Pilarín Bayés: «Com més vius, més motius has de tenir per viure»

La il·lustradora i ninotaire Pilarín Bayés (Vic, 1941) acaba de publicar 1.000 motius per viure (La Galera), el seu llibre número mil amb motiu dels seus 80 anys. En el nou volum repassa el seu recorregut vital a través d'experiències, emocions, valors i persones que l'han commogut. Osona.com l'ha visitat al seu estudi, on s'hi passa la major part del dia dibuixant i dibuixant.

De moment, no pensa a jubilar-se, però està preparada per fer-ho si algun contratemps ho provoca. Fins i tot la mort. Reconeix que hi pensa, però que no li fa por. "He d'estar ben preparada i donar gràcies de la vida que he tingut, que 80 anys déu-n'hi-do!". Li faria il·lusió que la recordessin com una persona "pencaire". I no se li pot negar, pocs han aconseguit arribar als 80 amb mil llibres dibuixats.

- Com es troba després de patir l'aparatosa caiguda?

- Vaig caure i vaig quedar abonyegada de tots cantons. Tinc un dit que encara em costa una mica, però m'he recuperat molt bé i estic molt bé. Soc diabètica i els diabètics no sentim gaire del dolor. La veritat és que és un gran avantatge.

- Per tant, pot seguir dibuixant bé sense cap problema.

- Sí, sí. Des de fa uns quants mesos ja faig vida normal.

- Acaba de publicar 1.000 motius per viure. D'on sorgeix aquesta idea?

- Es donava la coincidència que feia 80 anys i que arribàvem al llibre número mil. Vam dir que potser estaria bé explicar la meva vida i vivències, però ja ho he explicat en alguns altres llibres. Vaig començar-lo deu vegades i no m'hi veia perquè em semblava que la meva vida era molt corrent. He dibuixat molt i això està explicat de seguida. Llavors, l'Ester Pujol i la Pema Maymó, dues editores joves i carregades d'idees, em van proposar quins eren els mil motius per viure. A mi em va encantar la idea. Quan en tenia 300 em va semblar que no me'n sortiria cap més, però forçant una mica van sortir. Em va agradar forçar-ho, perquè vaig recordar coses de la infantesa, quan havia estudiat filosofia, quines músiques eren les que m'agradaven més... Me'n van acabar sortint mil i alguna més.

- I mil motius per viure són molts o pocs?

- Pocs no són, però segur que en trobaries més. La gent gran, si som una mica reflexius, n'hem de trobar més perquè com més vius, més motius has de tenir. Ja soc àvia, però alguna amiga meva ja és besàvia. Això seria un gran motiu, tot i que en el meu cas no ho veig proper. Quan ens fem grans tenim una certa tendència a ser pessimistes, però l'hem de combatre reflexionant tot el que hem viscut, el que hem vist, el que hem tingut i encara alguna cosa que ens falta.
 
- A vostè no se la veu pessimista, sinó més aviat molt feliç.

- La veritat és que a vegades penso que potser no m'he fet tan gran. Em fa molta tristor quan la gent gran diu "l'art d'avui dia és un nyap" o "la literatura no val res". Això és mentida. Nosaltres ens havíem fixat en una mena d'art i una mena de literatura. I ara ens costa entrar en una altra dinàmica. Cada època té coses ben bones i interessants. Saber-les endevinar una mica estaria bé. Tinc una sort en aquest aspecte perquè tinc un cert contacte amb gent de l'ofici jove. I això et fa veure els seus esforços, el que aconsegueixen, et fa valorar-los i pensar a veure com funcionarà la seva carrera. Això et fa ser molt feliç. En el moment que penses que moltes coses són una desgràcia, et tornes desgraciat.

- De tots els motius per viure, n'hi ha cap de bàsic per a la Pilarín?

- Estar en pau amb tu mateix. Entre el que penses que hauria de ser el món i com tu hi estàs en aquest món. Moltes vegades no estem a l'alçada del què pensem, però també hem d'entendre que estem plens de mancances. També és molt important la família. Com creixen els nets, com es fan grans, què estudien... Quan et fas gran, vius d'una manera vicària perquè les vides dels que tens a prop et són molt properes. Un net petit és una joia molt gran, però la vida la té més o menys donada. Un adult, però, dona moltes sorpreses i és molt bonic seguir la vida dels fills quan tenen 50 anys.

"Hi ha paisatges bonics, però com les cares de la gent no hi ha res"

- Al llibre es parla de la família, però també de moltes persones. És una persona propera, li agrada estar en contacte amb la gent?

