La riquesa del català parlat a Vic

El juliol del 2014 Jaume Medina va publicar a Barcelona “El parlar d'una família vigatana”, dos volums en què és estudiat el català parlat actualment a Vic i a la comarca d'Osona. El treball, fruit de la replega de materials durant els darrers trenta anys, mostra com en l'actualitat la llengua catalana manté en  determinats àmbits un altíssim grau de genuïnitat i de riquesa en continuïtat amb una tradició de segles.

En aquesta crònica s’explica la gènesi del llibre i es fa un repàs de la biografia de l’autor i la seva trajectòria professional. Al final del reportatge el lector hi trobarà un apèndix amb una selecció d’alguns exemples curiosos del vocabulari vigatà rescatat per Jaume Medina, des de mots característics de la capital osonenca, motius i modismes, fins a idiotismes locals, refranys, trets fonètics, exclamacions, comparacions i frases fetes diverses.

A la foto de portada:D'esquerra a dreta i de dalt a baix: besavis materns, pare, mare, rebesavi matern, avi matern, pare (tercer per l'esquerra). Foto: Arxiu familiar Jaume Medina

------------------------------------------------------------------------

Jaume Medina (1949) és filòleg, poeta, investigador, editor, traductor d'algunes de les obres més renomenades de la història de la literatura i catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Se’l pot definir perfectament com un erudit de cap a peus –un savi vigatà integral– que durant tota la seva trajectòria professional ha fet un ingent treball de formiga, sovint poc reconegut en el marc de la frivolitat que impera en el món de la cultura.

Parlo amb ell l’endemà de Sant Jordi, un assolellat dia d’abril, a la plaça dels Màrtirs de Vic, coneguda popularment com la “plaça dels porcs”, un indret a molts pocs metres del carrer Nou, on es va criar de petit.

Fill de la popular esparteria vigatana Casanovas, va anar de jove a estudiar la carrera de lletres a Barcelona, on resideix de llavors ençà. Tanmateix mai no ha abandonat la seva vinculació amb la ciutat de Vic, on té molts familiars i amics. Dedicat al seu treball de professor, d’investigador, de traductor i de creador, Medina explica que “fins als quaranta anys vaig treballar amb una màquina d’escriure Olivetti, envoltat de papers plens de ratllades i paraules esborrades amb típex. Els meus veïns sabien quan jo no era a casa perquè hi havia molta calma i no escoltaven el soroll del tecleig. Fa vint anys llargs que em vaig adaptar a les noves tecnologies i vaig començar a utilitzar l’ordinador”.
 

Aprofita els caps de setmana i les vacances per venir a la Plana de Vic, a Calldetenes, on s’instal·la en un pis que té al llindar de la masia familiar materna situada al bell mig de la població. Ben bé al costat, la família hi té una petita nau que la seva germana Teresa ha convertit en un petit Museu de l’Esparteria, amb centenars d’utensilis i elements lligats a l’ofici que ella ha restaurat i classificat.

Fins fa poc, venia a Vic, a l’esparteria del carrer Nou número 25, a visitar el seu pare, malauradament traspassat aquesta primavera als 91 anys. Ramon Medina i Fabregó, el seu progenitor, era un home humil i afable que va ser, al costat de la seva mare, Carme Casanovas i Margenet, la principal font de l’estudi lingüístic que va cristal·litzar el juliol del 2014 en un imprescindible llibre sobre la llengua catalana parlada a Vic.

30 anys recollint informació

El parlar d'una família vigatana està format per dos volums de 800 pàgines en total que dibuixen un retrat del català parlat actualment a Vic i a la comarca d'Osona. Segons Medina, “es tracta d’un treball intens, fruit de la replega de materials durant els darrers trenta anys, una mostra com en l'actualitat la llengua catalana manté en determinats àmbits un altíssim grau de genuïnitat i de riquesa en continuïtat amb una tradició de segles”.

Recollint paraules, modismes, locucions, dites, refranys i frases fetes, l’autor va elaborar un dels estudis filològics més exhaustiu que mai s’ha fet sobre el català de la Plana de Vic i, per extensió, d’Osona. En uns moments en què els potents mitjans de comunicació propis imposen, inconscientment o deliberadament, un model de llengua més aviat pobre i sovint supeditat a uns patrons estranys, el seu llibre mostra la riquesa, la varietat de registres i la vitalitat lingüística d’una concreta àrea catalana, Osona, amb una llengua plena de vigor i vivor. Es tracta d’un vocabulari enginyós i unes formes molt riques en sonoritat musical. També és un lèxic molt descriptiu, de vegades poètic i surrealista, però sempre suggeridor i sovint amb arrels onomatopeiques.

A l’hora de publicar el seu treball, Medina va trucar la porta de l’editorial Llibres de l’Índex “perquè l’editor em va posar unes condicions econòmiques que vaig poder assumir. De fet, aquest llibre, me’l vaig finançar inicialment jo, encara que de seguida vaig poder comptar amb l’ajuda de la família, de l’Ajuntament de Vic i de la fundació Puig-Porret. Publicar aquesta, mena de treballs és molt difícil. Els empresaris habitualment volen guanyar diners. De fet, el treball La lenta agonia del català, també me l’he pagat jo”. A Medina no li falta raó, perquè el gènere filològic, per més important i interessant que sigui, no és rendible.

Avantpassats amb arrels osonenques des del 1700

L’arbre genealògic de Jaume Medina té les arrels a la comarca d’Osona, amb avantpassats des del 1700, sense descobrir-ne cap que no fos d’aquesta comarca. El pare i la mare d’en Jaume van néixer a Vic. Ell, mecànic de cotxes, era fill d’un bracer de Rupit i d’una vigatana; ella es va criar a l’esparteria que l’any 1920 havia muntat el seu pare, Jaume Casanovas, al carrer Nou de Vic. Aquest va ser el domicili on els pares d’en Jaume van establir la seva residència i on van criar els seus sis fills.
 

