El web del propi Institut explica que «poc després de la seva fundació, durant els anys setanta, va desenvolupar un paper força actiu en la lluita antifranquista de la comarca, sobretot entre els estudiants en règim de nocturn, que durant molts anys va ser el torn més nombrós del centre. També va ser un dels primers instituts de Catalunya en usar la llengua catalana com a primera llengua de comunicació».
No deixa de ser curiós que molts dels estudiants que fa dècades van fer el batxillerat nocturn a l’Institut acabessin ingressant en formacions democràtiques d’esquerra o d’extrema esquerra que, amb els anys, van desembocar en partits com el PSC, ERC o ICV, avui integrants del govern de la Generalitat, el mateix govern que vol suprimir el batxillerat nocturn, un servei d’una importància social cabdal per a molts treballadors d’Osona i el Ripollès. En paraules dels sindicats, la decisió del departament que lidera Ernest Maragall és «un cop dur per a la classe treballadora que té en el batxillerat nocturn l'opció de compatibilitzar feina i estudis per trobar una nova sortida professional o exercir el dret a aprendre».
El Departament d'Educació assenyala com a alternativa a la supressió del batxillerat nocturn a Vic la possibilitat de fer els estudis de forma no presencial o cursar-los a Manresa. Per als sindicats, l'opció d'anar a Manresa és incompatible amb la majoria de jornades laborals. D’altra banda, tal com també diuen els sindicats, no es pot oblidar que la modalitat de batxillerat que es vol fer desaparèixer permet exercir el dret a l’educació, més enllà de les edats habituals en l’etapa d’aprenentatge, dóna segones oportunitats i fa una funció social de reequilibri i d’equitat, tot possibilitant que la població més necessitada econòmicament pugui preparar-se, en temps de crisi, per a una nova sortida professional.
Qui signa aquesta columna digtital forma part d’una generació que va créixer i es va formar a Vic durant la segona etapa del franquisme i el nacional-catolicisme. Com a tots els alumnes de la meva època, em va tocar cursar els anomenats batxillerats elemental i superior, dos cicles que culminaven amb un paorós i traumàtic examen de revàlida que els estudiants de Vic havíem de passar a Manresa, a l’Institut Lluís de Peguera. Tot un preludi del paper predominant que la capital del Bages acabaria tenint a les comarques de la Catalunya Central, com alternativa absurda al centralisme barceloní. I un tràiler del que els espera, si Déu no hi posa remei, als treballadors osonencs i ripollesos que vulguin estudiar el batxillerat nocturn.
Durant la dècada dels seixanta, quan els habitants de Comarquinal (Vic) anàvem a Barcelona, vivíem una autèntica aventura. Com que gairebé ningú no tenia cotxe, ens desplaçàvem en els vells trens de fusta de RENFE (unes inicials que segons la llegenda popular significaven Reunidos Estamos Nosotros Fastidiando España). Una vegada emergíem de les entranyes de la terra, a la Plaça de Catalunya, el primer que fèiem era entrar a El Corte Inglés per pujar i baixar les impressionants escales automàtiques, un invent desconegut per nosaltres (igual que els semàfors), comparable a una nau espacial.
Però a banda de la relació física amb Barcelona, també hi estàvem lligats per una mena de cordó umbilical tronat i resclosit: la ràdio. Aquells dies, els manaies i la gent important de la capital, als pobres pagesos de Vic (gent provinciana) ens tenien per ben poca cosa. I nosaltres, immersos en un anacrònic complex d’inferioritat, els fèiem el joc i estàvem convençuts que érem uns estaquirots.
I com que la televisió encara estava a les beceroles, des de les llars vigatanes escoltàvem el «Diario Hablado», de Radio Nacional de España, a l’hora de dinar. I, en horaris diferents, també, ens empassàvem els mítics programes «Taxi Key», «Tambor», els consultoris sentimentals de Montserrat Fortuny i Helena Francis, «Radioescope«, «La hora del Ángelus», les radionovel·les de Guillermo Sautier Casaseca, «De España para los españoles», «Caravana», «Fin de semana», «Protagonistas» o l’entranyable «Campaña Benéfica» dels senyors Dalmau i Viñas (un programa on un servidor va participar cantant la cançó nadalenca Xarrampim-xarramia, conjuntament amb els companys d’escola de Vic). La majoria d’aquests espais eren emesos, bàsicament, per Radio Barcelona i Radio Nacional de España.
Però, per sobre de tot, hi havia un programa obligat, de Ràdio Barcelona, que moltes famílies vigatanes escoltaven amb fervor missaire, els diumenges al matí: «La comarca nos visita». Es tractava d’un divertiment radiofònic, amb actuacions en directe, entrevistes a personatges de les comarques barcelonines (amb un important deix de provincianisme ridícul) i un espai benèfic que es deia «Domingo Feliz», on es narrava l’alegria passatgera de diferents nens orfes que la ràdio convidava, cada setmana, a menjar en un restaurant o que portava a un parc d’atraccions, amb les despeses pagades. El programa va començar l’any 1958 i es va allargar fins l’abril de 1972, que va tancar la persiana per jubilació del seu conductor, Enrique Fernández, conegut com «El caballero del micrófono».
