, la gent projecta en aquests draps, amb més o menys arguments, il·lusions, odis, venjances o esperances, depenent del cas, el grup o la secta que els defensa.
No sé qui és el creador o dissenyador de la bandera blanca, que curiosament simbolitza alhora la rendició i la pau. Ni l’inventor de la bandera negra, la de l’acràcia i la que els segadors catalans revoltats contra el borbó van utilitzar per tapar el bon Jesús abans d’iniciar el combat contra les tropes del rei, tal com explica la lletra primigènia de l’himne Els Segadors. També, desconec qui va inventar la bandera vermella del socialisme fraternal, que més endavant va servir d’excusa als estalinistes i altres dictadors comunistes per cometre iniquitats.
Potser també podríem considerar la idea de dedicar carrers, places i avingudes a personatges que des del prisma cultural han fet molt per la humanitat, com ara els impulsors de la música, el teatre, la poesia, la pintura o la dansa. Però qui va descobrir la música? Un pastor d’ovelles amb una flauta feta amb la tíbia d’un mamut plena de forats? Qui va idear el teatre? El comediògraf Aristòfanes o uns nens que jugaven a papes i a mames a l’àgora d’Atenes? Qui va fer el primer poema? Un home de Cromanyó enamorat d’una dona de carns generoses? Qui va realitzar la primera pintura? El troglodita de la cova d’Altamira? Qui va ballar per primera vegada? Un home de Neandertal per impressionar una femella de la seva tribu, o una femella escotorida per seduir un mascle?
Segur que l’inventor del foc tindria molts devots, però també crítics, sobretot entre els damnificats pels incendis i les cremades. L’home prehistòric que va idear l’agulla d'os seria venerat pels sastres i vituperat per aquelles persones que algun dia s’han punxat el dit. El mateix passaria amb els inventors de la roda, el carro i el cotxe: alguns considerarien aquests invents un gran avenç i d’altres uns artefactes que ocasionen molts accidents i desgràcies. L’aparició de l’escriptura seria saludada i aplaudida com un instrument imprescindible en el desenvolupament del pensament, encara que segur que algun governant autoritari consideraria que les lletres són massa perilloses. Una cosa semblant passaria amb el calendari, un invent que ens pot ajudar a ordenar el temps, però que també ens té encadenats i no ens deixa actuar amb llibertat. O la moneda, una peça de metall que facilita les transaccions, però ens esclavitza.
Tots els invents segur que tenen pros i contres: la cadira, la palanca, la impremta, la brúixola magnètica, el molí de vent, el canó, el rellotge en totes les seves variants, el vàter i el bidet, el microscopi, el termòmetre, el telescopi, el telègraf, el telèfon, la bombeta, la ràdio i el transistor, el gramòfon, la fotografia i el cinema, l’avió, el motor de combustió interna, el submarí, el parallamps, el sistema mètric, la vacuna, la pila elèctrica, la bicicleta, la locomotora de vapor, el teler, els llumins i l’encenedor de butxaca, la recol·lectora, l’alfabet morse, la màquina d'escriure, el frigorífic, l’ascensor, els raigs X, el tractor, el fre de disc, el cinturó de seguretat, l’acer inoxidable, la penicil·lina i els antibiòtics, el pal de fregar, el paper higiènic, la rentadora, l’aspiradora, la cremallera, la televisió, el radar, el bolígraf, l’ordinador, el microones, el semàfor, la torradora de pa, la guitarra elèctrica, el cafè instantani, la bomba atòmica, la targeta de crèdit, la planxa de vapor, el vídeo, el fax, el telèfon mòbil, el codi de barres, el disc compacte, la realitat virtual, la fusió nuclear i internet, entre altres descobriments més o menys transcendentals.
Alguns dels inventors d’aquests ginys o suposats avenços ja tenen un carrer o una plaça a Vic. Però no tots. En queden molts al tinter. Jo posaria el nom d’un carrer o una avinguda a l’inventor del pa amb oli. O al creador de la sopa d'all.
Tornant a Vic, és curiós constatar com el portaveu socialista, Josep Burgaya (del mateix partit que l'alcalde de Barcelona), ha dit públicament que no té massa sentit que Vic doni el nom d’un carrer a Vicenç Albert Ballester, “quan hi ha altres figures més rellevants de la cultura política nacionalista com Valentí Almirall, Antoni Rovira i Virgili o Domènec Martí i Julià que encara no tenen un espai amb el seu nom”. I ha reblat el clau proclamant que “Ballester és una figura excèntrica, menor, un carlí amb plantejaments reaccionaris que va crear el grup armat La Reixa, relacionat amb els escamots i camises negres”.