L’avi Jaume havia nascut a Vic (el 1893), igual que l’avia materna, Teresa Margenet i Isern (nascuda el 1892). Els avantpassats d’aquesta eren pagesos i residents a Riuprimer, Collsuspina, Granollers de la Plana, Sant Llàtzer i Taradell. Per la seva banda, l’avi Jaume tenia els avantpassats a Calldetenes, on havia fet de pagès el seu avi Jaume (rebesavi, doncs, del filòleg), fill d’una manlleuenca i un masover de Folgueroles. Actualment, els sis germans Medina Casanovas conserven la casa de pagès de Calldetenes. Com s’ha dit més amunt, la branca paterna té els seus orígens a Rupit, però també a Alpens, als carrers de la Gelada i de Manlleu de Vic, a Granollers de la Plana i a Gurb.

Aquest és el marc on es desenrotlla la llengua que Jaume Medina va estudiar, analitzar i sistematitzar en el seu llibre. El seu mètode de treball durant tres dècades de prendre apunts a l’esparteria vigatana va consistir a “anar sempre amb un paper i un llapis a la butxaca, parar l’orella i estar sempre atent. Em vaig passar moltes hores al costat del pare, escoltant i recollint tot el que deia, una base de llenguatge molt rica i variada. La mare també tenia un llenguatge ric i potent, igual que l’avi Jaume. Al moment de redactar el llibre vaig treballar pas a pas. Per exemple, a casa els anava recitant tots els refranys catalans coneguts i els pares m’anaven dient els que ells coneixien per utilitzar-los o per haver-los escoltat a Vic”.

El primer volum, que comença amb una introducció sobre la família i l’activitat de l’esparteria en el context d’un Vic on malgrat el franquisme només es parlava en català, desenvolupa un ampli llistat de motius de cases i persones, la descripció del Vic dels anys cinquanta, els castellanismes vigatans, la iodització i el ieisme, els idiotismes, el llenguatge de les hores del rellotge, els lligams familiars, el festeig i el casament, les exclamacions, els vocalismes, les esses sonores i sordes, les respostes de rebot, les semblances i comparacions, els mots mal dits i els refranys més utilitzats a Vic entre d’altres. El segon volum del llibre El parlar d’una família vigatana està dedicat a les locucions, dites, frases fetes i un extens repertori lexicogràfic, una mena de diccionari vigatà.
 

De l’esparteria vigatana a la Universitat de Barcelona

Jaume Medina Casanovas va néixer a la clínica l’Aliança de Vic el 6 abril 1949. Fill gran d’una colla de sis germans, als dos anys el van portar a l’escola de Casa Caritat, amb les monges de Sant Domingo, on va estar fins als set anys. Al cap de poc va començar a jugar al mig del carrer Nou: “En aquella època hi havia pocs cotxes. Amb els amics ens amagàvem a les escaletes i jugàvem a la cuit, a mistri, saltar i parar, a pilota, a saque i a bales”, rememora.

Posteriorment va fer el preparatori, l’ingrés i tot el batxillerat al col·legi de Sant Miquel dels Sants –aleshores dirigit per mossèn Barniol (l’Amo)– on va tenir alguns mítics professors coneguts pels seus sobrenoms: en Capses, el Pirata Cojo, en Pau (de Centelles), en Topolino, el Peix…

 Tot i que s’ha passat bona part de la vida llegint i escrivint, l’afició pels llibres va ser tardana: “Quan era adolescent no m’agradava llegir. A Sant Miquel havia escrit alguna cosa sense importància. Allà, la literatura l’ensenyaven en castellà. En català només hi vaig aprendre una quarteta de L’Atlàntida de Verdaguer, als 14 anys. Després, quan vaig repetir el preuniversitari a l’institut de Manresa, d’on era director espiritual el meu oncle Jacint Medina, que tenia tota l’obra verdagueriana, em vaig empassar l’Atlàntida sencera, de cap a cap. Entendre-la va ser el meu primer gran triomf. A Manresa hi vaig estar un any i em vaig centrar bàsicament en l’estudi del llatí i el grec. En vaig aprendre molt i em vaig confirmar en la meva voluntat d’estudiar llengües clàssiques”, recorda.

Aleshores es va matricular a la Universitat de Barcelona. “Per raons econòmiques i per preservar-me dels trencacolls de la capital, la família em va fer anar a viure a casa d’una tia de la meva mare, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Acostumat a la tranquil·litat vigatana, em va costar adaptar-me a la ciutat, em queia molt gran. Però al cap de dos anys m’hi vaig adaptar. Després sempre m’hi he trobat tan bé com a la Plana”.

Del seu pas com alumne per les aules universitàries, destaca especialment el seu professor de llengua espanyola a primer: “Don Eugenio de Bustos. En conservo molt bon record perquè em va obrir els camps teòrics de la lingüística. Era un bon pedagog. També vaig tenir un bon professor de llatí, Joan Bastardas, amb qui ens teníem mútua simpatia”.

Cinc anys després, l’any 1972, es va llicenciar en filologia clàssica i el 1976 es va doctorar per la Universitat Autònoma de Barcelona, on va llegir una tesi sobre Els ritmes clàssics en la poesia catalana. Professor de Filologia Llatina d’aquesta última universitat des del 1972, també n’és catedràtic des del 2009.

Poeta, traductor dels llatins i estudiós de Carles Riba

A banda de la seva activitat docent, cal dir que durant anys també ha conreat la poesia i ha publicat quatre llibres: Temps de tempesta (1974), Encalçar el vent (1976), Dura llavor secreta (1990) i D’ara i de sempre (2000). A aquests poemaris, cal afegir-hi Coples devotes, un llibre on va aplegar diversos escrits relacionats amb la temàtica religiosa, la majoria encàrrecs del seu oncle capellà, com una peça teatral sobre les benaurances, uns goigs alternatius de la Mare de Déu del Roure de Camprodon i un sonet.

