El passat dissabte 14 d'octubre va tenir lloc el romiatge de la Diòcesi de Vic en motiu dels 125è. aniversari de la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a Patrona de Catalunya. L'acte central fou la Missa Conventual celebrada a la basílica i presidida pel Bisbe, Mons. Romà Casanova, amb l'absència del Pare Abat que estava recuperant-se d'una operació, i que finalment no va poder rebre els peregrins tal com estava previst en el programa. Uns 600 peregrins de la geografia de la diòcesi es van fer presents al Monestir, entre ells 150 procedents d'Igualada i comarca, que hi van accedir en autocars, a peu i en cotxe particular.

 

En l'homilia, Romà Casanova va manifestar "expressa l'estima i veneració que tenim a aquesta Muntanya Santa perquè ella és el tron preciós de Maria, la Mare del Senyor, que és també la nostra Mare, i amb el títol de Montserrat la tenim com a Mare i Reina de tots els catalans" i va recordar els vincles històrics que hi ha entre el bisbat i Montserrat, "la Mare de Déu és la nostra patrona, fins fa 150 anys aquest monestir pertanyia a la diòcesi. El fundador, l'Abat Oliva, també era bisbe de Vic". Repassant el paper de Torras i Bages, i Verdaguer en la devoció a la Verge afirmà que "no volem que es perdi l'amor envers Maria".

 

Continuà el prelat diocesà, qüestionant-se "homes i dones del segle XXI, què n'hem fet, del nostre baptisme? El nostre país, la nostra terra, els nostres costums, els nostres camps i muntanyes manifesten que som una terra que ha estat impregnada de Crist i del seu Evangeli. Però perquè això sigui una realitat cal tenir en compte els milers i milers d'homes i dones que en el seu cor han viscut la gràcia de la filiació divina. Catalunya, amb tota evidència, té arrels cristianes. I si aquestes arrels s'arrenquessin o s'assequessin aquest país podria continuar anomenant-se Catalunya; però no seria la Catalunya que amb més de mil anys els homes i dones han anat construint amb els treballs i esforços, amb l'amor i el perdó i també amb les dificultats i pecats nostres i d'altres." Romà Casanova va insistir "no creguem en cap altre salvador, la única porta de la salvació i de la vida, és Jesucrist. Avui l'opció personal de ser cristià és difícil" i manifestà que "algunes lleis que configuren el nostre país no són adients a la cultura cristiana i són contràries a la mateixa persona humana, sembrant la cultura de la mort.".

 

El Bisbe va defensar que "la nostra fe i la nostra vida vagin unides, no podem viure com si Déu no existís, és això el que erradica la fe cristiana de les nostres famílies i parròquies". Com a conclusió va presentar a la Verge "som aquí presentant al Senyor tots els nostres esforços en el camp de la catequesi i de l'escola i, al mateix temps, amb els fracassos del qui sembra i solament veu una minsa collita, any rera any. Som aquí veient que els nostres preveres es fan grans donant-se amb fidelitat i tenen pocs, molts pocs successors. Som aquí portant en el nostre cor la llunyania dels nostres joves de Crist i de l'Església. Som aquí amb el dolor de veure molts matrimonis trencats i els fills amb el cor dividit. Som aquí veient el nostre poble envellir sense relleu d'infants i joves que són un do del Senyor. Som aquí portant la solidaritat amb els qui han vingut de països llunyans, posant en perill la seva vida, cercant un futur millor per a ells i els seus fills. Som aquí portant en el record les mirades de tants joves i adults que tenen moltes coses però no tenen un futur d'esperança al davant perquè no tenen la fe que omple el cor i obre l'horitzó de la vida. Som aquí ... cada un de nosaltres, amb la nostra fe i esperança, però també amb els nostres pecats i defallences, amb les nostres divisions i desconfiances". Tot plegat ho va presentar a Maria "mare de consol i esperança, que mai abandonarà els seus fills en el sofriment".