- És el millor que hi ha. La família, l'amistat, el fet de conèixer persones interessants. A vegades, fins i tot, encara que no les coneguis o també és interessant recordar algun personatge d'abans. Sempre dic que el paisatge humà és el millor paisatge. Hi ha paisatges bonics, però com les cares de la gent no hi ha res.

- Amb el confinament per la Covid, ho ha trobat a faltar? Com l'ha afectat?

- A part del fet social que està fent mal a moltes persones i col·lectius sencers, a part d'això, no ho vaig viure com un gran drama. Seguia dibuixant, caminava i feia el que faig habitualment. El que si que vaig trobar a faltar va ser el contacte amb la gent. Tampoc tinc molta vida social, però em va fer falta de debò.

- Vic, la seva estimada ciutat, també apareix al llibre.

- Aquestes ciutats que tenen tanta personalitat ens fan com a persones. La seva manera de fer, la seva vida cultural... ens influeixen moltíssim. No és només una cosa per posar al carnet d'identitat. Soc una vigatana terrible. Quan era petita, la meva mare em portava a Barcelona i em pensava que anava a Castella perquè tothom parlava castellà. I li deia: "Tornem cap a Vic" perquè ho enyorava. Aquelles dimensions, aquells carrers que coneixes, aquelles cases que coneixes qui hi viu... Tot això ho enyores moltíssim quan ets fora. I a mi m'encanta viatjar i he procurat fer-ho tant com he pogut. Però les tornades han estat com les reconciliacions dels matrimonis que es barallen. Una alegria enorme!
 
- Com porta que una biblioteca de la ciutat tingui el seu nom?

- És un gran agraïment. Vic, de personatges en té tants com vulgui, i potser hi ha influït el fet que la gent em conegui i hagi estat per votació popular. Em fa molta il·lusió pensar que d'alguna manera s'està premiant tota la gent de la literatura infantil, que n'hi ha bastanta a la comarca. Aquesta literatura és la base de totes les cultures. N'hi ha feta amb dibuixos i mans diferents, s'aprèn que una mateixa història es pot explicar de diverses maneres. Molta part de la literatura popular i dels contes populars són com una mena de lliçons de vida. La Blancaneu triomfa perquè en el fons és bona tia. No totes les bones ties troben un príncep, però algunes sí!

"La cultura que no és divertida no és cultura"

- També és una manera d'introduir la cultura als més petits d'una forma divertida.

- La cultura que no és divertida no és cultura. Abans que res ha de ser divertida i aquell element per fer passar-nos-ho bé. A vegades pot ser molt de ha!,ha!,ha!, però també molt profunda i de fer-nos meditar molt sobre nosaltres mateixos i el món. Per als nens ha de ser divertida. Si els hi fem complicada i estrambòtica, no tindran ganes d'estar per ella.

- De Vic anem a Catalunya. Al llibre també en parla. Com veu o com viu la situació política actual?

- Ara tenim un moment una mica estrany i indecís. No crec que la gent estigui desanimada de les idees, però passen coses ambigües. Per això és el moment que hem de ser més ferms i guardar més les nostres conviccions. Som pacífics i no volem aconseguir res a la força ni forçant a ningú. Hem d'aconseguir una votació, que potser pot tardar una mica més. Hem de seguir lluitant, no ens toca cap altre remei, ho hem de fer. Ara és l'hora segadors!

- D'on li ve aquest do per dibuixar?

- És una barreja de totes les meves arrels, però, principalment ve de l'arrel Vayreda. La meva àvia era filla de Joaquim Vayreda, un pintor molt innovador a la seva època perquè posava el paisatge com a protagonista. La meva àvia es mirava els meus dibuixos i em deia si m'havien quedat bé. Va ser la meva primera professora.

- Vostè és més de paisatge humà. Difícilment veurem un dibuix sense persones!

- Em van reptar a fer un llibre sobre paisatges de Catalunya sense gent. El vaig fer, però em va costar. En aquella finestreta oberta que dibuixava, algú hi hauria de treure el cap! Sempre em sembla que és una espècie de complicitat amb el que se'l mira. A mi m'agrada que facin coses!
 
- Aquest do l'ha heretat algun dels seus fills o nets?

- D'alguna manera sí. La meva filla quan era petita sempre jugava a llibreteres. Va estudiar filosofia pura i va descobrir que no li agradava fer classe. Llavors vam començar a treballar juntes fa més de 20 anys. Ara ella entén més bé la meva obra que jo mateixa. Està més acostumada a tractar-la. També tinc una neta que ha estudiat cinema i era molt bona dibuixant. També fa els story-boards. D'alguna manera és una actualització amb un llenguatge més modern. És explicar històries amb imatges.