La seva creació poètica va començar a l’època universitària quan el filòleg vigatà Narcís Garolera li va presentar en Miquel Desclot, a través del qual va entrar en contacte amb Ramon Pinyol i Maria Mercè Marçal (també estudiants de filologia clàssica) i amb en Xavier Bru de Sala. “Tots plegats vam fundar la col·lecció de poesia «Llibres del Mall», que en Ramon Pinyol va tirar endavant durant una colla d’anys”.

 Com a investigador, Medina ha dedicat un bon nombre d’estudis a la filologia llatina, amb traduccions d’autors de totes les èpoques de la llatinitat. Tot va començar “al pati de Lletres de la facultat, quan ens trobàvem la colla de poetes. Alguns d’ells em van animar a traduir coses del llatí. Vaig començar traduint quinze versos d’Ovidi, un encàrrec de Desclot”, apunta. Després van venir altres autors: Catul, Virgili, Horaci, Ovidi, Suetoni, Sant Agustí, l’Abat Oliba, Anselm de Canterbury, Ramon Llull, Erasme. El primer triomf del filòleg en aquest camp li va arribar l’any 1982, quan li van concedir el premi de la Generalitat a la millor traducció al català per la seva versió de l’Elogi de la follia, d’Erasme.

En filologia catalana ha brillat realitzant estudis sobre Verdaguer, Torras i Bages, Guimerà, Carner i altres autors del segle XX. Però sobretot ha excel·lit com a especialista en la vida i l’obra de Carles Riba, amb llibres com Carles Riba (1893-1959) (1989) i La plenitud poètica de Carles Riba: El període de les ‘Elegies de Bierville' (1994), i també com a editor d’epistolaris, entre els quals figuren el de Josep Torras i Bages i el de Josep Carner.

Per al filòleg vigatà, l’home que més ha publicat sobre Riba, el seu interès per l’insigne poeta també va començar amb el grup de poetes abans citat: “Com que Riba havia traduït els clàssics, ells em van animar a seguir el seu camí. Quan feia segon de carrera, el professor Blecua ens va posar com a lectura obligatòria les Elegies de Bierville. Quan vaig llegir el llibre no vaig entendre res. Però l’atractiu de voler entendre’l em va portar a rellegir-lo fins que ho vaig aconseguir. El repte sempre és la dificultat, no la facilitat”, sentencia.

La petja de Ramon Llull

En els darrers anys ha col·laborat en l’edició de les obres llatines de Ramon Llull, del qual ha publicat la Rhetorica noua, el Liber de natura, el Liber quid debet homo credere de Deo, el Liber de mille prouerbiis, el De doctrina puerili i les Orationes et contemplationes intellectus. Així explica Medina l’origen del seu interès per Llull: “Curiosament no vaig dedicar-me a estudiar el gran escriptor i filòsof com a admirador. Fa anys, la meva professora de l’Institut Alemany de Barcelona em va animar a anar a fer un curs intensiu de la llengua germànica a la ciutat de Friburg de Brisgòvia. Hi vaig anar i em vaig instal·lar un mes al bosc de la Selva Negra, en un poblet bucòlic i idíl·lic, a dos quilòmetres de la ciutat. Mentre era allà vaig saber de l’existència del Raimundus Lullus Institut. Vaig conèixer aquella gent i em van suggerir que demanés una beca per col·laborar en l’edició de les obres llatines de Llull, un projecte gegantí que abasta 280 obres, de les quals només 50 s’han conservat en català. La majoria van ser escrites en llatí. La beca no me la van donar, però al cap d’uns quants anys, un company que va estar a Friburg em va dir que la gent de l’Institut es recordaven de mi. Aleshores vaig decidir treballar l’obra de Llull des de Catalunya i vaig editar sis llibres amb aparat crític i notes”.

Jaume Medina al seu estudi de Calldetenes. Foto: Toni Coromina

En un altre àmbit, Medina també ha estat un dels col·laboradors de la Història de la literatura catalana, de Riquer-Comas-Molas: “Quan l’editorial Ariel va decidir acabar l’edició d’aquesta extensa obra iniciada per Riquer (amb quatre volums dedicats a l’edat mitjana i el Renaixement), i després continuada per Antoni Comas (que va fer la Decadència), finalment va tocar el torn a Joaquim Molas (que va ser l’encarregat de treballar l’època que va de la Renaixença fins als nostres dies). Aleshores, Molas em va demanar que col·laborés fent els apartats dels volums 10 i 11 dedicats als historiadors de la literatura catalana i els crítics literaris”.

Els articles de Jaume Medina han aparegut en diverses revistes d’investigació i de creació, com Els Marges, Faventia, Reduccions, Llengua & Literatura, Serra d’Or, Revista de Catalunya o L’Avenç, entre d’altres. Ha publicat en les col·leccions de Textos Filosòfics, Clàssics del Cristianisme i Fundació Bernat Metge. Ha donat nombrosos cursets, seminaris i conferències sobre literatura clàssica i literatura catalana, ha estat fundador de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics (1979), coordinador del ‘Simposi Carles Riba’ (1984) i és membre del consell de direcció de la Fundació Bernat Metge (1993). Ha estat guardonat amb el Premi Josep Carner, de l’Institut d’Estudis Catalans (1997), amb el premi a la millor traducció catalana de l’any 1982, per la Generalitat de Catalunya, amb el Vè Premi Fundació Congrés de Cultura Catalana de Biografia i Estudis Històrics (1988), amb el Premi Crítica ‘Serra d’Or’ 1990 i amb el Premi de Crítica Literària Jaume Bofill i Ferro (1999).

