Diu al seu web: "No tot es cura amb l'art, però moltes coses sí". I té tota la raó, sobretot si es tracta del seu, d'art. Explica que omplir una paret de 220 m2 no és cosa fàcil. A mi em sembla un miracle. Deixa la seva petjada pels pobles en murals que parlen i que ens encaterinen a primera vista, perquè això és el que fan els seus personatges, sempre lligats per fils misteriosos que, tanmateix, els deixen ser i fer lliures.

Laia Sauret, que viu a Cantoni, explica amb senzillesa que deixa el seu rastre de traç vermell a les parets de diferents pobles. Penso concretament en l'Esquirol, Terrassa i, l'últim, Roda de Ter. A mi, que no tinc ni idea de pintura, els seus murals em captiven de manera immediata per la seva simplicitat i la seva bellesa. I penso que un mural, tal com els dissenya ella, és una petjada que no esborrarà el temps, perquè precisament els seus dibuixos cavalquen a través dels anys i fan que deixi de tenir importància que en tinguem 10 o 90.

No he vist el de Terrassa, però sí els de l'Esquirol i Roda. A l'Esquirol, envoltant la residència d'avis, s'hi troben tota mena de personatges que fan, com diu la seva inscripció, El camí de cada dia. I el fil vermell teixit amb el pinzell de la Laia, lliga lletres i una ciclista, un guitarrista, una persona que juga amb un gos, uns avis fent mitja... i és una història que allarga el mural blanc i que fa que no s'acabi mai.

A Roda de Ter, i sota les consignes de Respectem i Fem cultura, el fil (que sembla que sigui una continuació del de l'Esquirol, d'aquell que no s'acabava) lliga criatures en un gronxador, històries d'amor i un ball tan nostre com la sardana. I aquí el fil s'entortolliga per dir, entre cabdell i cabdell, Només amb un somriure que em facis tot passant, ja m'omplo d'alegria i veig el món més gran. I poc més pot fer perquè arriba al riu, que, si no, continuaria enllà, enllà, i no s'acabaria mai.

Jo li he demanat encàrrecs personals que considero i guardo com una joia. Però tot el que fa, i molt especialment els murals, és una autèntica delícia, una exquisidesa molt sensible i pròxima, que, efectivament, fa el món més gran... i més delicat, i més humà.