- Aquest és el llibre mil. N'ha dibuixat de tota mena i per a tots els públics. Què li queda per dibuixar?

- Sempre et queda alguna cosa. És el neguit més gros que tinc. M'agradaria fer un llibre de la Josephine Baker. Va ser una ballarina molt important arreu. En aquell temps figurava una mica escandalosa, però el meu pare, que l'havia vista a París, em va dir que ballava com una força de la naturalesa. Aquesta dona, que sembla que s'havia de preocupar tant pel seu físic, quan es va fer una mica més gran, va reunir nens de diverses races en un castell que tenia. Per demostrar que si els nens de petits viuen junts, no es barallaran. Per fer això, havia de cantar molt i fer un règim per aprimar-se. Total que es va morir. Va donar la seva vida per la pau del món i el benestar dels nens.

- Algun més?

- En Ventura Gassol, un gran poeta, que també va ser conseller de la Generalitat durant la República. Va salvar milers de persones: monges, capellans, gent de dretes... cosa que l'honora molt perquè era gent que mai de la vida l'haguessin votat. Els feia un salconduit i podien marxar d'Espanya. Amb la meva mare, vam comptar 14 persones molt properes a nosaltres que van poder marxar per aquest procediment. Ho he proposat a la gent del seu partit, ERC, i no em fan gaire cas.

- De tots aquests anys, hi ha cap personatge dibuixat del qual tingui molt bon record?

- Tinc molt bon record del president Irla perquè quasi no sabia res d'ell. En canvi, vaig veure que va ser un home que va portar molta dignitat. Va fugir sent conseller de la Generalitat i a l'exili van nomenar-lo president. Va conservar la flama d'una manera molt precària. És un personatge no gaire conegut inclòs a Catalunya.

"Les benaurances són el programa de vida més bo que pugui haver-hi".

- Al llibre també hi surten valors. Dels que ha adquirit també a través de la fe cristiana. De tots, quins li agradaria transmetre, tant als lectors com als seus familiars?

- Ara els nens no aprenen coses de memòria, ni els que fan catequesi no saben les benaurances. Les benaurances són ecologistes, sostenibles, es preocupen de la gent, de com t'hi relaciones, de com fas un món millor... S'hi pot trobar tot tipus d'ensenyament. Per mi és el text del programa de vida més bo que pugui haver-hi. Si el complíssim, el món seria una delícia. El que passa és que costa molt. Això d'"estimaràs els enemics" és un invent que ens costa d'acceptar. Jo, la primera!
 
- Prové d'una família de metges que ha curat moltes persones. En el seu camp, creu que ha ajudat a curar gent amb els seus dibuixos?

- No gosaria dir tant, però agafar ganes de curar, potser sí. En un moment donat, en un nen que passi una història divertida i que aprengui alguna cosa. M'agradaria que la gent que mira els meus llibres els fessin rumiar.

"Encara em fa molta il·lusió fer la feina".

- Amb 80 anys, no ha pensat a jubilar-se?

- De moment, no. Ja fa un pilot d'anys que hauria d'estar-ho, però encara em fa molta il·lusió fer la feina, quan algun editor confia en mi... m'entusiasmo fàcilment encara. He d'estar preparada, però, per jubilar-me demà passat. Podré tenir algun problema a la vista i no veure-m'hi, em poden fer mal les cervicals i no dibuixar, o em puc morir. He d'estar ben preparada i donar gràcies de la vida que he tingut, que 80 anys déu-n'hi-do!

- Hi pensa en la mort?

- Sí que hi penso. El meu marit va estar malalt i al punt de la mort moltes vegades. I li vaig perdre la por a la mort. No passa res quan has tingut un trajecte lògic. El que fa moltíssima pena és quan mor un nen petit o una persona jove. Això és injust. A una certa edat, no ve de cinc anys. Millor morir-se quan no s'està tan fotut, no cal apurar-ho tant. Al final, però, et trobes el que et trobes.

- Quin llegat creu que deixarà?

- De llegats a vegades no en deixem gaires, però sí que tinc l'esperança que quan la gent estudiï la il·lustració d'aquests 60 anys que he estat en actiu, diguin: "Mira aquesta! Era pencaire!". Amb això em comparo amb el Real Madrid. Juguen brut, fan coses estranyes, no tenen bon estil, però a última hora fan gols i guanyen. Doncs a mi m'agradaria que cada llibre fos com un gol. Hi haurà gent que li agradarà i a gent que no el meu estil, però he estat pencaire i mil llibres he aconseguit fer-los.