L'ús del català en els mitjans de comunicació

El juliol del 2013, Jaume Medina va publicar el llibre La lenta agonia del català, o l'ús de la llengua en els mitjans de comunicació (Llibres de l’Índex), fruit també de llargs anys de treball que va començar l’any 1995. En aquesta obra, molt crítica amb el llenguatge utilitzat en el món del periodisme, l’autor constata “l’estat de degradació a què ha arribat la llengua catalana. Durant molt de temps he anat espigolant en els mitjans audiovisuals o en la premsa escrita, sobretot a l’hora dels àpats. Dinava i sopava amb un paper i un bolígraf al costat i anava apuntant el que deien els locutors. També vaig analitzar la premsa escrita i alguna emissora de ràdio”.

 En aquest llibre, Medina repassa els castellanismes, la iodització, el ieisme i el lleisme en els mitjans, a més dels barbarismes, les expressions defectuoses i incorrectes, el mal ús dels verbs i dels pronoms febles, les barroeries i la fonètica. També mostra alguns neologismes i mots mal emprats. I s’atura a analitzar les locucions televisives i radiofòniques, el programa de TV3 El gran Dictat o les locucions de Catalunya Música.

El seu diagnòstic és més aviat pessimista: “No sé què dir. Per alguns filòlegs, com Joan Corominas, el català està salvat. Jo no ho veig tan clar. Vivim uns moments totalment paradoxals. Per una banda hi ha un gruix de gent important que té un català ric i genuí, arrelat en una tradició històrica que es remunta fins a Ramon Llull. Però per l’altra, tenim uns mitjans de comunicació amb uns professionals que han après a moure’s en el seu àmbit, encara que sovint sense gaires exigències en el camp de la llengua; potser no tenen bons assessors o professionals del llenguatge, no ho sé. Molts d’ells, habitualment tradueixen mentalment del castellà al català. Bona part dels periodistes que escoltem o llegim es passen el dia parlant en castellà. Malgrat la suposada normalització del català, per inèrcia hi ha una situació de domini del castellà. Potser no és tan forta com durant el franquisme. La normalització ha anat bé, però no n’hi ha prou. És d’agrair que els professionals d’origen castellanoparlant, parlin el català. Però no ho fan de manera gratuïta. No s’integren en la catalanofonia. Continuen amb les seves estructures castellanes”, es lamenta.

El filòleg vigatà fa un toc d’alerta “als polítics, als acadèmics, als responsables del món de la comunicació i a la comunitat catalanoparlant en general, perquè reaccionin davant del deteriorament contrastat del signe més característic de la identitat catalana: la llengua”, rebla.

És una llàstima que en el context actual, erudits i savis com Jaume Medina hagin de fer esforços titànics per mantenir i reforçar els fonaments bàsics de la cultura catalana: la llengua. Per desgràcia, el món editorial i les administracions estan més interessats a publicar i magnificar les frivolitats de quatre autors mediàtics, diletants de la cultura de saló.

---------------------------------------------------------------

APÈNDIX: EXEMPLES DEL VOCABULARI VIGATÀ
 

Motius, ioditzacions, ieismes i idiotismes vigatans

Motius de cases: Bar dels Toreros, Ca l’Africano, Ca l’Arrencabigotis, Ca l’Escombriaire, Ca l’Esgarrapacristos, Ca l’Esteve dels Burros, Ca la Gitana (o Ca la Tana), Ca la Miracielos, Ca la Monja, Ca la Noia Rosa, Ca la Pageseta, Ca la Petronilla, Cal Cadiraire, Cal Cigronaire, Cal Fideuer, Cal Curt, Cal Moro, Cal Patriarca, Cal Pudent, Cal Sord, cal Set, Cal Xavo, Cal Xulo, Cal Boca, Can Calces, Can Cagarrina, Can Camagre, Can Camaprim, Can Cap-i-cul, Can Cap-i-galtes, Can Carinyo, Can Cul-i-cuixes, Can Duros, Can Llàgrimes d’ase, Can Manel de les Musiques, Can Merdaseca, Can Mitjonets, Can Patuleiu, Can Parenostres, Can Penja-i-despenja, Can Pessic, Can Rata, Can Samarretes, Can Sopes, Can Tofe, Can Tomaca, Can Xauxa, Can Xetes.

Motius de persones: En Barraquetes, En Bombetes, En Borra, Mossèn Brillantina, En Bufatripes, En Cap-i-cul, En Capses, En Cintet Poi-puça, Mossèn Cuca, En Culdefusta, En Cul-i-cuixes, El Doctor Xeringa, Mossèn Escopeta, Mossèn Esnack, La Felona, La Fustereta, En Lleganya, El Manxaire, El Mariscal Llaunes, Mossèn Mastega-rocs, En Merdaseca, En Mig metro, En Miracielos, La Miraiets, La Nabus, El Niño de la Brotxa, Mossèn Papaiona, En Pastilletes, La Pinxa, Mossèn Passi-ho bé, La Tetus, En Topi, En Xarando, En Xixolina,

Exemples de iodització i el ieisme (paraules que han substituït la ‘ll’ Per la ‘i’): Abeia, acabaies, agrumoiar, agüia, aioli, amagatai, assoleiar, atracaiar, badaiar, bavaies, borrai, cabei, carai, Centeies, cuiera, daia, encenai, despuiar, engandaiar, esclofoia, escorcoiar, espantaveies, estenaies, fiol, fonoi, godaiar, Granoiers, grumoi, jovenaia, oreiut, paier, penjoi, pessigoies, poiancreda, raia, raspai, remuiar, rondaia, rovei, roveió, taiadits, Toreió, tovaió, tovaiola, trebaiar, ui, uial, vei, ventaiot...