Desconec la biografia d’aquest home i, sincerament, no m’interessa massa.
Les banderes i el seus simbolismes sempre han ocasionat discussions i debats abrandats. Jo penso (si se'm permet pensar-ho i dir-ho) que les banderes només son trossos de roba tenyits amb diferents colors; encara que, sovint, la gent projecta en aquests draps, amb més o menys arguments, il·lusions, odis, venjances o esperances, depenent del cas, el grup o la secta que els defensa.
No sé qui és el creador o dissenyador de la bandera blanca, que curiosament simbolitza alhora la rendició i la pau. Ni l’inventor de la bandera negra, la de l’acràcia i la que els segadors catalans revoltats contra el borbó van utilitzar per tapar el bon Jesús abans d’iniciar el combat contra les tropes del rei, tal com explica la lletra primigènia de l’himne Els Segadors. També, desconec qui va inventar la bandera vermella del socialisme fraternal, que més endavant va servir d’excusa als estalinistes i altres dictadors comunistes per cometre iniquitats.
Potser també podríem considerar la idea de dedicar carrers, places i avingudes a personatges que des del prisma cultural han fet molt per la humanitat, com ara els impulsors de la música, el teatre, la poesia, la pintura o la dansa. Però qui va descobrir la música? Un pastor d’ovelles amb una flauta feta amb la tíbia d’un mamut plena de forats? Qui va idear el teatre? El comediògraf Aristòfanes o uns nens que jugaven a papes i a mames a l’àgora d’Atenes? Qui va fer el primer poema? Un home de Cromanyó enamorat d’una dona de carns generoses? Qui va realitzar la primera pintura? El troglodita de la cova d’Altamira? Qui va ballar per primera vegada? Un home de Neandertal per impressionar una femella de la seva tribu, o una femella escotorida per seduir un mascle?
Segur que l’inventor del foc tindria molts devots, però també crítics, sobretot entre els damnificats pels incendis i les cremades. L’home prehistòric que va idear l’agulla d'os seria venerat pels sastres i vituperat per aquelles persones que algun dia s’han punxat el dit. El mateix passaria amb els inventors de la roda, el carro i el cotxe: alguns considerarien aquests invents un gran avenç i d’altres uns artefactes que ocasionen molts accidents i desgràcies. L’aparició de l’escriptura seria saludada i aplaudida com un instrument imprescindible en el desenvolupament del pensament, encara que segur que algun governant autoritari consideraria que les lletres són massa perilloses. Una cosa semblant passaria amb el calendari, un invent que ens pot ajudar a ordenar el temps, però que també ens té encadenats i no ens deixa actuar amb llibertat. O la moneda, una peça de metall que facilita les transaccions, però ens esclavitza.
Tots els invents segur que tenen pros i contres: la cadira, la palanca, la impremta, la brúixola magnètica, el molí de vent, el canó, el rellotge en totes les seves variants, el vàter i el bidet, el microscopi, el termòmetre, el telescopi, el telègraf, el telèfon, la bombeta, la ràdio i el transistor, el gramòfon, la fotografia i el cinema, l’avió, el motor de combustió interna, el submarí, el parallamps, el sistema mètric, la vacuna, la pila elèctrica, la bicicleta, la locomotora de vapor, el teler, els llumins i l’encenedor de butxaca, la recol·lectora, l’alfabet morse, la màquina d'escriure, el frigorífic, l’ascensor, els raigs X, el tractor, el fre de disc, el cinturó de seguretat, l’acer inoxidable, la penicil·lina i els antibiòtics, el pal de fregar, el paper higiènic, la rentadora, l’aspiradora, la cremallera, la televisió, el radar, el bolígraf, l’ordinador, el microones, el semàfor, la torradora de pa, la guitarra elèctrica, el cafè instantani, la bomba atòmica, la targeta de crèdit, la planxa de vapor, el vídeo, el fax, el telèfon mòbil, el codi de barres, el disc compacte, la realitat virtual, la fusió nuclear i internet, entre altres descobriments més o menys transcendentals.
Alguns dels inventors d’aquests ginys o suposats avenços ja tenen un carrer o una plaça a Vic. Però no tots. En queden molts al tinter. Jo posaria el nom d’un carrer o una avinguda a l’inventor del pa amb oli. O al creador de la sopa d'all.