L'escorpí cec viu a Osona. Foto: Josep Maria Olmo

L'escorpí cec, l'únic que no té ulls, té una distribució al conjunt del planeta que es limita a Osona i a les comarques veïnes. Malgrat que la primera identificació data del 1879 a l'entorn del Canigó, recentment s'ha fet l'estudi més ampli per avaluar-ne unes poblacions en regressió i que es limiten a una trentena de paratges del nord-est del apís.

Hi ha unes 1.500 espècies d’escorpins al món, principalment a les zones àrides. A diferència d’això, l’escorpí cec (Belisarius xambeui) té uns costums molt diferents i viu en hàbitats molt humits. És l’únic d’Europa que no té ulls i d’entre els únics del món que té hàbits cavernícoles, emparentat amb escorpins nocturns recentment descoberts a la selva amazònica. Sembla ser que la seva picada no és gaire perillosa, encara que cal evitar-la i, com la majoria dels invertebrats depredadors, és una espècie beneficiosa. De tot el món, es distribueix només al nord-est del Principat, especialment a les comarques d’Osona, el Ripollès i la Garrotxa, i també a la Catalunya Nord, compartint la distribució amb la saltarel·la de cova oriental (Dolichopoda linderi) que és un grill cavernícola de mida molt gran que també només viu a Catalunya. A la nostra comarca es pot trobar al bosc de la Grevolosa, a Sant Pere de Torelló, entre d'altres llocs.

L’escorpí cec viu a les coves i al medi subterrani superficial dels boscos molt humits, principalment a les fagedes madures. No hi ha diferències evidents entre mascles i femelles i són de mida molt petita, aproximadament 3 centímetres.
 
El Catàleg de fauna amenaçada de Catalunya (en tràmit per a la seva aprovació) considera l'espècie en perill d'extinció (la seva supervivència a curt termini és poc probable sense mesures de conservació), com a conseqüència sobretot del desconeixement del seu comportament i la seva àrea de distribució tan restringida. També els hàbitats que ocupa, coves i boscos molt humits, són molt sensibles a les alteracions humanes. El darrer estudi encarregat a la Institució Catalana d’Història Natural indicava una certa davallada de l’espècie desconeixent-se les causes reals.

Com a mesura principal de la seva conservació, cal promoure la preservació de l’hàbitat on viu, minimitzar els impactes de les activitats humanes sobre l'espècie (com podria ser una alta freqüentació de les coves on viu) i dur a terme prospeccions per determinar-ne la biologia, la distribució i l’abundància d’aquesta interessantíssima espècie pròpia de Catalunya.