Idiotismes vigatans: Dels esternuts en diem “etxabuiros”. De la cola o la pega d’enganxar en diem “enganxa”. Del betum en diem “bola”. De confessar-se en diem “Anar a esporgar el pruner”. Anar a fer un riu és “anar a canviar l’aiga de les olives”. “Anar a Manlleu sense passar pel pont”, equival a haver demanar un préstec. Un “xafastre” és una desgràcia grossa. Un “xarbascat” és un ruixat sobtat. Les “mandonguilles” a Vic són anomenades “pilotilles”. Les “burilles” són “torraines”. A Vic, el soroll és anomenat sempre “fressa”. Una persona que té mal humor es diu que té “mala lluna”.


Trets fonètics i exclamacions 

Exemple de trets fonètics característics de Vic: “A veràs” (ja veuràs). “A vere” (a veure). “Afogar-se” (ogefar-se). “Amoto” (moto), “Anous” (nous). “Arcalde” (alcalde). “Asmari” (armari). “Aureia” (orella). “Ballana” (avellana). “Bercoc” (albercoc), “Bargueta” (bragueta). “Brenar” (berenar). “Betzina” (benzina). “Cacuet” (cacauet). “Caixa d’oros” (Caixa d’estalvis), “Calbo” (calb), “Canlletenes” (Calldetenes). “Casulitat” (casualitat). “Col·lègit” (col·legi), “Compartiva” (cooperativa). “Consevol” (qualsevol). “Cotxo” (cotxe). “Curanta” (quaranta). “De pà riure” (de per riure). “Destirotar” (destarotar). “Difrència” (diferència). “Dingú” (ningú). “Eixurit” (eixerit). “Emprenseguir” (perseguir). “Enciamada” (ensaïmada). “Enragüiat” (enrogallat). “Esbargínies” (albergínies). “Escarxofa” (carxofa). “Escobertes” (cobertes). “Esgrielles” (graelles). “Espersament” (expressament). “Estenaies” (tenalles). “Galipau (gripau). “Iclésia” (església). “Graciosa” (gasosa). “Ideia” (idea). “Indicció” (injecció). “Jarder” (llarder). “Llàpit” (llapis). “Llenga” (llengua). “Mala astrugància (malastrugança). “Mitat” (meitat). “Nosatros” (nosaltres). “Numbru” (número). “Paiella” (paella). “Pendre” (prendre). “Pobblema” (problema). “Prèis” (parells). “Plestatge” (prestatge). “Radera” (darrera). “Relotge” (rellotge). “Sangrantana” (sargantana). “Sats” (saps). “Teiatru” (teatre). “Tenre” (tendre). “Trenc” (tren). “Valguer” (valer). “Volguer” (voler). “Vritat” (veritat).

Foto: Arxiu familiar Jaume Medina

Exclamacions recollides a casa: «Vatua dés!», «Vatua déna», «Vatua listo!», «Vatua l’ou!» (o «Me-cago en l’ou!), «Vatua l’olla!» (o «Me-cago en l’olla), «Me-cago’m dés», «Vatua dents!», «Me-cago’m cony», «Me-caso’m coi», «Vatuadéuse’t», «Recristo!», «La Mare de Déu de les set empentes!», «Recristina món!», «Cristina bordella!», «Me-cago’m els pebrots de Satanàs!», «Vatua el món dolent!», «Vatua la pell d’un gat borni!», «Maliat siga!», «Me-caso’m la pell d’un gat escuat!», «Me-cago’m la canaia dels atres!», «Me-cago’m el dimoni dels pastorets!», «Me-cago’m l’os... pedrer!», «Me-cago’m la punyeta verda!», «Me-caso’m dena», «Cordops!», «Carai que ho fot!», «Alça, Manela!», «Au!, Aneu a pixar al moll i a cagar a la Rambla!», «Beneit del cabàs!», «Són uns podrits!», «Veies si n’és de pòtol (o «de banastre», o «de dropo»), «Són uns malgornits», «Malandando!», «Mala sombra!», «Tocat dels betzos!», «Malxinats», «Torrapebrots», «Tocats de l’ala», «Cap de trons!», «Vés a la mè...!», «Que et bombin!», «Que et donin pel cul amb un peu de porc». «Ves-te’n a prendre per allà on es carreguen els carros!».


Semblances, girs, simulacions i mots mal dits

Comparacions: Semblar que surti de la capsa. Semblar anar a buscar la mort. Semblar una ànima en pena. Semblar no haver trencat mai cap plat. Semblar venir de l’hort. Semblar que un s’ho hagi de menjar tot. Semblar que un no hi toca. Semblar que s’ensorra el món. Semblar una cort de porcs. Semblar a Can Giracamises. Semblar Andorra. Semblar el joc dels disbarats (o Xauxa). Semblar que a algú li passen una romeguera per l’esquena. Semblar el gat dels frares. Semblar que algú li haguessin passat un fenal pel cul. Semblar la mort del porc. Semblar el ganso de les ombres. Semblar a can Maneu, que tothom mana i ningú creu. Semblar que algú no hagi trencat mai cap plat ni olla. Semblar el ganso de les ombres.

Girs ponderatius: Dormir més que el guix. Enraonar més que un sac de nous. Més content que un ca amb un os. Més alegre que unes pasqües. Més eixerit que un pèsol. Més llarg que un dia sense pa. Més llarg que un sant Pau. Més pobre que una rata. Més curt que una cua de conill. Més delicat que una ungla d’ase. Més sentit que una veixina de ca. Més tonto que la nit. Més vei que el cagar ajupit. Més vei que el ’nà’a peu. Més vei que Matusalem. Més de l’altre mon que d’aquest. Més llarg que dia sense pa. Més puta que bonic. Més puta que les gallines. Més savi que el doctor Llémena. Més trempat que un gínjol. Val més bon consell que bon remei. Val més bona gana que bon menjar. Val més el farciment que el gall. Val més caure en gràcia que d’un tercer pis. Val més fer enveja que pietat. Val més pecar per massa que per massa poc. Val més petar que rebentar. Val més poc i bo que molt i dolent. Val més portar una arruga a la roba que no pas a la panxa. Val més que ell s’hi faci ric que no pas nosaltres pobres. Val més riure que fer riure. Val més sentència de metge que de jutge. Val més ser amo de poc que mosso de molt. Val més ser cap d’arengada que cua de lluç.