«La comarca nos visita», realitzat en castellà, emetia alguna cançó tradicional en català, com ara Rosor, o sardanes (cantades habitualment pel fill d’Emili Vendrell, que era tenor). Normalment, però, els artistes convidats cantaven en castellà. Va ser en aquest programa que el famós Dúo Dinámico va fer la seva primera actuació, popularitzant l’himne generacional Quince años tiene mi amor, de ressonàncies pederastes. Una altra parella, Los Hermanos Calatrava, també van debutar a «La comarca nos visita».
El curs acadèmic 1968-1969, quatre anys abans de la liquidació de «La comarca nos visita», es va inaugurar l’Institut Jaume Callís, el primer centre públic de batxillerat a la comarca d’Osona. Va ser una fita que va suposar la fi del predomini privat a l’ensenyament secundari i l’accés estudiantil a un sistema educatiu amb aules mixtes, on van confluir nois i noies provinents d’escoles d’ideari catòlic (monges, maristes, Sant Miquel i el Seminari Conciliar), a més dels treballadors que estudiaven el batxillerat nocturn. Tot plegat va suposar, si més no per als alumnes, un alliberament personal i la constatació que la societat laica estava formada per individus de gèneres diferents, amb drets socials i educatius igualitaris.
Els primers anys de l’Institut van coincidir amb un cert desgovern de la junta directiva, personalitzada en el seu director, Ricard Lázaro, un home a qui li agradava molt fumar cigars, jugar a escacs i menjar costelles amb all i oli, però que no va acabar de trobar un sistema raonable per dirigir el centre; i això ho van aprofitar els alumnes per deixar anar les energies emmagatzemades durant els cursos passats a les escoles privades, de vegades amb una certa crueltat envers el professorat circumstancial. Les gambirotades i les bromes eren el pa de cada dia. I també es van muntar moltes manifestacions reivindicatives, impulsades sobretot pels alumnes del batxillerat nocturn. Més endavant, el desgovern dels primers anys al centre va donar pas a un sistema educatiu més rígid i a una direcció més madura que van acabar amb el descontrol docent dels primers anys. I el moviment de protesta del l’alumnat va passar de l’espontaneïtat àcrata a les accions polítiques coordinades per organitzacions i partits antifranquistes més ordenats i disciplinats.
La possible supressió del batxillerat a l’Institut Jaume Callís representa un retrocés brutal en el temps i constata la poca sensibilitat d’un govern d’esquerres que, a banda d’oblidar els orígens i la identitat del poble que representa, ha renunciat al seu ideari fonamental i ha convertit els ciutadans amb drets en simples clients d’un supermercat sense entranyes. L’estigma de «La comarca nos visita» ha ressuscitat i haurem de tornar a examinar-nos de revàlida a Manresa.
El Departament d'Educació assenyala com a alternativa a la supressió del batxillerat nocturn a Vic la possibilitat de fer els estudis de forma no presencial o cursar-los a Manresa. Per als sindicats, l'opció d'anar a Manresa és incompatible amb la majoria de jornades laborals. D’altra banda, tal com també diuen els sindicats, no es pot oblidar que la modalitat de batxillerat que es vol fer desaparèixer permet exercir el dret a l’educació, més enllà de les edats habituals en l’etapa d’aprenentatge, dóna segones oportunitats i fa una funció social de reequilibri i d’equitat, tot possibilitant que la població més necessitada econòmicament pugui preparar-se, en temps de crisi, per a una nova sortida professional.
Qui signa aquesta columna digtital forma part d’una generació que va créixer i es va formar a Vic durant la segona etapa del franquisme i el nacional-catolicisme. Com a tots els alumnes de la meva època, em va tocar cursar els anomenats batxillerats elemental i superior, dos cicles que culminaven amb un paorós i traumàtic examen de revàlida que els estudiants de Vic havíem de passar a Manresa, a l’Institut Lluís de Peguera. Tot un preludi del paper predominant que la capital del Bages acabaria tenint a les comarques de la Catalunya Central, com alternativa absurda al centralisme barceloní. I un tràiler del que els espera, si Déu no hi posa remei, als treballadors osonencs i ripollesos que vulguin estudiar el batxillerat nocturn.
Durant la dècada dels seixanta, quan els habitants de Comarquinal (Vic) anàvem a Barcelona, vivíem una autèntica aventura. Com que gairebé ningú no tenia cotxe, ens desplaçàvem en els vells trens de fusta de RENFE (unes inicials que segons la llegenda popular significaven Reunidos Estamos Nosotros Fastidiando España). Una vegada emergíem de les entranyes de la terra, a la Plaça de Catalunya, el primer que fèiem era entrar a El Corte Inglés per pujar i baixar les impressionants escales automàtiques, un invent desconegut per nosaltres (igual que els semàfors), comparable a una nau espacial.