Simulacions més emprades: Fer com aquell que no ho veu; fer com aquell que no hi sent; fer com qui sent ploure; fer com si res; fer el badoc; fer el boig; fer (d’algú) el bon Jesús; fer el borinot; fer el cec, el sord i el mut; fer el desentès; fer el desmenjat; fer el gandul; fer el pallasso; fer el paperot; fer el pes; fer el petarrell; fer el pinxo; fer el ploricó; fer el préssec; fer el ridícul; fer el ronso; fer el ruc; fer el tronera; fer el valent; fer el viu; fer l’andorrà; fer l’ànec; fer la puta i la Ramoneta; fer-se l’estret.

Mots mal dits: De «recuperar hores», en diuen «recupar»; d’un «paviment», en diuen un «impediment»; de l’«acometida» o escomesa de la llum en una casa, en diuen «la comitiva»; d’una «acadèmia», una «epidèmia»; d’un «acomodador» (dels teatres i cinemes), un «incomodador»; de l’«ambulatori», l’«ambultori»; i, del «microones», el «maricones»...

Refranys de tota mena

Selecció de refranys catalans escoltats a Vic: Llampega a Tagamanent, pluja, neu o vent. Carrers molls, calaixos eixuts. Gotes grosses, senyal de poques. Ponent té una filla a llevant: la va a veure rient i en torna plorant. Amb el temps i la guerra qui més hi diu, més hi erra. El qui es lleva de matí caga i pixa allà on vol. L’endemà de diumenge hauria de ser diumenge. L’hivern es comença amb panellets i s’acaba amb penellons. El que no passa en un any passa en un instant. Afanya’t, que és tard i vol ploure i la burra no es vol moure. En aquell temps, de la palla en feien fems. A les fosques, totes les dones són iguals. La sort de les lletges, les guapes la volen. Dels homes, no se n’ha fotut mai ningú; només les dones. A la llengua, se li fa dir el que es vol. El cul i els diners no s’ensenyen a ningú. La merda, com més se remena més put. Quan era jove, em pixava a la corbata; i ara que sóc vell, ara em pixo a la sabata. Qui té el cul llogat no seu quan vol. Tiba més un pèl de cony que una parella de bous. No hi ha cap casament pobre, ni cap mortalla rica. Sempre surten els gendres quan les noies són casades. Amics i parents, pocs i de lluny. Val més un amic que cent parents. A casa, sóc l’amo... quan la dona no hi és. El llit és el cel d’aquest món. De vell en enllà, no se’n pot passar. Els uns neixen amb estrella i els altres estrellats. Quan em van haver fet a mi, van trencar el motllo. Al cementiri, val més acompanyar-hi que anar-hi. Els vells es moren; però, de jove, no en queda cap. Fins a la mort, hi arribarem vius. Qui no té pa, moltes se n’ha de pensar. Els bancs et deixen un paraigua per quan no plou. Raó o no raó, el pobre a la presó. Rics amb rics mai se mosseguen.
 

Locucions populars

-A bodes em convides!: ¿Dius que la setmana entrant seria millor que jo fes vacances? A bodes em convides!.
-A ca l’afartapobres: nom donat a diversos restaurants econòmics.
-A capgirells: hi arribarem puntuals, encara que sigui a capgirells.
-A cavall d’un eixugamà: –Vaig a Mallorca. –Com? –A cavall d’un eixugamà!.
-A corre-cuita: si no ho hagués fet a corre-cuita el més calent seria a l’aigüera.
-A dojo: donaven les invitacions a dojo.
-A empentes i rodolons: sortir-se d’una cosa a empentes i rodolons.
-A gavadals: repartien a gavadals els papers de propaganda .
-A la quinta forca: el poble dels meus avantpassats és a la quinta forca.
-A les palpentes: enmig de la foscor anaven a les palpentes.
-A mans besades: van rebre la meva proposta a mans besades.
-A mata-degolla: estava a mata-degolla amb tothom: no li quedava cap amic.
-A misses dites: van arribar a misses dites.
-A pluja batent: vaig fer un bon tros de camí a pluja batent.
-A rebolcons: el pendent del prat convidava a baixar-lo a rebolcons.
-A tant per barba: van pagar la festa a tant per barba.
-A toc d’esquella: anem a toc d’esquella, seguint les seves ins­truccions.
-A tot ca i quitxo: els padrins donaven caramels a tot ca i quitxo.
-A tot drap: em fa por anar en cotxe amb tu, sempre vas a tot drap.
-Al temps de les castanyes: al temps de les castanyes comença el fred viu.
-Amb les cames al cul: hi va anar corrents, amb les cames al cul.
-Amb tots els ets i uts: van fer un convit amb tots els ets i uts.
-Amunt i crits!: totes les grans empreses costen de tirar endavant; però amunt i crits!.
-Avall va, que trona!: per vendre-ho tot farem re­baixes i avall va, que trona!.
-Barrim-barram: feia les coses sense miraments: era un barrim-barram.
-Cafetera russa: el cotxe estava atrotinat: era una autèntica cafetera russa.
-Cap de pardals: és un cap de pardals: tot ho fa sense pensar.
-Cap de trons: era tan cap de trons que tot s’ho prenia com un atac per­sonal.
-Cara de pasqua: tot i els disgustos solia fer sempre cara de pasqua.
-Cara de set jutges: en veure aquella cara de set jutges, el van deixa­r sol.
-Com a cal sogre: s’arrepapava a la butaca com si estigués a cal sogre.
-Com arengades al barril: anaven estrets com arengades al barril.
-Com un burro mort: aquesta maleta pesa com un burro mort.
-Cul de: en Joan es passava el dia al bar, per això deien que era un cul de cafè.
-Cul de mal seure: no parava mai quiet: era un cul de mal seure.
-D’amagatotis: ens vam menjar un gelat d’amagatotis.
-D’estira i arronsa: les negociacions sempre són objecte d’estira i arronsa.
-D’estranquis: va passar d’estranquis dos cartrons de tabac per la duana.
-De cal Déu: la jovenalla feien un xafarnat de cal Déu.
-De color d’ala de mosca: alguns capellans portaven la sotana de color d’ala de mosca.
-De color de gos com fuig: també és indeterminat el color de gos com fuig.
-De la pell de Barrabàs: en Quimet era de la pell de Barrabàs: en un dia va fer no sé quantes bestieses.
-De nyigui-nyogui: el mecanisme del rellotge era de nyigui-nyogui i va funcionar una setmana justa.
-De per riure: en Joan era un savi de per riure.
-De trompis: quan vulguis pujar a la voravia, aixeca el peu i vigila de no caure de trompis.
-Dret com un ciri: quan caminava anava sempre dret com un ciri, i mai no s’inclinava per res.
-El cul de l’infern: era una persona tan malvada que tothom estava con­vençut que un dia aniria a parar al cul de l’infern.
-En doina: era molt desendreçat i tot ho feia anar en doina.
-En Pepito va de curt: el turista, amb el seu abillament, semblava en Pepito va de curt.
-En una esgarrapada: dinaré en una esgarrapada i vindré de seguida a casa teva.
-Fart i dropo: solia anar a treballar fart i dropo, i li costava de posar-s’hi.
-Figa tova: era molt figa tova i no gosava dir-los les coses pel seu nom.
-Gallina remullada: en veure rebutjada la seva proposta, el conseller va sortir de la reunió com una gallina remullada.
-Gata maula: tothom dubtava de les intencions del subdirector, que tenien per un gata maula.
-L’any de la Quica: totes aquestes coses que expliques van passar l’any de la Quica.
-Més vell que el ’nar a peu: l’empresa feia servir un fulletó de propaganda que era més vell que el ’nar a peu.
-Mirar contra el govern: la Paula mira contra el govern. És guenya i no se sap on mira.
-Ni amb fum de sabatots: no ens el vam poder treure aquell pesat de sobre ni amb fum de sabatots!.
-Poll ressuscitat: un poll ressuscitat pica més que un altre.
-Quan pixin les gallines: si demanava quan li deixaria menar el cotxe, ell li contestava: quan les gallines pixin.
-Rata de sagristia: en Ton passava moltes hores a l’església i la gent deien que era rata de sagristia.
-S’ha acabat el bròquil!: les relacions van continuar deteriorant-se fins que algú es va atrevir a dir: «s’ha acabat el bròquil!».
-Sense dir ni ase ni béstia: va marxar de la reunió sense dir ni ase ni béstia.
-Trempat com un all: en Joan era trempat com un ai i es feia agrada­ble a tothom.
-Tros de quòniam: el secretari era un tros de quòniam amb qui es feia difícil entendre’s.
-Un colló de mico!: ¿Què enganxa més que un ganxo? Dos ganxos. No senyor: un colló de mico, que n’enganxa mil i pico.
-Una escalfada d’orelles: el vailet se’n va anar de la baralla amb una bona escalfada d’orelles.

Frases fetes

Acabar com el rosari de l’aurora. Acabar els torrons. Afluixar l’armilla. Agafar algú amb els pixats al ventre. Agafar el gat per la cua. Agafar la vaca pels collons. Agafar un gat (emborratxar-se). Agafar una paperina. Agafar-se com una llagasta. Aixafar merda. Amagar l’ou. Anar a donar un volt de pobre. Anar a escórrer el setrill (fer un pipí). Anar a tres quarts de quinze (arribar tard). Anar al darrera d’algú amb un flabiol sonant. Anar calent d’armilla (sinònim de ric). Anar conill (despullat). Anar just, com les calces d’un capellà (arribar a última hora). Anar-se’n a can Pistracs (efectes d’un desastre). Anar-se’n al patarri. Aneu-hi a penjar un llum (sinònim d’incredulitat). Arreplegar-ne més amb el nas que amb un cabàs. Arronsar-se el llombrígol. Arrossegar els collons per terra (fatiga).

Ballar al cim d’un punxó. Besar el cul. Cagada l’hemus. Cantar el gori-gori (algú que s’ha mort). Canviar la pesseta (vomitar). Com més ric, més ruc. Deixar de pasta de moniato. Deixar pixar els matxos (per prevenir la impaciència). Deixar-se ficar una paieta al cul per menos de cinc cèntims (per voler aconseguir un propòsit). Donar fum en comptes de llum. Dormir com un parrac. Escalfar cadires (seure molta estona). Estar al cel de les oques (estar absent). Està més enamorat que en Met de la burra. Fer babarotes. Fer forrolla (agradar). Fer la fi d’en cagaelàstics. Fer mans i mànigues. Fer més mal que una pedregada seca. Fer Pasqua abans de Rams (quedar-se embarassada abans de casar-se). Fer-s’ho a palletes curtes i palletes llargues (rifar una cosa). Fotre un clau (fer l’amor). Haver-hi més merda que al pal d’un galliner.