Però a banda de la relació física amb Barcelona, també hi estàvem lligats per una mena de cordó umbilical tronat i resclosit: la ràdio. Aquells dies, els manaies i la gent important de la capital, als pobres pagesos de Vic (gent provinciana) ens tenien per ben poca cosa. I nosaltres, immersos en un anacrònic complex d’inferioritat, els fèiem el joc i estàvem convençuts que érem uns estaquirots.
I com que la televisió encara estava a les beceroles, des de les llars vigatanes escoltàvem el «Diario Hablado», de Radio Nacional de España, a l’hora de dinar. I, en horaris diferents, també, ens empassàvem els mítics programes «Taxi Key», «Tambor», els consultoris sentimentals de Montserrat Fortuny i Helena Francis, «Radioescope«, «La hora del Ángelus», les radionovel·les de Guillermo Sautier Casaseca, «De España para los españoles», «Caravana», «Fin de semana», «Protagonistas» o l’entranyable «Campaña Benéfica» dels senyors Dalmau i Viñas (un programa on un servidor va participar cantant la cançó nadalenca Xarrampim-xarramia, conjuntament amb els companys d’escola de Vic). La majoria d’aquests espais eren emesos, bàsicament, per Radio Barcelona i Radio Nacional de España.
Però, per sobre de tot, hi havia un programa obligat, de Ràdio Barcelona, que moltes famílies vigatanes escoltaven amb fervor missaire, els diumenges al matí: «La comarca nos visita». Es tractava d’un divertiment radiofònic, amb actuacions en directe, entrevistes a personatges de les comarques barcelonines (amb un important deix de provincianisme ridícul) i un espai benèfic que es deia «Domingo Feliz», on es narrava l’alegria passatgera de diferents nens orfes que la ràdio convidava, cada setmana, a menjar en un restaurant o que portava a un parc d’atraccions, amb les despeses pagades. El programa va començar l’any 1958 i es va allargar fins l’abril de 1972, que va tancar la persiana per jubilació del seu conductor, Enrique Fernández, conegut com «El caballero del micrófono».
«La comarca nos visita», realitzat en castellà, emetia alguna cançó tradicional en català, com ara Rosor, o sardanes (cantades habitualment pel fill d’Emili Vendrell, que era tenor). Normalment, però, els artistes convidats cantaven en castellà. Va ser en aquest programa que el famós Dúo Dinámico va fer la seva primera actuació, popularitzant l’himne generacional Quince años tiene mi amor, de ressonàncies pederastes. Una altra parella, Los Hermanos Calatrava, també van debutar a «La comarca nos visita».
El curs acadèmic 1968-1969, quatre anys abans de la liquidació de «La comarca nos visita», es va inaugurar l’Institut Jaume Callís, el primer centre públic de batxillerat a la comarca d’Osona. Va ser una fita que va suposar la fi del predomini privat a l’ensenyament secundari i l’accés estudiantil a un sistema educatiu amb aules mixtes, on van confluir nois i noies provinents d’escoles d’ideari catòlic (monges, maristes, Sant Miquel i el Seminari Conciliar), a més dels treballadors que estudiaven el batxillerat nocturn. Tot plegat va suposar, si més no per als alumnes, un alliberament personal i la constatació que la societat laica estava formada per individus de gèneres diferents, amb drets socials i educatius igualitaris.
Els primers anys de l’Institut van coincidir amb un cert desgovern de la junta directiva, personalitzada en el seu director, Ricard Lázaro, un home a qui li agradava molt fumar cigars, jugar a escacs i menjar costelles amb all i oli, però que no va acabar de trobar un sistema raonable per dirigir el centre; i això ho van aprofitar els alumnes per deixar anar les energies emmagatzemades durant els cursos passats a les escoles privades, de vegades amb una certa crueltat envers el professorat circumstancial. Les gambirotades i les bromes eren el pa de cada dia. I també es van muntar moltes manifestacions reivindicatives, impulsades sobretot pels alumnes del batxillerat nocturn. Més endavant, el desgovern dels primers anys al centre va donar pas a un sistema educatiu més rígid i a una direcció més madura que van acabar amb el descontrol docent dels primers anys. I el moviment de protesta del l’alumnat va passar de l’espontaneïtat àcrata a les accions polítiques coordinades per organitzacions i partits antifranquistes més ordenats i disciplinats.
La possible supressió del batxillerat a l’Institut Jaume Callís representa un retrocés brutal en el temps i constata la poca sensibilitat d’un govern d’esquerres que, a banda d’oblidar els orígens i la identitat del poble que representa, ha renunciat al seu ideari fonamental i ha convertit els ciutadans amb drets en simples clients d’un supermercat sense entranyes. L’estigma de «La comarca nos visita» ha ressuscitat i haurem de tornar a examinar-nos de revàlida a Manresa.