No mocar-se amb mitja màniga (estar content). No tapar el cul amb set matalassos (estar satisfet d’una cosa). Posar-hi més pa que formatge (exagerar). Que una puta et bufi el cul!. Quedar per vestir sants (una noia que no es casa). Riure’s del mort i de qui el vetlla. Semblar que (algú) s’hagi vist el cul (no parar de riure). Ser a Olot, a fer barretines. Ser un estiracordetes (deixava diners a un interès molt elevat). Ser un gran què. Ser un saltataulells. Ser una ànima de càntir (algú que no es queixa). Sortir amb un ciri trencat (tenir una reacció imprevisible). Tenir el cap ple de pardals. Tenir l’enterro pagat. Tenir un perdigó a l’ala (fer-se passar per llest). Tenir un ull de poll al cervell (no tenir dos dits de front). Veure la padrina (patir molt dolor). Xerrar pels descosits.
 

Mots característics recollits a Vic

Els anys 1994 i 1995, el vigatà Lluís Orriols i Monset va publicar dos volums sobre La contribució d’Osona a la llengua catalana. A l’hora de confegir el seu repertori lexicogràfic, Medina va prendre com a punt de partida el llibre d’Orriols: el va anar recorrent pàgina a pàgina i en va anar apuntant els mots que havia sentit a casa. Un cop completada l’operació, va introduir al lloc corresponent els mots que ell havia sentit a l’esparteria i que no havia sabut trobar en cap dels diccionaris usuals d’avui dia. Moltes d’aquestes paraules són desconegudes a Barcelona.

Repertori lexicogràfic: Aclofar-se. Afigurar-se. Agafallós. Agambar. Agarbonar. Agoitar. Agomboiar. Aiguanaf. Alegrois. Allarguis. Allavores. Amaneios. Amarranar-se. Amorosir. Anar de cos. Andròmina. Animalassàs. Apamar. Aparroquiar-se. Arcova. Arretirar. Arrombollar. Atabalar. Atapeir. Aterrar (aterrar una casa). Atracallar. Atuell.

Bacina. Babarotes. Baboia. Bada-badoc. Badall. Baf. Bagassa. Bajanada. Baladrer. Balafi. Balcona. Baldat. Baliga-balaga. Ballaruga. Banastra. Banzim-banzam. Barbacana. Barballó. Barbamec. Barbotejar. Barrabam. Barrim-barram. Barrinar (pensar). Barroer. Batibull. Bavalles. Becaina. Befa. Benaventurat (pobre). Beneiteria. Bertranada. Betzos. Bobò (caramel). Bocamoll. Bojor. Botzinar. Bramar. Brogit. Bufarut. Buina. Busques (del rellotge).

Cabeiera. Cabòria. Cagafigues. Cagamenja. Calipàndria. Calitja. Camalliga. Camama. Camàndula. Cancaneta. Cap de llúpia. Caparra. Capsigrany. Carnesqueixat. Catxassa. Clemàstecs. Corre-bou. Crostó. D’esquitllentes. Daixonses. Dallonses. De franc. Degoters. Deixondir. Desembarrassar. Desguitarrar. Desllorigador. Desmanegat. Desprenses. Dimontri.

Eixelebrat. Eixeribir. Eixugamà. Embabiecar. Emmurriat. Empiocat. Empitofar-se. Enfaristolar-se. Enferregat. Engalipar. Engandaiar. Enganya-pagesos. Enllefernar. Enlleganyar. Enllorar. Enraonamenta. Entabanar. Entaforar. Entortolligar. Entrebanqueta. Enze. Esbandir. Esbatussar-se. Esbornac. Escaldufot (menjar mal cuit o mig cru). Escanyapobres. Escardalenc. Escarmalar. Escarransit. Escarrutxes. Escorraines. Escotorit. Esfilagarsar. Esgargamellar-se. Esgarrinxar. Esgarriacries. Esgrotoiar. Espellofar. Espenta. Espeternec. Espignet. Esquenadret. Estirabot. Estireganyós. Etxabuiro.

Falòrnia. Fato. Fer denteta. Fer la gara-gara. Fer la non-non. Fer salat. Feredat. Ferreny. Filagarses. Fleuma. Forroia. Fòtil. Fotimer. Fredorada. Frissança. Gaiato. Galdós. Galiàs. Galifardeu. Galindoina. Gallaret. Gambal. Ganàpia. Ganya. Garratibat. Gibrelleta. Giragonsa. Glatir. Gotellada. Graiella. Greixons. Grimegia. Ideia. Istiu. Jalar. Llàpit. Llengota. Llepaculs. Llepafils.

Magarrufes. Magror. Malandando. Malcreient. Malgirbat. Mamalló. Mandanga. Manduca. Manxiula. Manyac. Màrfega. Marraneria. Marrinxa (berenar). Mastegot. Mastufejar. Milhomes. Mistri. Munyoc. Murga. Nap-buf. Nosa. Nyicris. Nyoca. Nyonya. Orelladret. Paiat. Palluc. Panarra. Panxacontent. Papanates. Patafi. Patarra. Patollar. Patracol. Patuleia. Patxoca. Papadineru. Pedrija. Pelacanyes. Pellucar. Pèmpins. Pesar figues. Pessigaina. Petanous. Petejar. Petarrell. Pistrincs. Plantofada. Potiner. Potinga. Pregadéu.

Quèbre. Quitxalla. Rampellut. Rancúnia. Rapè. Rau-rau (remordiment). Rebombori. Recebre. Recibidor. Refotim. Reguitzell. Repapat. Reviscolar. Ripollaire. Romancejar. Ronya. Rossolar. Rúfol. Ruixat. Sacrapant. Safranada. Sapastre. Sidecanses. Sipercanses. Sonsònia. Suca-mulla. Sumanda. Sutge. Tabola. Talòs. Tamborinada. Tastaolletes. Tendrum. Terregada. Tibost. Tifarada. Titu calent. Tocacampanes. Torracollons. Torratxa. Trapaus. Trebinella. Trico-traco. Tronera. Trumfa. Tu-tut. Xacolata. Xarbascat. Xarbotada. Xerrameca. Xerric. Xollar. Zing-zing.